Opinió

Una victòria pròpia de Pirros, rei d’Epir. Això és el que ha aconseguit el doctor Joan Carretero. Una victòria pírrica, un èxit aconseguit amb un cost massa alt, d’aquells que no paga la pena assolir. Perquè sí, és cert, ja no té ni una sola veu discrepant a la seva junta, però a quin preu? Epitelialment, amb el desgast de veure el seu nom i el de Reagrupament arrossegats durant dies als mèdia. Sí, als mateixos mitjans que fins ara l’ignoraven la major part del temps i que ara n’han informat fins fartar-se’n gràcies a l’espectacle que Rcat els ha posat en safata. Però aquest no ha estat el preu més alt d’aquesta trista victòria. I com que servidor n’ha parlat força i bé, de Carretero, de Reagrupament, de Rut Carandell i companyia sempre que ho han merescut –i no ha estat en poques ocasions–, m’hi posaré. En parlaré, telegràficament, amb una tristor semblant a la que gastava en aquest mateix espai Víctor Alexandre dilluns passat, però també mirant d’anar al fons del drama: un comportament que, en antiestètica, ha anat fins i tot més enllà del que s’atreveixen a perpetrar els partits tradicionals als quals en teoria Rcat havia de superar en democràcia interna.

I és que, com s’entén que d’una junta de 19 membres n’hagin de dimitir quatre pel simple fet de no votar com la resta? Allò típic de votar a mà alçada (o en secret), després fer recompte i que guanyi la majoria... a Rcat no es contempla si aquesta no és de dinou a zero? On s’és vist un partit, associació, entitat o esbart dansaire on no es toleri ni el vot discrepant d’una minsa minoria dels seus membres? Algú em pot explicar com es pot parlar de voler regenerar la democràcia quan allò a què s’aspira és a votacions a la búlgara? I última pregunta de la cadena: encara hi ha algú que pugui creure que Reagrupament, Carretero i els seus fidels (en el sentit més estricte de la paraula), després de l’espectacle que han protagonitzat aquests dies, podran donar algun tipus de lliçó a la resta de formacions polítiques? Alguna lliçó que no sigui “com no conduir un grup humà en un context democràtic”, vull dir.

No ens enganyem, després de l’afer de la junta dimissionària d’anada i tornada, Reagrupament no tornarà a ser el que era. L’associació en sí seguirà i encara farà alguna cosa sobretot si Joan Laporta –a qui també volien els quatre discrepants– l’acaba intubant. En canvi, podem donar per tocada de mort l’essència del que venia a aportar aquesta formació al panorama polític català. Perquè no havia de ser això que ens ha mostrat grollerament que pot arribar a esdevenir. No en absolut. No rotund. No de cap de les maneres. I no, molt especialment, perquè precisament Rcat volia ser una alternativa a la politiqueria i als vicis més nocius que implica la dedicació a la cosa pública. Volia posar el nivell d’exigència alt, molt alt. I clar, quan apuges el llistó per a la resta, tu primer que ningú has de complir amb uns mínims. I aquests han estat màximament atropellats per una manera de fer inèdita en el panorama polític català. Mai ningú no s’havia atrevit a tant. Totes les formacions polítiques tenen veus crítiques fins i tot en els seus màxims òrgans de representació. Pujol va tenir durant dècades el seu Roca, Montilla té la seva Tura... i d’Esquerra i del PP català no cal ni que en parlem, oi? I això es contempla com una mostra de salut democràtica. És a dir, a Rcat, encara que els fidels a Carretero tinguessin tota la raó del món –que podria ser– i que els altres quatre estiguessin totalment equivocats –vagin vostès a saber–, quin concepte de la democràcia es té si no es pot ni suportar una mínima discrepància? Quin sentit té, en aquest context, triar una directiva? Amb una veu, la de Carretero, sembla que ja hi hauria prou, no? I això què és? Regeneració o degeneració de la vida democràtica?

Un bon coneixedor de Reagrupament i d’ERC per dins em deia fa dos dies: “Com a mínim a Esquerra es guardaven les formes i hi havia uns certs contrapoders que equilibraven!”. I parlant d’Esquerra, estic veient aquests dies l’acarnissament online de diversos que es diuen reagrupats contra els quatre dimissionaris. Sincerament, m’ha recordat al mateix que aquests reagrupats van haver de suportar quan van sortir d’Esquerra. Però ara ells ho practiquen amb només quatre persones que s’havien erigit en solitàries veus discrepants. És una pena, no ens enganyem. És una gran pena. Perquè molts van reengrescar-se amb Reagrupament. Molts que havien sortit cremats de CiU, cremats d’Esquerra, cremats dels tripartits i de tants altres desenganys polítics van trobar-hi un motiu d’esperança malgrat tot. I ara, després d’aquesta, tenen complicat sortir de la unitat de cremats. Van proposar-se recomençar, tornar a creure, reil•lusionar-se, i els han respost de forma insòlita. El cop de porta a les bones intencions i a la bona fe d’aquesta gent ha estat massa cruel, per matiner, per sec, per inesperat, per matusser. I no hi ha dret. I menys de la mà de qui va vendre que regeneraria la política i n’ha acabat reproduint els patrons més erosionadors. D’això Reagrupament se’n podrà refer? Pel bé de la salut democràtica del país, convindria a tots. Però ara, qui hi confiarà?