Opinió

G, de Germà;

“La meva dimissió era irrevocable. (…) Anunciar-ho aquell dia i d’aquella manera tenia relació amb l’últim disgust que havia experimentat durant el congrés per culpa de les batalles internes de la federació socialista barcelonina, després d’anys de friccions entre l’aparell del partit i la meva responsabilitat com alcalde. El símbol concret d’aquell desenllaç, més que no pas el detonant, va ser la votació en contra de l’accés del meu germà Ernest a la direcció barcelonina o comissió executiva local del partit, interpretat com un vot de càstig contra mi per part de l’aparell socialista”. (Oda inacabada. Memòries, Pasqual Maragall)

Fins a dues vegades ha hagut Ernest Maragall de repetir el que pensa del tripartit i del PSC, i encara no l’han entès. No només això, sinó que a més, en sortir de l’executiva del seu partit al carrer Nicaragua, no ha tingut més remei que aplicar-se aquella màxima de cornut i pagar el beure i posar el seu càrrec a disposició de Montilla i “rectificar” públicament. Els capitans socialistes han tornat a guanyar per K.O. Ara bé, si parem atenció a la breu declaració pronunciada ahir per Maragall en sortir del despatx de Montilla podrem constatar clarament que no donarà a tòrcer el seu braç tan fàcilment, encara que ara li manin ser dòcil i que mantingui la boca tancada (pel bé del Govern).

En primer lloc, Maragall diu que rectifica, però només en la forma, perquè insisteix en dir que l’estratègia que està aplicant en aquests moments el PSC no és l’adequada per les necessitats que té el país. El faran callar, però dirà la darrera paraula abans de tornar a la rutina dels mestres i les escoles: “Cal una estratègia de futur coherent i a l’alçada dels ciutadans”.
Si rectifica només en la forma, què hi ha en el fons? Maragall i molts d’altres socialistes de l’anomenat sector catalanista discrepen, des de fa massa temps, de la campanya que s’està portant a terme des de l’aparell: no creuen en un discurs d’oposició; lamenten que totes les notes de premsa que surten del PSC comencin amb les sigles “CiU” (amb la carregada subsegüent)... I alhora tampoc estan d’acord en què el PSC només hagi de vendre com a èxit la feina feta en aquest govern tripartit. Entre d’altres coses, perquè Maragall continua pensant que no només els ciutadans estan cansats d’aquesta fórmula de govern sinó perquè els mateixos partits que el conformen més lluny de reivindicar-lo, s’afanyen a donar-lo per liquidat quan parlen de futurs pactes postelectorals. Per Maragall, o el PSC té una mirada més àmplia i es planteja una estratègia real de país o fracassarà en el seu intent de ser el partit majoritari després de les eleccions d’aquest any. El binomi Montilla-gestió per si sol ja no ven, diuen.

Paradoxalment, Maragall sí ha rectificat en l’única cosa que els mateixos socialistes hi estarien d’acord encara que no ho diguin en veu alta: que el Govern ha renunciat a encarnar un projecte de país i que cadascú ven el que l’interessa. Aquests darrers dies alguns dirigents del PSC no maragallistes no tenien cap problema a dir que el tripartit no té projecte de país, només un pacte a 4 anys, on es comparteixen uns objectius comuns. Això, esclar, quan es pot, perquè només per citar un exemple, la Llei d’Educació (de Maragall) va apostar per un pacte (de país) amb CiU en detriment d’ICV.