Cinema Català

Fa dies que sento a parlar del cinema català. De si és una Indústria que pot funcionar. De si pot tenir futur. De si la gent farà cinema català, a Catalunya, o en català, o pels catalans. O amb els catalans. Aquestes preguntes les he sentit de boca d'aquells que no creuen en la Llei del Cinema que ha de fer que el 50% de pel·lícules es puguin veure en la nostra llengua.

I la resposta a totes aquestes preguntes, aquests dies que he estat a Sundance, m'ha semblat evident. Vist des de fora, vist des de lluny, sembla ben clar que sí: que hi haurà cinema en català, pels catalans, amb els catalans i fet a Catalunya. I de sobres.

Deixeu-me que us en posi només 1 exemple, i em remeto a les dades. Al Sundance d'enguany (com sabreu, el festival de cinema independent més important d'arreu del món) hi havia 5 produccions de l'estat espanyol. D'aquestes 5 produccions espanyoles, 4 eren produccions dels Països Catalans, començant per Buried, film català que ha causat sensació i que ha estat adquirit per Lionsgates, seguint per Mi amigo invisible, un curtmetratge espectacular de l'ESCAC, passant per Cómo conocí a tu padre, un curt valencià divertidíssim, i acabant per New York Showcase, el documental que vaig presentar fora de competició al Filmmakers lodge i a l'Industry Office, produït pels catalans Garage Films i dirigit pel també català Albert Uria. De fet, la única producció no catalana i de l'estat espanyol que es presentava enguany a Sundance era Yo, también, l'entranyable film que a San Sebastià ja va aconseguir dos premis pels seus protagonistes i que a Utah també va aconseguir commoure la gent amb la seva preciosa història.

Dades, em direu. Només dades. Però és que d'això va la cosa, i de res més. De dades. Dels directors que tenim a casa nostra: que si la Coixet, que si en Cesc Gay, que si en Roger Gual, o la Mar Coll, o l'Edmon Roch, o els germans Pastor, o en Jaume Collet-Serra. O en Ventura Pons. És igual si parlem de directors joves o vells, novells o consagrats. No importa. Apareixen nous directors com l'Abel Folk o en Joan Riedweg que s'inventen a ells mateixos, o jovenalla de l'ESCAC preparats per menjar-se el món, o el Bayona de torn que es curteix amb videoclips i quan fa el salt al cine tot se li queda petit.

Així que permeteu-me que, per una vegada, tregui pit del cinema que tenim: amb acadèmia i premis propis; amb programes de ràdio i tv mítics com els d'en Gorina i en Figueras; amb webs que hi dediquen molta informació com cine.cat; amb directors, actors, actrius, guionistes i directors de foto; i festivals per parar un tren; i productores com Filmax, Manga, Notro (ara Vértice); i institucions com l'ICIC; i una pel·lícula coproduïda a casa nostra nominada als Oscar com és La teta asustada.

Així que per una vegada, sisplau, creiem-nos-ho. Treiem pit. Estiguem orgullosos del que tenim a casa. Que és molt, i molt valuós.