Opinió

Un dia d’aquesta setmana, Guillem Carol va començar les seves col•laboracions en aquest butlletí digital. Carol —a qui conec personalment: un jove simpàtic, de gran cor, amb una tremolor emocionada sempre al fons dels ulls i en els límits de la veu—, feia una mena de retrat generacional de tots nosaltres, els que vam aterrar en aquest món meravellós i terrible cap a la dècada dels vuitanta. Ahir, jo mateix vaig fer trenta anys!

Deia Carol que nosaltres som la generació del ‘tot és possible’. La generació que ho ha tingut tot: la informació, la cultura, la sanitat, els viatges, el benestar, la lliure disposició del propi temps… Tot i això, som una generació ‘sense grans somnis col•lectius’, ‘sense veritats absolutes’. És ben cert: comunitàriament, cap de nosaltres ha hagut de lluitar per res, o per res que valgués molt (massa) la pena. La vella èpica antifranquista dels nostres pares i avis tan sols s’ha transformat en estupidesa fútil i contraproduent, com per exemple les lluites contra la globalització, el canvi climàtic, o el pla d’educació de torn.

Això és veritat: aquella narrativa de la llibertat s’ha convertit, en nosaltres —per culpa de no sé quins equívocs espantosos— en lluita en contra les institucions que ens fan o ens haurien de fer més lliures. Més que revolucionaris, doncs, podem dir que, en conjunt —almenys al meu parer— la majoria de joves són contrarevolucionaris, agents de forces primitives i benintencionades, que, si s’imposessin, ens farien caure en estructures molt més opressives i arbitràries de les que ara gaudim.

Quan Carol diu allò de ‘sense veritats absolutes’, però, s’erra: el dogmatisme, la curtesa de mires, el fet de creure’s en possessió d’una veritat que s’ha d’imposar als altres a cops de doctrina —o teologia— és ara tan omnipresent com abans. El món és cada dia més confús, i d’aquí la necessitat de certeses completes, garantides per fes i manuals de qualsevol color.

Per desgràcia, disposar de tots els grans llibres gratuïtament a les biblioteques —o a la xarxa— no ens ha fet més cultes que els nostres avis i pares. Disposar no és llegir ni assimilar ni comprendre. Disposar és fluctuar en un terreny fet de grans possibilitats: de coses sempre inconcretes. Disposo de més llibres que Josep Pla: ¿sóc més perspicaç, savi, sóc millor prosista que ell? Tinc tot Mozart a la xarxa: ¿tinc l’ànima més refinada que el meu padrí, un pagès mallorquí que no sabia escriure el seu nom? Creure que al progrés material li correspon un progrés moral o de coneixement és pur dogmatisme, també.

Si Carol vol fer llum i liderar una lluita vertadera, doncs, primer hauria de fer veure als joves —o a aquestes generacions contemplatives, o empantanades en pallassades sense suc—, quines són, vertaderament, les forces revolucionàries, tot per dirigir els esforços col•lectius cap a objectius que sí valguin la pena. Diu Carol: “La dificultat sorgeix quan som incapaços de consensuar qui és l’enemic i avancem clavant cops de cec”.

¿Per què hauríem de fer cops de cec? ¿Potser no està clar, Carol, qui és l’enemic? ¿Qui són aquests “ells” o “fantasma comú”? Encenem les llums! Carol diu que no està clar…; però això, als meus ulls, és un equívoc gravíssim.

Ho vam explicar aquí mateix la setmana passada: més d’un 60% de la població mundial viu a països no lliures o parcialment lliures, sense poder gaudir d’unes mínimes garanties privades o públiques: drets de propietat, de secret de comunicacions, d’opinió, manifestació, sindicació, poder fer eleccions, poder imposar l’imperi de la llei, disposar d’un judici just, amb respecte pels drets humans fonamentals, igualtat entre sexes, sense abús d’autoritat.

Plantejar-se, en un món on regna —majoritàriament!— la infàmia, quin és l’enemic, em sembla una frivolitat fruit d’una confusió que haurien d’il•luminar totes aquestes fonts de coneixement de les quals diu Carol que disposem, però que tanmateix no fan res més que distreure o atordir-nos.

¿Pot ser no està clara quina és la nostra lluita, Guillem? ¿Pot ser la llibertat i la prosperitat són tan omnipresents que no veiem quins són els problemes de veritat del nostre món? ¿O patim l’atordiment de qui té la panxa massa plena?

Perdre el temps amb bizantinismes o amb lleugereses d’esperit mentre més de la meitat de la població mundial no pot accedir a la cultura, a la feina, a la prosperitat i a la llibertat em sembla bastant ridícul.

Aquest dubte sobre quin és el “nosaltres”, el “projecte”, la “lluita col•lectiva” que cal emprendre em sembla que és una de les eines que té l’enemic per a confondre’ns. ¿O potser és que necessita un “enemic interior”, un agent del mal dins el propi país? ¿Potser no vivim en un món global on l’interior i l’exterior han deixat de tenir sentit? Si és així, doncs, ens serà també ben fàcil identificar-lo. ¿Quines són les forces que fan que la taxa d’atur juvenil sigui d’un 38% en el nostre país? Vet aquí l’enemic a abatre. Un contrincant que obliga a una astúcia molt refinada; els nous herois ja no necessiten espasa: persuasió, argumentació, cultura i corbata.

Mentre nosaltres dubtem i ens busquem el melic generacional, ells, els humiliats i els vençuts, pateixen, i pateixen perquè nosaltres encara no hem descobert que els principis de la il•lustració funcionen i fan més lliures i pròsperes les societats.

Aquesta és la lluita, Carol: tot el que ens fa més lliures, savis, capaços, grans, forts, emprenedors, pròspers. És tot allò que fa olor de llibertat, el lliure pensament, la sobretaula abundosa, el batxillerat pels nens, les universitats com a temples que curaran el càncer, el respecte per les cultures i les llengües, l’art, la cultura i la bellesa, la saviesa i la fe transcendent. També és la llenceria femenina, el somriure d’una dona que ho sap, el sentit d’una vida quan el sol surt i els colors ballen un vals que t’avisa que encara et queden molts d’anys de vida.

El primer pas és no errar el tir, Guillem: el següent pas és fer feina, picar pedra, talment com venint fent els homes i les dones des de les cavernes: aquest no és un problema generacional. Al final estàs sol, Guillem: només tu, les teves mans, la sang al cor i l’alegria que siguis capaç d’inventar-te.

Ara bé: aquest “nosaltres” que enyora Carol no ha de fer olor d’estable, olor de gregarisme que ofega allò vertaderament revolucionari: el subjecte lliure, singular i autònom, sempre meravellós en la seva intransferible particularitat. El “nosaltres” fa olor de passat, el present empudega de “jo, jo, jo”, el futur vindrà marcat per una persona verbal que encara ha de néixer, i que estic segur que, ara mateix, en algun punt llunyà, ja se’n riu de nosaltres i del nostre guirigall miserable.

¿La recomanació literària? Pel meu aniversari em regalaren un Kindle, un llibre electrònic, en el qual he descarregat un volum d’articles polítics de Victor Hugo; copio i tradueixo: “Resistència als tirans; clemència pels vençuts. Aquesta és, efectivament, tota la llei de la consciència”.