Cultura

Per alguns, el títol de la novel·la pot semblar amenaçador. Què és el que s’ha de saber?
És la frase final d’un article de Lluís Foix. Diu que sempre queda el consol que la història ho dirà tot. Tenia un altre títol provisional, però vaig veure que havia de ser aquest. És seductor, captiva i, no ho negaré, té un punt de morbositat si tenim en compte que vaig plegar de director de l’Avui sense haver fet mai una declaració pública per explicar els motius.

És autobiogràfica?
No. La primera frase del llibre és que “el càrrec em va durar unes sabates” i això és cert. També és molt similar la manera com vaig comunicar la renúncia als caps de secció. La resta de la trama podria ser versemblant, però no reflecteix la meva recent vida professional.

En tot cas, els paral·lelismes són evidents: director del tercer diari barceloní, un any en el càrrec, dimiteix per desavinènces amb l’editor...
No vaig deixar la direcció del rotatiu per aquest motiu.

Algun diari digital va publicar que no tenia bona relació amb l’aleshores president executiu de l’Avui, Antoni Cambredó...
Vaig detallar les causes de la meva renúncia a qui calia i aquí es queda. No tinc perquè fer públic els motius.

Manuel Cuyàs escrivia que el diari i el nom “són ficticis però els personatges que es belluguen per la redacció no tant”.
La gent pot jugar a fer sudokus per buscar qui és qui, però no guanyarà la partida perquè són figures de ficció. Tot autor aprofita detalls, converses o relacions viscudes, trets de persones conegudes...

Així, doncs?
Els escriptors ho utilitzem tot per fer retrats. En el llibre, segurament es pot trobar alguna característica física o psicològica de gent amb qui he coincidit al llarg de la meva trajectòria professional, però insisteixo que és inútil intentar fer sudokus.

Però el lector pot traçar un cert paral·lisme entre el protagonista de la novel·la i la seva recent trajectòria professional.
No ho nego. El primer capítol és molt semblant, però res més.

Tem que algú percebi la novel·la com una venjança?
M’és igual. No m’he de venjar perquè no tinc mala relació amb ningú, ni l’he tinguda. No he escrit el llibre des del ressentiment, la ràbia o la venjança.

No obstant, va decidir fer el llibre el dia que va presentar la dimissió.
No. Tenia la idea des de molt abans, però no disposava de temps suficient. Escriure és el que més em venia de gust i tenia deu mesos per endavant fins que no comencés la nova temporada de ràdio i televisió per buscar feina.

Se sent a gust escrivint?
És quan m’ho passo millor. Tinc ganes d’escriure més. El meu projecte vital ha canviat. No vull continuar treballant com he fet durant els últims 12 anys. No tot és la feina. La gent del meu voltant s’està morint massa jove i vull aprofitar la vida.

En el llibre, el protagonista denuncia pressions externes i internes. La direcció de l’Avui li ha permès relatar amb major precisió aquestes situacions?
Segurament.

I les intromissions que rep el personatge principal són exagerades o la realitat és així?
Són una mica inflades. El dia a dia és més simple del que ens pensem, però les pressions existeixen. És un joc d’equilibri lògic entre el poder i els propietaris dels mitjans. Però tot plegat és més fàcil del que ens sembla.

De fet, en el llibre tracta el dilema de les empreses periodístiques entre guanyar diners i donar informació.
És l’equilibri que hem de buscar aquells que hem tingut càrrecs de responsabilitat en els mitjans de comunicació. És normal que tothom miri pels diners en els seus negocis. Però hem de lluitar per explicar les coses que passen, al marge dels interessos econòmics, comercials i personals dels propietaris d’aquestes empreses.

És pessimista respecte la situació actual del periodisme?
És un ofici amenaçat. Tenim la realitat emmanillada. Estem en democràcia i s’haurien de dir més coses. Malauradament, no es pot explicar tot. Però, per sort, després es va sabent. Tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida. Es tracta que qui la faci, la pagui.

En tot cas, la seva novel·la no ajudarà a omplir les facultats de periodisme o a vendre més diaris...
No és la meva intenció. La vocació del periodista ha de continuar i, de fet, ara estem fornint els mitjans de comunicació de bons professionals. Els estudiants surten més ben preparats i tenim moltes més oportunitats amb un camp de treball més ampli. Sóc molt optimista.

Però en la novel·la retreu que els periodistes joves estan més preocupats per garantir que la gravadora funcioni que no per descobrir les causes exactes dels fets. Ha baixat el nivell?
En general, ha pujat. Però hi ha professionals que van a les rodes de premsa, posen el micròfon i després no saben fer una síntesi, un titular o un lead. No podem anar als actes com qui va a comprar el pa. Potser aquell periodista no coneix el tema, però hem de documentar-nos abans i fer preguntes pertinents.

I quina és la solució per revertir la situació?
Cal perseverar i mantenir-nos ferms en el nostre compromís. És així de fàcil: explicar les coses que passen i lluitar per poder fer-ho.

Què li sembla el canvi de propietat a l’Avui?
Molt interessant i enriquidor. Hermes Comunicacions sempre s’ha interessat per aquest diari, en tant que competència, i ara tenen la possibilitat de fer un gran grup de comunicació escrit en català. Em sembla positiu.

S’estimen més el producte que els anteriors propietaris?
També se l’estimaven.

Com se sent presentant Àgora davant la càmera?
Molt encarcarat. Porto 20 programes i encara no m’agrado.