Opinió

Les llampants propostes polítiques de José Luís Rodríguez Zapatero fan aigües. Ja fa temps que el president espanyol sembla obsessionat a fer creïbles una bona colla de propostes que, segons ell i el seu executiu, haurien de permetre a Espanya avançar a bon ritme i deixar lluny –tan aviat com sigui possible– aquesta crisi que tant li va costar de reconèixer que existia i que ha situat Espanya entre els estats europeus de risc, amb xifres rècord d’atur. Només Grècia treu pitjors resultats. En el darrer any l’estat espanyol ha fet un viatge que l’ha dut d’una parada de tren anomenada La casa és gran, on es pagaven 400 euros per a tothom que cotitzés, fins a la parada Arremanguem-nos tots, on es fan propostes que parlen d’allargassar l’edat de jubilació fins als 67 anys (per no dir directament que podrien arribar als 70, com ja fan els professors d’universitat) i d’incrementar en deu anys –sí, sí, deu anys– el període per calcular la pensió. L’estació intermèdia és Tot s’hi val, on els jubilats reben una pensió inferiors a la que tenien fins ara malgrat haver rebut cartes que els prometien un increment. Tot plegat és un cúmul de despropòsits, conseqüència de la improvisació i de la poca serietat política.

Aquest esgarrifós viatge de Rodríguez Zapatero provoca perplexitat entre la ciutadania, ja que allò que més preocupa a la gent és l’atur i la desastrosa situació econòmica que el govern vol emmascarar sigui com sigui. És també la decadència estratosfèrica d’un govern que perd punts a marxes forçades perquè no ha sabut respondre a una crisi econòmica global, malgrat que en aquests moments maldi per donar lliçons des de la presidència de la Unió Europea que ara ostenta. Les enquestes del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) reflecteixen aquest malestar i aquesta decadència i, és clar, no són una bona notícia per a ZP. Les dades que aporta aquesta enquesta situen el PP quatre punts per sobre del PSOE i a Rosa Díez –d’altra banda un demagoga populista- com a política més ben valorada a tot l’estat, superant Rodríguez Zapatero. En fi, els grans beneficiaris de les irresponsabilitats de l’executiu socialista són Rajoy i companyia. Els grans perjudicats en seran, no ho dubtin, les comunitats autònomes que han de celebrar eleccions properament, sobretot perquè la temptació de ZP pot ser estrangular-les financerament i fins i tot canviar el calendari electoral, avançant les eleccions a Espanya.

Com resoldrà Rodríguez Zapatero aquest embolic econòmic que ha provocat? Aconseguirà oferir una mica d’estabilitat al govern davant la demanda de l’oposició d’avançar les eleccions espanyoles? Què passarà si finalment es compleix l’amenaça dels sindicats de convocar una vaga general? Doncs mirin, em temo que ZP té mala peça al teler i, en conseqüència, Catalunya també. Un avançament de les eleccions espanyoles seria letal per al procés electoral català, perquè intoxicaria la política catalana des d l’exterior. Una coincidència entre les eleccions espanyoles i les catalanes ens abocaria a una parada anomenada Bipartidisme, on fins ara els trens catalans no s’aturaven. El problema, però, és que Rodríguez Zapatero sap que a Catalunya treu bons resultats (recordin aquells 25 diputats socialistes després de la mobilització, a la qual el PSC-PSOE no va participar, pel caos de les infraestructures). El president Montilla s’hi podria apuntar simplement perquè la coincidència de les dues eleccions l’afavoriria. Si més no, teòricament. Tanmateix, espero que no ens portin cap a aquesta estació. Si fos així, estic segura que la perplexitat ciutadana seria majúscula i la decadència esdevindria general. També podria ser, però, que la necessitat de canvi augmentés irremeiablement.