Opinió

A 10.000 metres d’alçada sento que des del seient de davant s’escapa un I love you dit amb pressa per espavilar. Giro el cap cap a la finestra i penso que hi ha paraules que no es poden dir com si fessis un esternut: d’ imprevist i facturades amb un vist i no vist. Són paraules que s’han de dir lletra rere lletra i en el minut previst. Fer-les servir massa sovint és com pujar a l’Empire State cada dia i sense fer cua: et deixen d’impressionar. Són paraules que no es poden dir ara sí, ara també, ara t’ho dic perquè callis i ara t’ho torno a repetir per si no m’has entès. Corren el risc de gastar-se i perdre el seu significat. De la mateixa manera que només et poses segons quins vestits segons quan o segons quines sabates segons com, hi ha paraules que també tenen el seu esperat dissabte a la nit. Són paraules que s’han de dir a consciència, com quan camines pel carrer intentant no trepitjar les línies que separen les rajoles entre si. Això sí, de tant en tant, s’han de dir.