Política

Demà presenten les conclusions de dos anys de debat entorn la regeneració del catalanisme. Ens en fa cinc cèntims?
En primer lloc ens hem de plantejar les coses des de la perspectiva del present i no des del passat. Per exemple, el debat del bilingüisme és passat. Ara a Catalunya ja no competeixen dues llengües, sinó moltes. Per tant, el tema sobre com abordar la centralitat del català, ja no es pot fer des del bilingüisme, sinó des del multilingüisme. I, en aquest escenari, el català ja no defineix la catalanitat.

Quins elements no ens permeten avançar?
La mentalitat. El catalanisme té una mentalitat envellida. Fa debats que després resolem a nivell pràctic. Per exemple, fem un gran debat sobre els matrimonis gais i al final aquí una consellera democratacristiana signa la primera llei de parelles de fet de tot l’estat. I en aquest sentit l’estructura espanyola tampoc ens permet avançar, ja que en mentalitat política són més envellits que nosaltres.

Per tant, el catalanisme ja s’ha d’oblidar d’Espanya.
Prat de Riba volia la modernització d’Espanya perquè era la garantia que Catalunya seria capdavantera. Avui en dia la modernització d’Espanya ja existeix i no han d’anar a redimir res. Per tant, la perspectiva actual és saber com nosaltres amb el grau de poder que tenim som capaços de mantenir-nos com una entitat diferenciada i amb voluntat de dirigir el nostre destí. És a dir, ens hem de preguntar, si el catalanisme avui continua sent un factor de modernitat i si té un projecte global de país.

En aquests moments, però, graduem el nostre nivell de catalanisme, més ‘light’ o més radical, segons com ens tracten a Madrid.
I aquest és l’error. Josep Termes deia: “Sóc tan radical que per això puc ser moderat”. La meva radicalitat no m’impedeix que en un moment determinat entengui que no puc anar a tota màquina, a cinquanta passos per davant dels altres. Tot el catalanisme s’ha sobiranitzat, però no tota la societat catalana ha fet aquest pas. Per tant, ara tenim un decalatge que hem d’omplir d’alguna manera

S’ha equivocat el catalanisme fent aquest pas?
Sí, perquè no ha anat acompanyat de res, ni d’una petita estructuració del poder polític propi. Els més radicals es converteixen en nihilistes i diuen que tan li fot si el president és nacionalista com no. Però, no és igual. Per exemple, a Escòcia que el president sigui nacionalista els permet fer un full de ruta. Vivint de l’agitació no es va enlloc.

Les consultes independentistes són agitació?
Sí, però no m’hi oposo. No crec, però, que aquesta hagi de ser l’aposta estratègica del catalanisme. Si això ha de permetre ampliar la base social del catalanisme al territori perfecte, però si només ha d’acontentar aquells que ja estem convençuts, no té sentit.

Amb propostes d’aquest tipus, més que guanyar, podem fins i tot perdre passos assolits?
Alguns viuen d’això, de perdre permanentment. Catalunya és un país fatalista, des del futbol, fins a la política. Fem un Estatut i és una merda, treballem en immersió lingüística i el català es mor... Catalunya és un país esquizofrènic. El catalanisme ha d’entendre que res serà com era, les coses canvien.

Fa uns mesos deia que estava “avorrit d’aquest país”, era en aquest sentit?
De vegades escrius un article i reps una resposta visceral. Però òbviament no escrius per aquests comentaris. Crec que no podem convertir la política catalana en un comentari d’internet, si la política catalana no té més categoria que un comentari estem perduts.

Actualment, falta aquest retorn d’acceptació d’un debat intel•lectual?
Sí, absolutament. Per sort nostra, ara, per primera vegada una bona part de la intel•lectualitat catalana reclama diàleg. En l’època de Pujol, això no passava. Abans l’intel•lectualitat feia trinxeres. Avui hi ha més tertúlies privades d’intel•lectuals de diferents procedències ideològiques que mai.

Què ha provocat aquest canvi?
El cansament, perquè la política s’ha embrutit, s’ha minimitzat a un comentari d’internet, uns quants s’han cregut la teoria de l’spin doctor –qualsevol cosa és vàlida quan es ben maquinada-....

I per què no es fa visible aquesta entesa entre intel•lectuals?
Personalment, des que vaig fer aquest pas endavant a mi ja hem consideren quota. El sectarisme d’aquest país és molt bestia. Des de la política, hi ha una mentalitat guerracivilista excessiva. S’ha fet un pas endavant molt gran, però ara només falta que les institucions culturals reflecteixin aquest pluralisme.

En un món més globalitzat Catalunya guanya o perd perfil, queda difuminada?
Quan més amplia és la relació, menys ofega la corda. La pèrdua d’identitat no és inevitable. La identitat, que era menystinguda per les teories polítiques clàssiques, s’ha demostrat que és una cosa molt potent. El problema és establir que tenim en comú les diferents individualitats que per elles mateixes ja són identitàries.

Heu arribat a alguna conclusió?
No, encara no. Però, per exemple, es constata que la llengua ja no és compartida per tot Catalunya. Per tant, cal buscar alguna cosa comú, cal preguntar-nos què ens identifica i què és la nova catalanitat, perquè no està en crisi en catalanisme, sinó la catalanitat.

Aquest procés de catalanisme per una banda i catalanitat per una altra, quines conseqüències polítiques pot tenir?
Es podria acabar perdent la majoria catalanista del parlament si es continua així. Ens oblidem de mirar qui tenim i els altres lluiten fort.

Esquerra, com a balanç dels dos tripartits, diu que ha portat el PSC a posicions més catalanistes.
Això m’ho creuré el dia que les votacions del PSC a Catalunya es corresponguin a les votacions del PSC a Madrid. Crec que més aviat ha estat del reves. ERC enceta una discussió bestial i falsa dins el catalanisme per explicar una cosa fàcil, la decisió de generar una majoria alternativa després del refús que el govern del president Pujol els va fer el 1999 i com alternativa de 23 anys de governs de Convergència. A més, com a cas rar en el món, es presenten com a partit independentista, no nacionalista.

Després de dos anys de treball com a Catdem, el moment més complicat ha estat el cas Palau?
Va ser un xoc bastant bèstia. Francament no vaig entendre aquella violència fins que no va sortir el cas Pretòria. Els socialistes van fer una estratègia boníssima, van fer un atac brutal contra Catdem i ara parlem més del cas Palau que del cas Pretòria. Són uns artistes del maquiavelisme! Ara les coses s’han normalitzat i no tindrà cap repercussió.

Creu que s’han de fer canvis en el sistema de finançament de les fundacions, com s’ha demanat des d’Unió?
Si creuen que s’ha de fer endavant, però no es pot fer ni amb pressa ni amb oportunisme. No tinc cap inadverció vers la consellera Tura, però crec que fa un ús partidista d’aquesta reforma. Si vol fer una reforma seriosa que s’assegui amb els afectats, amb la coordinadora de totes les fundacions. En el Palau de la Música el problema no van ser les fundacions, sinó el control polític sobre la gestió d’un individu.

A Catalunya hi ha moltes coses amagades, per destapar?
Seguir l’estela d’aquells que consideren que Catalunya és un país de mafiosos em sembla un excés. En tot cas, estem en un país llatí i les relacions humanes compten molt.