Opinió

Finalment, i després de mesos i mesos de negociació, les competències de Justícia i Interior seran transferides de Londres al govern de coalició d’Irlanda del Nord. A partir del 12 d’abril, doncs, “s’obrirà un nou capítol” ―com va dir Gordon Brown en anunciar-ho al Castell de Hillsborough, als afores de Belfast― després de dècades de violència i d’una inestabilitat política corsecant.

Malgrat que Gordon Brown no passa pel millor moment i que el seu homòleg irlandès, Brian Cowen, tampoc no pugui llançar coets, atès que l’economia irlandesa trontolla, la “qüestió nord-irlandesa” continua essent un element determinant en l’agenda política anglo-irlandesa. L’actual acord tanca, almenys provisionalment, una llarga disputa entre el Sinn Féin i el Partit Democràtic Unionista (DUP), els dos partits que comparteixen el govern però que no es poden ni veure, i hauria de convertir-se en el fonament d’una pau duradora. L’acord va ser possible perquè el DUP va cedir després de dues setmanes de negociacions a contrarellotge i de l’amenaça de Brown i Cowen de posar fi al govern autonòmic compartit entre radicals protestants i catòlics. És clar que els embolics matrimonials del líder del DUP i cap del govern nord-irlandès també deuen haver afavorit l’acord, perquè és obvi que la intransigència de Peter Robinson ―que de vegades fins i tot han estat més paralitzant que els prejudicis de l’històric dirigent Ian Paisley― es deu haver estovat arran de l’afer de prevaricació de la seva dona.

El pacte també inclou una nova manera de supervisar les desfilades orangistes, que, com tothom sap, els catòlics consideren una agressió simbòlica dels protestants i aquests una manifestació identitària substancial. De fet, aquesta qüestió ja va ser un dels principals esculls dels Acords de Divendres Sant de 1998. Més important i tot que l’excarceració dels presos. L’acord per rebre les transferències satisfà les demandes del Sinn Féin i evita que el partit republicà abandoni el govern. A canvi, el DUP ha obtingut una reforma de les marxes que inclou l’abolició de la Comissió de Desfilades, un òrgan que els unionistes consideren que es decanta sempre a favor dels nacionalistes. Té raó Brown quan afirma que aquest és l’últim capítol d’una llarga i turbulenta història i el començament d'un nou capítol després de dècades de violència, anys de converses i de setmanes d’estancament. Tant de bo! Perquè la pau a Irlanda del Nord encara no s’ha assolit del tot. Dotze anys després de l’esperançador compromís de 1998, encara ara els dissidents d’un bàndol i de l’altre atien el foc de la violència. Només fa deu dies, per exemple, que els republicans més radicals van atacar amb bombes casernes de la policia local. De la mateixa els protestants del Traditional Unionist Voice (TUV), una facció encara més radical liderada per Jim Allister, agiten l’espantall de la traïció per condicionar les decisions del DUP.

En fi, dia a dia la pau va arrelant a l’Ulster, a empentes i rodolons, intermitentment, però amb constància. Quan aquest procés va començar, ja fa gairebé 20 anys, els protagonistes eren uns altres: el Partit Unionista de l’Ulster (UUP) de David Trimble i el Partit Laborista i Socialdemòcrata (SDLP) de John Hume, als quals els actuals actors consideraven excessivament moderats. La dificultat d’aquell tortuós procés de negociació va trinxar-los i els va empènyer a la marginalitat i els va deixar sense recompensa (llevat que se’ls va atorgar el Nobel de la Pau). Però el sacrifici va valer la pena, perquè és ben evident que cada pas que s’ha fet cap a la pau ha arrossegat els radicals envers la moderació. Quan Ian Paisley i Gerry Adams es va asseure a la taula en forma de diamant que els va servir per negociar sense haver d’estar cara a cara, allò va ser un pas de gegant. Ara passarà el mateix, a pesar dels neoradicals. N’estic segur.