Política

Vostè ha dit que el títol de la seva nova obra, La Pastoral Catalana, és un homenatge a Philip Roth, autor del llibre Pastoral americana. Què ha d’aprendre Catalunya dels Estats Units?
La idea no era que aprengués res, si no mostrar que nosaltres formem part d’un món Occidental com s’anomena, i que no estem tan lluny de la situació moral, econòmica i política d’aquest món. Bàsicament era això, un referent per recordar-nos que no som tan especials.

Si n'aprenem coses Les campanyes dels partits catalans cada vegada s’assemblen més a les americanes.
En les formes i les aparences és lògic, perquè això forma part de la mercadotècnia electoral i, per tant, el que fan els polítics és aprendre dels que estan més avançats en aquest sentit. En canvi, el que manca és un sistema en el qual la gent pugui triar els seus diputats de forma directa i no a través de les cúpules dels partits. Als Estats Units, tant el Partit Demòcrata com el Republicà es maten entre ells per aconseguir una nominació. Aquí venen designats des de dalt i no hi ha manera que el ciutadà hi pugui intervenir gaire, més que en llistes tancades.

Els Estats Units també ens han portat la crisi econòmica. Ens emmirallem massa en la societat nord-americana?
No. A cada època civilitzatòria hi ha hagut una part del món que mana. En aquest cas ens ha manat un imperi capitalista d’ordre mundial. Els Estats Units seria la politja de transmissió del capitalisme com a sistema de producció. La cosa antiianqui que moltes vegades es té sempre s’ha de matissar. Tenen virtuts i defectes, com en tot poble.

Les virtuts són...
Entre les virtuts tenen el gust per la democràcia, la sinceritat, la gosadia, la seva vida civil...

I els defectes?
Són víctimes del sistema en el qual viuen, un sistema implacable respecte a l’ésser humà, que ha d’aconseguir triomfar a la vida, que ha de lluitar contra els altres a mort per aconseguir un lloc al món... Nosaltres no és que ens emmirallem, sinó que som una part d’aquest corrent del qual no ens podem, segurament, separar de manera aïllada.

Volar en avió s’està convertint en una odissea. Així ho comproven l’Erina i el Pau en el seu viatge a Miami. S’exagera?
S’exagera expressament, a voluntat, perquè és tot una tècnica de govern: una forma de controlar. El fet que tu quan vagis a viatjar amb avió hagis de passar per uns senyors i senyores que et miren despectivament, que et tractin com un objecte, que et poden manipular, que pots estar sotmès als seu arbitri o al seu estat d’humor... tot això et converteix en un subjecte passiu. A més, en nom d’una suposada amenaça.

Però el terrorisme, l'amenaça, existeix.
Ells diuen terrorista per definir-ho tot. El terrorisme s’ha convertit en un tòpic. Fins i tot, els casos de gent que s’han d’autodefensar també es consideren terrorisme. No és que sigui un inconvenient, trobo que és una pèrdua de dret individual i de dignitat personal. En nom d’una suposada seguretat mundial ens convertim cadascun de nosaltres en una mena de sospitós de portar la mort a sobre. Amb la nostra pròpia mort ja en tenim prou.

L’economia de lliure mercat duta a l’extrem porta conseqüències nefastes, com s’ha pogut comprovar. És necessari un canvi de model econòmic?
El sistema en comptes de crear unes noves condicions per a que la humanitat visqui millor i més justa i solidària, decideix que això són defectes del model. El model, ara mateix, no té perquè canviar-se. Sempre hi ha irresponsables que han comès errors, com si en un sistema així la voluntat d’unes persones pogués ser la causa de tot. El problema ha estat dintre del sistema, no en el fet que unes persones o uns bancs en un moment donat especulin massa. Si és així és perquè el sistema, des del punt de vista productiu, es troba segurament en un moment realment delicat. Transformar el sistema seria destruir-lo.

Obama ha decebut?
És massa d’hora per dir això. Més aviat, probablement, el que passa és que se sortia d’una situació tan bèstia com la del Bush que un president que mitjanament tingués bona oratòria, unes certes idees progressistes, que fos negre i que, per tant, acabés amb tota una llarga història americana que venia des de la guerra de Secessió, doncs, tot plegat, era d'una magnitud enorme.

L'hem mitificat?
La temptació de convertir-lo en l’home que ho pot arreglar tot és molt fàcil. Obama senzillament és un president que intenta modificar certes coses de la injustícia de les classes populars en l’excés de la prepotència bancària. Però, en canvi, veus que la guerra a l’exterior continua amb l’Afganistan, comencen a portar al golf Pèrsic tot un cinturó de seguretat al voltant de l’Iran... En definitiva, el sistema té una inèrcia tan gran que si es fan grans transformacions socials una sola persona és fàcil que es digui que ens ha decebut. Ens ha decebut si pensem que una sola persona pot arreglar el món.

