Cultura

Vostè ha dit: “Sóc francès, però estic en fase de curació”. Aquest llibre tanca la teràpia?
El futur ho dirà, però una cosa és clara, no puc anar contra tothom. Si al meu voltant tothom és francès, t’has de plantejar que hi ha alguna cosa que falla. No pot ser que tothom s’equivoqui. En això cal ser modest. Jo no puc anar de profeta.

Per tant, prefereix explicar-nos a nosaltres com és la Catalunya Nord abans que convèncer als seus veïns de la Catalunya Nord que és ser català.
No, és ambdues coses. Amb aquest llibre intento explicar a la gent dels Països Catalans com és la nostra realitat i no com ens agradaria que fos, amb els nostres defectes i les nostres qualitats. Però també vull demostrar a la gent del nord que éss possible fer bona literatura en català i que el català és una llengua noble i culte.

Els catalans del Principat mirem la Catalunya Nord i la resta de Països Catalans amb prepotència?
Hi ha errors que venen dels bons sentiments. Jo no em puc queixar perquè aquí em tracten com un rei però com a català perifèric crec que s’han fet moltes errades estratègiques. Aquí hi ha una gran ignorància, no enteneu la realitat del país.

Quin tracta hi hauria d’haver?
Bé... Un exemple. Quan vaig al País Valencià els dic: “El català és el valencià mal parlat”. Un altre. Un dia un taxista em deia: “Als valencians no ens agrada que diguin que Ausias March era català”. I li vaig dir: “Doncs, dieu-los que Gaudí era valencià”. Sempre cal trobar la manera que quedin bé. Cal anar poc a poc. Hi ha veritats que cal dissimular. És com un festeig, no es poden cremar de seguida totes etapes.

Considera que les administracions catalanes els han abandonat?
Hi ha ajudes per no són suficients. Per exemple, TV3 és una eina molt important, però treballa amb horaris espanyols i no europeus. Des del punt de vista informatiu el seu tractament també és molt espanyolista. És normal que parlin d’Espanya, però, quan anomenen el rei no remarquen que és d’Espanya. En definitiva, heu de decidir si teniu un projecte nacional i si voleu crear un estat independent.

Vostè assegura que quan era petit a França assimilaven “catalans amb independents”, encara passa?
No tant perquè a Catalunya el catalanisme s’ha afluixat, s’ha convertit en més burgés i ara és més encorbatat.

L’assimilació s’ha acabat encara que es facin consultes?
A la Catalunya Nord les consultes són incomprensibles. Pels francesos els catalans sou espanyols i no entenen les diferències. No tenen visió de país.

Fins a quin punt els catalans de la Catalunya Nord heu mitificat una Catalunya que ja no existeix?
Sí, tenim una visió molt romàntica de Catalunya. Mossèn Cinto ha fet molt de mal. Quan anava a Prada pensava que tots els catalans eren nacionalistes, però després vaig descobrir que també hi ha nacionalistes espanyols.

Els francesos com veuen els catalans?
Conec francesos que tenen por que l’exèrcit català annexioni la Catalunya Nord. A mi m’encantaria, però que jo sàpiga els Mossos d’Esquadra no faran res! Creuen que Catalunya ja és un estat independent expansionista amb ganes de recuperar territoris perduts.

Ens atorguen l’autoestima que nosaltres diem que ja hem perdut...
Sí, sí, sou un perill! Tenen por, encara que en el fons saben que Catalunya Nord és Catalunya, perquè això es veu en el paisatge, en la llengua, en la toponímia... i saben que és una gran injustícia.

Si no hi ha hagut grans reivindicacions, d’on sorgeix aquesta por?
És un fantasma. Ells se senten francesos i no els podem obligar a ser catalans. És com al País Valencià, allà els agrada ser la platja de Madrid. Doncs només podem vendre una moto més bonica, amb més colors, amb més velocitats... No sé, però, d’on ve aquesta por, potser perquè l’Estat francès s’està debilitant: ha perdut competències amb Europa, el franc i els llums grocs han desaparegut... la França francesa ja no existeix i ara és pluricultural.

És català qui parla català? La llengua és la base de la nacionalitat?
No tots els nouvinguts són nous catalans, han de tenir la voluntat d’integrar-se. Dins el moment independentista hi ha molts francesos que han volgut aprendre català, que el parlen bé i s’han integrat. Han fet el pas i aquests són catalans. El català és el fet diferencial. Sinó què és ser català? No tenim ni una raça diferencial, ni una religió... Un català és senzillament qui s’estima el país.

Quin és l’estat de salut del català a la Catalunya Nord?
Hi ha dues visions. El català com a continuació del llatí, el català que hem begut dels avis, el català parlat a la família és mort. Però aquí, també, al Principat, els catalans regionals ja no ho són tant destacats com abans. Totes les llengües tendeixen a una estandardització. En canvi, malgrat tot, el català encara existeix. I això és positiu. A la Catalunya Nord no es poden eliminar deu segles de civilització catalana com si res. Allà tot és català: els noms, les vinyes... Si vols conèixer el passat de la Catalunya Nord has de saber català.

Aquesta pèrdua del català a la Catalunya Nord s’ha produït per la pressió de l’Estat francès o per la comoditat de la gent?
Vam aguantar durant tres segles, però entre les dues guerres mundials va créixer el sentiment de pertinença a França. Durant la II Guerra Mundial al Rosselló s’accentua el francès i a Catalunya el català és perseguit. Aleshores el català és considerat una llengua rural i molta gent no l’entén. El 1962, quan arriben tots els algerians, perdem la majoria lingüística. Els catalans passem a ser una gota d’aigua. Els vells es van morint i ara alguns joves aprenen català, però és literari.

Ara la Catalunya Nord, tenint en compte la crisi econòmica, té clar si vol mirar cap a França o cap a Catalunya?
Amb el TGV comencen a somiar. Una persona que va entendre la importància de Catalunya va ser Jean-Paul Alduy, antic batlle de Perpinyà, que va aprendre català als cinquanta anys. Ell va tenir lucidesa política. Però hi ha gent que no ho ha entès i encara mira París com la capital del món. El panorama és bastant desolador.

Vostè és una de les personalitats recurrents a la Universitats Catalana d’Estiu.
Sí, per mi és com l’aigua de Lourdes, té poders miraculosos, et converteix en català. És la millor màquina catalanitzadora que conec.

Aquest estiu en Jaume Sabrequés va dimitir del càrrec de director de la UCE amb dures crítiques cap el patronat.
La Universitat Catalana té la seva jerarquia social. Jo no sóc el príncep, no sóc el rei, però formo part de la noblesa de la UCE. Per la informació que tinc d’ell, perquè no el conec personalment, no tenia el perfil adequat i li retreien que era massa espanyolista, era un pur representant del PSOE. Sobrequés no havia entès que la UCE és un conjunt de bones voluntats, que no es pot manar com una empresa o un diari. Ell va ser un papa de transició.

Quin són els seus futurs projectes literaris?
Faig la continuació de La presonera d’Alger, una novel•la colonial ambientada al Marroc. També tinc a punt de publicar un diccionari occità-català. I una història de Sherlock Holmes al país dels Càtars.