Opinió

Si el futbol és l’opi del poble, la immigració és l’opi de la política. En parlem quan altres coses no van bé. I en parlem des de una òptica utilitarista, resumida en un comentari que he sentit varies vegades en l’últim viatge a Barcelona i que m’ha sorprès: abans hi havia feina i estava bé que vinguessis immigrants, però ara hi ha crisis així que haurien de tornar-se’n a casa. Des d’una perspectiva racionalista aquest arguments té certa lògica, quan es necessiten són benvinguts, quan no es necessiten sobren. L'immigrant com a eina no és una percepció endèmica de la nostra societat. A Japó un país extremadament tancat, de polítiques migratòries estrictes i un alt grau de racisme ja han començat el debat sobre obrir les portes als inmigrants per sostenir l’envellida societat nipona. El mateix passa a Xina, on la política del fill únic ha creat un problema de viabilitat econòmica que ha plantejat un repte en els pròxims trenta anys.

En aquest pensament racional, però, crec que molta gent s’oblida que els immigrants no són eines, són éssers humans. A l’arribar aquí es creen una vida i no se’ls hi pot exigir que marxin i vinguin segons les lleis del mercat. Aquesta visió utilitarista reforça la percepció de l’“altre”. Com hem vist a França tantes vegades, els problemes s'inicien quan no els veiem com els nostres veïns o compatriotes, quan els etiquetem per la seva procedència, quan creem la diferència entre nosaltres i ells. Hauríem de mirar als nostres veïns i aprendre dels seus errors. Els necessitem tant com ells a nosaltres, fins i tot els utilitaristes hi estaran d’acord.