Avui en dia tothom vol resultats immediats, tant en la política, com en l’economia o en altres aspectes. Estem en una voràgine on l’optimització del temps ens fa perdre el nord?
Hem oblidat que la política és una cosa que es fa tan lentament com un bon estofat. La política requereix cicles llargs, en els quals unes determinades reformes en un sentit estratègic que siguin ben dirigies i on tothom s’hi involucri. En el món actual les grans multinacionals tenen una capacitat d’influir, de negociar i de fer xantatge com sabem a Catalunya. Les empreses automobilístiques tenen uns ajuts de la Generalitat i, de cop i volta, quan les coses van malament no és que tornin els ajuts és que fan a gent a fora, les multinacionals del cine quan demanes participar en una quota per poder fer cine en català pràcticament et diuen que ets el cul del món. Qualsevol país democràtic amb lleis pròpies i independència sobirana s’ho hagués pensat dues vegades de fer un tancament dels cinemes. Si la societat pogués canviar les coses els polítics serien d’una altra manera.

En la novel•la es fa referència en alguns capítols a la generació de Maig del 68. Què en queda de tot allò?
Aquella gent volia canviar el món, fer-lo més feliç, eliminar la pobresa... Moltíssimes coses més, com no van poder fer. En el llibre critico les estructures individuals de gent que s’adona de les coses mentalment, però que a l’hora de canviar-les no fa res. Una bona part d’aquella gent són gent que ara tenen poder a les institucions, a les universitats, als diaris, a les empreses i la sensació que tens és que són iguals que aquells que ells mateixos odiaven. Tenen la mateixa manca d’honestedat que aquells que ells criticaven. Avui en dia tens una guerra com la de l’Afganistan que no sé per què hem de considerar que és inferior a la del Vietnam. L’únic que ara els americans van acompanyats de l’OTAN i de les forces europees. És el que han après, a no fer guerres sols.

Podem afirmar que Catalunya està pitjor ara que fa 10 anys? Creu que els discursos seran igual de catastrofistes d’aquí a una dècada?
Catalunya ha anat prenent consciència progressivament que el camí que havia triat amb la seva relació amb Espanya no funciona. En aquest sentit estem millor. Que des del punt de vista econòmic, social i polític estem pitjor es deriva de la mala relació amb Espanya que està mal plantejada. Ara ens plantegen gairebé tot o res.

Manca la sentència sobre l'Estatut.
El Tribunal Constitucional des del punt de vista legal serà una cosa, però el que no pot ocultar és que hi ha una consciència espanyola que nega que Catalunya és una nació. Això és una cosa clara. Després, ha nascut un moviment independentista de masses, cosa que abans no el teníem. Abans l’independentisme era una cosa criminalitzada.

En Pau, un dels personatges del llibre s' encabiria en el perfil de “català emprenyat”? Creu que la majoria de la societat catalana adopta aquest perfil?
Crec que no. El terme “català emprenyat” és un element una mica sociològic, trobat en un moment donat per manifestar una mena de decepció general. En la meva època es deia “català fotut”. En Pau agafa algun aspecte d’aquests. Qualsevol cosa que se’n va de la norma o que envaeix el seu petit terreny de seguida protesta. Això també és una mostra de què els canvis de la societat contemporània no van a millor. En Pau, a vegades, fica la pota, diu inconveniències i es posa amb la gent que menys s’ho mereixeria, però això ja forma part del personatge. És una persona que no està a gust i, més que emprenyat, ell sent que la felicitat costa, no ja de tenir-la, sinó de pensar que la pot tenir.

En un moment en Pau diu: “Catalunya, la nació dels morts vivents, soterrats per la conjunció dels bàrbars de la globalització i del bàrbar estat espanyol?”.
És una pregunta feta sobretot per marcar la sensació que té en Pau davant d’aquest individu d’estar a l’abisme, al límit d’on ell podia arribar a la comprensió del món. De cop i volta, parlant amb aquell home, en aquell ambient, li ve la idea de què podem quedar pràcticament liquidats. Vivim en un món d’una barbàrie global a dintre d’una barbàrie regional, que és l’espanyola. Com a català tens la sensació de què la superposició d’un món en un desordre absolut a dins d’un altre món amb un altre desordre et porta a no saber on vas, a qui t’agafes, qui t’ajudaria... Estàs més sol que la una.

L’objectiu final d’un govern ha de ser estar al servei de la ciutadania i gestionar adequadament la societat que l’ha triat. Està passant realment així?
No. Els poders en aquest moment estan al servei dels seus interessos. I són distintes capes de poder: econòmic, polític, militar, religiós... El poder sempre, com a tal, es constitueix per fer de referent.