Política

Tem que decaigui el moviment de les consultes?
No. Aquesta iniciativa demostra que quan s’obre el procés independentista, aquest sector creix. Estic convençut que hi ha una majoria a favor d’un Estat propi. Aquesta no està representada institucionalment, però els referèndums populars visualitzen aquesta tendència.

Però la gent està menys motivada que en les anteriors ocasions? Pot ser que el moviment de les consultes tingui alts i baixos, però el resultat final és que com més es materialitzi el dret a decidir sobre el futur del país, més augmentarà la majoria per aconseguir ser plenament sobirans.

Quan creu que podrà escriure una novel·la sobre una Catalunya independent?
Més aviat del que ens imaginem. Però a mi m’agrada narrar conflictes i aquest afortunadament ja estaria superat. No obstant, potser tindrem un altre problema imporant si el Principat aconsegueix ser un Estat propi perquè haurem de veure què passa amb València i les Illes Balears.

En tot cas, l’escriptor Sebastià Alzamora diu que la seva obra és “una novel·la que tot independentista ha de llegir”. Per què?
El rerefons és una crònica de l’independentisme des de principis dels noranta fins fa sis anys. Els discursos que defensen els diversos personatges mostren les tensions que han enfrontat les diverses famílies de l’independentisme i el catalanisme durant aquesta època.

El llibre se centra en dos prototips de l’independentisme. Un defensa la via pacífica i l’altre opta pel camí violent.
És la contraposició entre una visió fragmentària, marginal i autodestructiva, representada per la Dafne, i una visió institucional que s’acaba consolidant, tot i que sempre posposi l’eix independentista, encarnat per l’Armand.

No obstant, la novel·la té dos eixos bàsics: sexe i política. Per què aquesta barreja?
És una reflexió sobre fins a quin punt són compatibles la passió amorosa i política. Són forces molt intenses, però difícils de conjugar. La política requereix la unitat d’un col·lectiu humà i l’amor fa una crida a desvincular-te de la societat per estar amb la persona que desitges.

També fa esment sobre el perill de la cohesió social.
Aquest concepte és un mite. Si prenem seriosament el procés independentista, hem d’assumir que hi haurà algú que s’hi oposarà amb tots els seus mitjans. Però no hem de témer que aquesta minoria es visualtizi. Ha passat en tots els casos similars.

En la presentació, va qüestionar la viabilitat de la independència si no hi ha “ningú disposat a morir per Catalunya”.
Ho diu un personatge de la novel·la. No és la meva visió. Tot i això, els soldats d’un exèrcit estan disposats a morir per a una entitat política. En una dimensió diferent, calen gestos de fermesa que impliquin alts nivells de sacrifici per arribar a la condició d’Estat.

Es pot percebre el llibre com una apel·lació a la violència?
No, en cap cas. És una narració en què hi ha tots els punts de vista. Evidentment, el personatge que defensa aquesta opció hi apareix reflectit, però aquest no és l’esperit de la novel·la.

Així, reivindica la necessitat de fer més sacrificis?
Si no deixem de lamentar-nos, no serem un Estat. No aconseguirem la independència, sense esforços i renúncies personals. L’absència de la sobirania plena de Catalunya demostra que encara no estem disposats a fer aquests sacrificis.

En la presentació, també deia que els López “seran una de les esperances dels catalans”. Per què?
La immigració d’arrel espanyola que va arribar durant el s.XX a Catalunya és una de les realitats demogràfiques i sociològiques més significatives del país. Per tant, no tindrem Estat propi sense el suport d’algun d’aquests sectors.

Però per què representen una “esperança”?
El català de soca-rel és molt poc combatiu. Calen aspiracions més idealistes i vocacions més imperialistes. Són trets distintius que portem alguns decendents de la immigració espanyola. El català emprenyat necessita mala llet espanyola per mostrar el seu descontentament.

En l’acte també va dir que tothom que aporta “un èxit en l’àmbit independentista, ja pensa que pot ser president de la Generalitat i organitzar el seu partit”.
Sempre ha existit una atomització d’aquest sector, però ara és més visible que mai. És l’autèntic mal de l’independentisme i una gran paradoxa. L’objectiu final requereix la màxima unitat, però alhora suscita la màxima desunió amb batusses internes.

I quines són les causes?
Com a factor extern, una dominació política sempre provoca un caràcter irat i fa que t’acabis barallant amb qui tens el costat, en comptes de lluitar contra aquell que et domina. Des d’un punt de vista intern, la falta de lideratge i el desprestigi institucional condueixen a aquesta situació.

Aquesta frase anava dirigida al líder de Reagrupament, Joan Carretero, o al president del Barça, Joan Laporta?
Era un missatge per a tota la classe política. L’actual i la potencial. Però també era l’expressió d’un mea culpa perquè segurament, a vegades, també he participat en aquestes picabaralles. Caldria replantejar fins a quin punt deixar emergir determinades diferències té algun benefici o si més aviat suposa un cost per assumir l’objectiu comú. Sóc partidari de teixir propostes constructives i acabar amb les punyalades constants entre els diversos sectors independentistes.