Xavier Fähndrich

Tu, calla que no ets d’aquí! No ho pots entendre! Torna al teu país! Són coses que sentia de tant en tant a l’escola. Els pares havien decidit viure a Catalunya i el petit notava que no era com els altres. A casa parlaven una altra llengua i mantenien costums que els companys de l’escola ni tenien ni entenien. No era un nen marginat, ni menystingut, ni maltractat. Res de tot això. Però, de tant en tant, en mig d’una disputa banal o d’una discussió, es feia palesa la diferència. No en forma d’insults ni d’expressions de menyspreu, però sí eren paraules que marcaven. Un dia, el que cridava l’atenció dels companys era una peça de roba estranya. Un altre dia, feien befa d’una menja rara. I un altre, una mala pronunciació era motiu de burla.

Els companys parlaven una llengua diferent, només entre ells, parlaven el català. Quan ell intervenia en la conversa, els altres canviaven d’idioma: al castellà. Sempre, automàticament. I allò, per molt que intentés canviar-ho, va durar fins els 14 anys. No hi havia res a fer, s’havien acostumat a parlar-li així i no ho podien canviar. No hi havia mala intenció, al contrari, fins i tot una malentesa educació, i per tant, no hi havia ni tan sols consciència de la barrera que representava parlar català entre autòctons i castellà amb els de fora. Però, la tanca invisible, però perceptible, hi era. Va tenir sort. El canvi d’escola i d’amics va permetre que pogués llançar-se a parlar el català. Els nous companys no sabien que era de fora...

Com dius que s’escriu el teu cognom? Quin cognom més raro que tens! D’on dius que ets? Són una constant en la seva vida. Amb els anys s’hi ha fet. No hi presta atenció. Ni el molesta ni el fereix. Però, cada cop que li diuen, pensa que encara que no ho volgués, durà el mateix cognom tota la vida i que no és un cognom autòcton. No se n’amaga. N’està orgullós. Forma part de la seva identitat i mostra els seus orígens: com tots els cognoms del món! En el seu cas, però, resulta que el seu cognom no es passeja per país que li toca, sinó per un altre país, diguem-ne, d’acollida. Amb el temps aquest país d’acollida esdevé el seu país. I el seu país d’origen? Ja no sap ben bé què representa que és: Pàtria? Vacances? Melangia? Nosa?

No sap ben bé com ha estat el canvi. No sabria dir quan va deixar de ser d’allà per passar a ser d’aquí. Poc a poc queden enrere les mirades, entre sorpreses i torbades, i mal dissimulades, quan de petit els seus pares i ell parlaven en la seva llengua davant d’altres. Queden lluny les cares de fàstic dels amics en descobrir els entrepans amb mantega el dia de la seva festa d’aniversari... Ja no recorda tants i tants petits episodis i detalls quotidians que el feien viure la vida com si fos un petit examen diari: No saps com es menja això? No saps què vol dir això? No saps qui és aquest personatge?

Al final, amb temps, i només amb temps, i sense tenir en compte tots aquests petits comentaris i aquestes petites proves que la gent –bona gent sense malícia- li plantejava a diari, va aprendre a ser com els altres. Renunciant a alguns costums, dissimulant-ne d’altres i adoptant-ne uns altres , tot de bon grat, de forma natural. Això sí, conservant tota l’essència dels seus orígens. Al final, amb temps i només amb temps, devora 30 anys, va deixar de sentir-se estrany. Ell ha fet l’esforç per apropar-se , però els altres també han acabat acceptant-lo com és. Ha estat una feina comuna. No podia ser d’altra manera. Ell volia ser i els altres l’han ajudat a ser-ho... Al final, amb temps, amb bastant de temps, va deixar de ser immigrant. Va deixar de sentir-se immigrant. Van deixar de veure’l com a immigrant.