Economia

Segons vostè qui paga els plats trencats d’aquesta crisi? La classe mitjana i la classe baixa?
De classe baixa no n’hi ha. Hi ha classe humil, modesta, assalariada, obrera, desprotegida... I la classe mitjana, que és la més soferta i explotada. En aquesta s’hi pot tallar pernil sense tocar l’os. Els que paguen els plats trencats sempre són els mateixos: els assalariats, la classe mitjana i la pobre gent que fa miracles per arribar a final de mes.

Una crisi com aquesta podria fer desaparèixer la classe mitjana?
En el llibre explico que després de la crisi del 29 va aparèixer el feixisme, el franquisme i el nazisme perquè la classe mitjana perseguida i maltractada generalment s’agafa a qualsevol populisme. Però de populisme n’hi ha de dues menes: un populisme fals que condueix al feixisme i un populisme saludable que condueix la gent a plantar cara a les injustícies, com és la coalició entre els trepes banquers i els polítics corruptes.

La crisi sempre la paguen els mateixos...
L’any passat, mentre les companyies encara parlaven de dèficit tarifari, es va pujar el preu de l’electricitat. Potser hauríem de tornar a nacionalitzar les companyies. Fins i tot en època de Franco hi havia una sèrie d’organismes que vetllaven pels preus. La dictadura més sanguinària i genocida que ha tingut aquest país ja sabia que a la gent no se la pot escanyar.

Comparar la situació actual amb Franco potser no és gaire políticament correcte...
Jo vaig lluitar contra el franquisme i molts dels que manen ara allà no hi eren. El franquisme, precisament perquè se sentia una mica culpable de ser tan sanguinari, salvava uns mínims vitals. En canvi els d’ara com que es pensen que estan legitimitzats - no per haver guanyat una guerra, sinó per haver comprat una democràcia falsa en un període de pau - no se senten culpables i aleshores abusen.

Quina hauria d’haver estat la primera mesura per aturar el cop?
La primera mesura que s’hauria d’haver adoptat hauria d’haver estat enviar el missatge: “No pujarem els sous, però els prometo que tampoc els pujarem les depeses d’aigua, electricitat, els peatges... Pot viure tranquil perquè el seu poder adquisitiu està protegit per l’estat”.

Per tant, segons vostè estem lligats de mans i peus pels bancs i les grans companyies.
Sí, aquesta és la base del llibre.

I els governs els hi segueixen el joc...
Els governs són empleats i subordinats d’aquests, perquè les campanyes electorals i els anuncis dels diaris els paguen els grans bancs i empreses. Ells prohibeixen que la gent digui el que pensa.

Per tant, davant aquesta “injustícia” què proposa?
No predico la sublevació, però sí el tancament de caixes, la resistència pacífica i el dir “no”.

Aquesta resistència no hauria d’estar liderada pels sindicats? Després de dos anys de crisi fins ahir no hi ha hagut les primeres manifestacions destacades.
He estat sindicalista a la clandestinitat i avui em resulta dolorós veure com els sindicats ja no són com abans. Fa mal veure com els sindicats estan conduïts per uns buròcrates que cobren del pressupost de l’Estat i com s’han deixat domesticar. Els sindicats ja no planten cara ni defensen els obrers dels monopolis. Que la CEOE sigui corrupta em sembla lògic, que les Cambres de Comerç estiguin controlades per gent que no els ha escollit ningú i s’embutxaquin els diners –abans aquests càrrecs eren voluntaris-.... però que això també passi amb els sindicats!

Per tant, la gent està desemparada. Ni sindicats, ni partits.... I, doncs, què fer?
És fotut! Doncs jo he escrit un llibre i així m’ha anat. M’han fet fora de tot arreu, encara que fins ara no ha estat cruenta la represàlia.

En aquesta manipulació dels governs pels poders fàctics hi ha diferències entre dretes i esquerres?
En absolut. En aquest tema tots són igual. Els poders fàctics fan allò que en ballet en diuen un chassé croisé, creuar els peus de forma continuada. Ara ja hem descobert que el suborn més barat és pagar aquell que no mana, és a dir, comprar fins i tot aquell que no té esperances de representació.

I segons vostè, els mitjans de comunicació també juguem el joc d’aquests poders?
Si no és així per què Repsol, l’empresa amb més beneficis d’Espanya, hauria de gastar-se 100 milions d’euros l’any amb anuncis? Un senyor que té monopoli per què ha de fer publicitat? Demano que es prohibeixi tot anunci que acabi dient “Gobierno de España”, per recordar que existeix un govern d’Espanya ja en tinc prou amb els inspectors d’Hisenda corruptes; tot anunci que digui “Som-hi. Generalitat de Catalunya” i tots els que diguin “Visca Barcelona”. Això hauria d’estar prohibit, però els mitjans de comunicació necessita diners i aleshores toquen a la música de tots aquests.

