Cultura

Després de tants anys al fons de l’escenari agafa el micròfon. Tenia coses a dir?
Fer el pas de la rereguarda a la avantguarda ha estat un repte important. Els bateries estem protegits per l’instrument i pels companys, però sempre m’havia agradat cantar i sentia la necessitat de posar-me al capdavant d’aquest projecte.

Un projecte que ara ens presenta el primer disc però que ja fa tres anys que rutlla...
‘Refugi’ va néixer amb vocació pedagògica. Varem començar a tocar per escoles i instituts per tal d’explicar amb música qui eren i què feien aquella generació fantàstica d’artistes que van representar la Nova Cançó.

És un bon moment per refugiar-se?
No, el nom del grup no va per aquí. Crec que és un moment crucial per al nostre país. Els pròxims vint-i-cinc anys Catalunya es juga el seu futur. Tenim una dicotomia important, preservar la nostra identitat o diluir-nos. I jo aposto perquè el meu país no es perdi. Però sense unes estructures d’Estat sòlides, no durarem massa.

Aquest discurs fa anys que sona. Què ha canviat?
Catalunya ha aguantat tres segles d’ocupació militar i cultural. Però avui tot canvia molt de presa i hi ha una ocupació també migratòria, que tot i ser involuntària és real. Si estiguéssim al 1900 potser aguantaríem 500 anys més. Llavors no hi havia influència exterior. La cultura anava fent i la nació era latent. Però avui hi ha una sèrie de factors exteriors que ens poden acabar diluint i convertint en una altra cosa.

Potser per aquesta raó va donar suport a les consultes independentistes de Constantí?
Va ser una experiència molt positiva. Varem tenir l’oportunitat de parlar amb gent que està molt lluny de ser independentista. Persones que ha vingut aquí a treballar i a qui d’entrada no els interessa aquesta moguda. Però llavors els expliques la realitat i se n’adonen que a Catalunya hi ha un problema nacional que ve de lluny.

La participació no va superar el 13%...
Els aborígens a Constantí som minoria. Fer una consulta d’aquest tipus era un experiment. Però tard o d’hora les consultes s’hauran de fer a l'Hospitalet de Llobregat o a Cornellà. Catalunya no només és Ripoll.

Veu Catalunya ‘fatigada’ del govern tripartit?
D’allò que està fatigada Catalunya és de demanar permís per tot, fatigada de no ser un país, de ser un país dependent d’un altre, d’estar sempre vigilats i de no poder anar cap allà on volem.

Forma part dels desencisats amb la política?
Darrerament estic esperançat. Cada vegada es fa més política al marge dels partits i dels polítics. De vegades la societat posa l’intermitent i avança als partits i ara s’està comprovant amb questions com les consultes sobiranistes. Està bé que l’atur no augmenti però també hi ha un objectiu nacional i d’assoliment de les llibertats que cal tenir en compte i els polítics perden aquest aspectes de vista amb picabaralles partidistes i interessades.

Què significa la Nova Cançó per a un músic vinculat al rock?
És el meu aprenentatge, m’he fet gran escoltant aquelles cançons. Amb el pas del temps m’he assabentat que el llegat que van deixar aquells músics és impressionant. Molts d’ells han quedat estigmatitzats amb l’etiqueta de cançó protesta i de vegades hem obviat el fons. Aquells autors feien obres d’art que han suportat el pas dels anys a base de nivell musical i líric.

Però moltes d’aquelles peces amagaven una forta crítica política. Aquelles consignes encara criden l’atenció?
Molts d’aquells missatges avui encara són plenament vigents. Encara no vivim en un país radicalment democràtic. Hi ha un bon grapat d’aspectes per reivindicar i la causa nacional n’és un exemple. Darrerament hi ha moviments en aquest sentit, però estem lluny d’aconseguir allò que volem perquè l’Estat farà tot el possible perquè el dia de la llibertat no arribi. Moltes d’aquelles cançons ja parlaven de la qüestió nacional i es podrien haver escrit abans d’ahir.

Manquen cantautors com els d’abans?
Hi ha una nova generació de cantautors i grups de gent jove amb un compromís ètic i polític important. La música reivindicativa existeix i és plenament conscient que Franco no hi és, però hi ha Espanya. Avui no tenim la urgència d’un dictador que ens escanya però tenim una estructura política estatal que no deixa que la perifèria es manifesti d’una manera lliure, que ens vol sotmesos i ens vol assimilar.

‘Els Pets’ heu estat estàndard d’una de les èpoques més fructíferes de la nostra música. En quin moment ens trobem avui?
Excel·lent. Hi ha grups que abans tenien molts prejudicis a l’hora d’emprar el català. Relacionaven la llengua amb la meva generació i l’etiqueta de rock en català no els interessava gens. Ja se sap, tota generació s’ha de carregar el pare. Cantaven en anglès per separar-se de la nostra estètica, del nostre moviment. Ara comencen a treure’s els prejudicis i tots n’hem sortit guanyant.

Apostar pel català ja no és un risc?
El català és una llengua minoritzada i minoritària i quan prens aquesta opció ja saps el que et jugues. Mai podràs competir amb autors que porten un exèrcit publicitari o mai no aniràs a Madrid. Ho acceptes per ser sincer amb tu mateix. Estàs fent art, és el teu mitjà d’expressió. És com si a un pintor d’aquarel·la li canvies el pinzell per un llapis, doncs perdrà part del seu talent.

El dia 19 de març podrem veure ‘Refugi’ ben acompanyat...
Actuarem al teatre Zorrilla de Badalona. Hi seran tots aquells autors que hem versionat. Pi de la Serra, Jordi Fàbregas, Pau Riba, entre d’altres. Ho hem dit a tots aquells que són vius perquè ‘Refgui’ els vol reivindicar per allò que van ser i pel que són.