Opinió

La història moderna s'ha construït durant els últims segles a l’entorn de l'Estat Nació. Certament, això no ha estat sempre així i no és gens difícil deduir que no serà sempre així.

Ara ens diuen que assistim al pas d'una societat d'economia i comunicació centralitzada –el món dels estats– a un món de xarxes distribuïdes, fill d'Internet i de la globalització. Que les persones deixarem de definir la nostra identitat en termes nacionals. Que la transformació de les relacions socials segons les formes pròpies de les xarxes flexibilitza els vincles amb el territori. Que tot plegat potencia un seguit d'identitats determinades per afinitats, interessos comuns, objectius compartits. Que les nacions i la nacionalitat aniran difuminant-se fins a convertir-se en un element més, entre d’altres gairebé sense importància, que conformaran les noves identitats i els nous valors del futur.

En resum: que la identitat nacional ja no respon a necessitats reals.

Podria ser. O no.

Un home brillant em comentava ahir que Invictus és una pel·lícula nacionalista. Descriu, exactament, la construcció d’una nova identitat nacional per a un país que havia de ser nou. Les bases de la nova Sudàfrica no podien ser l’ètnia, la història, la llengua, el territori. Ben al contrari: aquests eren factors de desunió, de revenja, de mort.

La nova Sudàfrica s’ha fet sobre el perdó i la reconciliació. Encara queda més clar a El Factor Humà, l’excel·lent llibre de John Carlin on s’ha inspirat el film.

És un nacionalisme impensat, genial, contemporani. Humà. Enlaira el lideratge de Nelson Mandela i la seva figura agafa proporcions còsmiques. És veritat: la dialèctica de vencedors i vençuts no resol res. Ningú no pot segrestar la possibilitat de guanyar la reconciliació perquè considera insatisfetes les seves reclamacions particulars o poc castigats als seus botxins –i menys encara perquè no en treu benefici partidista. A Sudàfrica tots eren víctimes del apartheid, també els blancs. Calia, doncs, que tots donessin suport a qualsevol intent seriós de guanyar la pau. Calia convèncer tothom. Calia un líder que ho fes. Un líder nacionalista.

El procés no es feu sense renúncies. Tothom, però, hi va guanyar, inclosos els sembradors de l'odi, que també havien de ser incorporats a la societat.

Així doncs, és millor preparar-se per a perdonar. El perdó no torna la vida als morts, però intensifica la dignitat dels vius. Qui perdona atorga a l'ofensor una mica de la humanitat que ha perdut.