Opinió

Divendres passat, a L’Ametlla del Vallès, on tinc la sort de viure-hi, s’hi va presentar la Plataforma per les consultes populars. Hi havia, com a tot arreu on s’ha produït aquest fet, una alegria i una solidaritat que et fan agafar ganes de viure, i no sols de viure biològicament, sinó de viure exactament en aquests Països.

La consulta ametllenca tindrà lloc, com en d’altres contrades, el 25 d’abril, i la sala del teatre era plena de gom a gom, amb una absència de jovent una mica preocupant, però perfectament subsanable.

Els parlaments van ser assenyats i encesos, l’ambient civilitzat i democràtic. Em direu que tots plegats som pocs. Però estem parlant de la quarta part del país, per ara, i en unes condicions molt adverses, en algunes ocasions amb l’hostilitat de les administracions. En qualsevol cas, estem a davant d’un fet esperançador, el denominador del qual és l’afany de llibertat. Quan les persones es plantegen la llibertat com a punt de partida i d’arribada, estem parlant de gent que mereix tots els respectes, fins i tot el dels seus adversaris.

Ho conto però perquè la cloenda va ser sorprenent. Resulta que Pep Salsetes ens havia preparat una sorpresa. Us diré que Pep Salsetes és el motiu de Josep Sabaters, i que és un ex restaurador la intel•ligència del qual només és comparable als seus coneixements culinaris i el seu amor al país.

Aquest home singularíssim que defuig qualsevol notorietat –que em perdoni aquestes ratlles- és un investigador que col•labora de fa anys amb la Fundació Universitària Martí l’Humà, que dirigeix el meu culte amic Santiago Cucurella. Estan treballant en la recuperació dels tomàquets autòctons, de vuit tipus, en la de les cebes morisques, i, alerta, amb la del blat de moro quadribarrat, perquè aquesta gramínia té les quatre barres roges pintades sobre els grans grocs, tant si us ho creieu com si no. La natura dóna moltes sorpreses.

Aquest pagès àcrata ens havia preparat un sopar singular: un plat històric de Salses, un de Guardamar, un de Fraga i un de Maó, els quatre punts cardinals dels Països Catalans. Estava tan bo i tan ben preparat que et venia salivera només olorar-ho. Que els déus el beneeixin. Sé que està reinstaurant el que diu que és el plat més profundament típic dels PP.CC: la vedella amb peres del cristià. Un dia la tastaré. Mentrestant, escoltem el remor profund d’aquest terra tímida, enemiga dels sorolls, que sent tant d’amor al que és genuí. I un dia, i no gens llunyà, serem independents. I modestament direm: “He mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra”.