Opinió

La història no s’explica tan sols per l’acció dels grans homes. I tanmateix hi ha personatges que són imprescindibles per entendre una situació històrica concreta. Aquest és el cas d’Alexander Haig, el militar, polític i empresari nord-americà que va morir el passat 20 de febrer, a l’edat de 85 anys. Entre els anys 70 i 80 va ser un dels republicans més influents.

Certament, Haig va participar en tres administracions presidencials republicanes diferents: amb Richard Nixon (1969-1974), Gerald Ford (1974-1977) i Ronald Reagan (1981-1989). En la necrològica que li va dedicar The Guardian, Harold Jackson començava explicant que si bé els llibres d’història indiquen que els EUA només han tingut un sol president que no ha passat per les urnes, Gerald Ford, es podria dir que Haig va ser el segon, atès la influència que va tenir, sobretot, durant la crisi del Watergate. Haig no va ser mai president, a pesar que el 1988 va intentar aconseguir la nominació republicana sense èxit. La seva carrera política va començar quan Nixon va assumir la presidència dels EUA. Amb l'ajuda del llavors conseller de Seguretat Nacional de la Casa Blanca, Henry Kissinger, Haig va ser-ne nomenar assessor. Després Nixon va nomenar-lo conseller de Seguretat Nacional quan Kissinger es convertí en secretari d’Estat. El 1972 li concedí el rang de general de quatre estrelles, el que culminava una carrera militar que havia començat com al costat del General Douglas MacArthur, al Japó. L’any següent, en ple escàndol del cas Watergate, un Nixon tocat de mort va nomenar Haig cap del seu Gabinet.

A Haig se li atribueixen mèrits diversos i contradictoris. Per una banda es diu que va persuadir Nixon perquè dimitís per tal d’evitar l’impeachment. També es diu que fou ell qui, amb el beneplàcit d'Henry Kissinger, va mantenir unit l'equip del president durant l'escàndol. A més, segons sembla va ser ell qui convèncer Ford perquè perdonés Nixon. Però aquesta seva preocupació per preservar la unitat de les files republicanes contrasta amb la sospita que Haig fou l’anònim informador, l’anomenat Gola profunda, del periodista del Washington Post, Bob Woodward, els reportatges del qual van posar en crisi la presidència de Nixon. Ho va afirmar per primera vegada, l’any 1981, John Dean, un exconseller del president que abans ja havia acusat de ser-ho a dues altres persones, i el 2005 va tornar a dir-ho l’exoficial de l’FBI Mark Felt. Haig va negar-ho sempre i, per tant, no sabrem mai si ho era o no, almenys mentre Woodward no reveli el nom de qui l’informava.

El general Alexander Haig representava els falcons de la dreta republicana. Veterà de la guerra de Corea i de la guerra Vietnam, Haig era un dels exponents més destacats del militarisme nord-americà de la segona meitat del segle XX. D’aquell militarisme que va relativitzar la democràcia, obsedit com estava per la lluita contra el comunisme. Haig tenia tics autoritaris evidents, com es va fer palès el 1981 arran de l’intent d’assassinat de Ronald Reagan en proclamar que ell era qui tenia el control de l’administració i no pas el vicepresident, que és el que mana la Constitució. Si l’antiamericanisme més bèstia necessitava arguments per justificar-se, Haig els en va donar uns quants. A Nicaragua, a l’Argentina de la guerra de la Malvines o com a comandant de l’OTAN a Europa. La seva biografia política és bona, doncs, per entendre la història de la dreta nord-americana. I és bona, també, per analitzar els anys de la Guerra freda i, sobretot, els de la distensió nuclear.