Vostè, igual que en altres llibres publicats recentment, també parla de “cobdícia”. És una de les causes d’aquesta crisi?
Sí. Quan un és tan ric què més necessita? Als Estats Units els homes milionaris es convertien en filantrops i donaven diners a la comunitat. En canvi aquí no han parat de robar. La cobdícia és la paraula, però n’hi ha una altra de meva personal: la retribució obscena.

Espanya ha fet el ridícul a Europa?
Total, absolut. Diuen: “Me persiguen los mercados” i parlen de “turbia maniobra de los anglosajones”. L’any 1992 els mercats sí van ensorrar la lliure esterlina. Els mercats van contra tot. Els taurons quan oloren sang ataquen. No es tracta dels anglosaxons contra “La armada invensible”. La senyora Salgado després de viatjar a Londres diu: “La setmana ha sido dura, pero hemos aprendido mucho”. Si abans no sabia res, per què la van fer vicepresidenta? Són uns ineptes. Hem passat d’estar millor que Itàlia a estar una mica millor que Grècia. La tercera part de la presidència Europa ja s’ha esgotat i per ara només hem fet el ridícul i hem perdut la credibilitat.

Veu possible un pacte d’Estat? Quin futur dóna a aquesta comissió de ministres?
La única finalitat que segueix el polític espanyol i el president espanyol, mestre de l’engany, és seguir aquell principi de la política, hàbil en temps normals, que diu “qui dia passa any empeny”. La comissió només és una manera de guanyar temps perquè el govern es pensa que Alemanya tornarà a estirar del carro mentre nosaltres ensenyem les nenes d’Extremadura com masturbar-se. Però els contribuents alemanys no entenen per què ells s’han de jubilar als 67 mentre els grecs ho fan als 50 i els espanyols viuen de renda. Per tant, aquesta vegada la situació no s’arreglarà sola, perquè els europeus ja no volen pagar.

Els partits catalans haurien de participar d’aquest possible pacte i salvar Zapatero?
La capacitat de Catalunya per decidir en la crisi econòmica és zero. Demano que es faci un debat al Parlament per saber què ens queda al catalans que puguem decidir tots sols: Inspeccionar els ascensors? Pretendre fer un pacte català és inútil quan ningú ha defensat la fàbrica de la Nissan que s’havia de construir a Òdena i en canvi s’ha salvat la Renault de Valladolid. Ens han deixat sense avions, sense carreters alternatives al peatge... i a sobre hem de fer pactes?

I s’hauria de fer un pacte antricrisi al Parlament de Catalunya?
Si un ministre català és incapaç de salvar la fàbrica de Nissan què hem de discutir aquí? Si Iberia ens ha deixat tirats? Si AENA se’ns ha follat ? Què hem de pactar?

Si les dades econòmiques catalanes són pitjors que les de la resta de l’estat vol dir que aquí la crisi s’ha conduït pitjor?
No. Quan el poder polític està al servei dels monopolis i dels tripijocs, l’economia real i productiva, com és la catalana, pateix més. Les pimes i les mitjanes empreses són les víctimes. Els bancs estan comprant el deute públic de l’estat, però no donen crèdit a les pimes.

Vol dir que el debat no servirà de res.
Farem una foto i direm que estem plens de bones intencions. És que ens ho han xuclat tot.

Creu que la crisi econòmica pot marcar els pactes post electorals? Per exemple apropar CiU i PP?
Seria molt fort que després d’impugnar l’Estatut i davant tota la “brunete mediàtica” CiU i PP pactessin. A mi em fa més por un pacte a la basca i aquest sí que el veig possible. El perill ve més per a aquí! A Madrid ja ho diuen: “El dia que us poseu tontos, pactem els dos grans”.

Econòmicament PSC i PP no estan més allunyats?
No. Tots estan contra el petit comerciant i a favor de grans superfícies, tots estan a favor de les grans entitats financeres, tots estan en contra de les petites i mitjanes empreses, contra la classes mitjanes i contra els obrers... Hi ha alguna diferència entre la dreta i l’esquerra?

En el darrer capítol del llibre descarrega contra aquells mitjans on ja no opina. Aquest missatge contra els poders fàctics no el pot dir a tot arreu?
No, segur que no. A molts llocs no... L’editorial que ha publicat el llibre no entén que malgrat ser el llibre més venut en no ficció i hagi mitjans que no en vulguin parlar.