Opinió

La imbecil·litat d’una part del jovent universitari sembla no tenir límits ni fronteres. Encara que sovint aparentin que ja no es poden superar, no saps ben bé com, però ho acaben fent. Si fa unes setmanes un petit grup d’estudiants de la Universitat Autònoma va intentar boicotejar una conferència de l’exlehendakari Ibarretxe, ahir va ser el tron de la líder d’UPyD.

Un grup reduït d’energúmens, aparentment independentistes, van rebentar la conferència de Rosa Díez i van obligar a desenes d’estudiant a refugiar-se. Finalment, i després de diversos incidents, la conferència es va realitzar en una altra ubicació vigilada, en tot moment, per agents de seguretat.

No és el primer cop que es boicoteja una conferència a la universitat. El problema és que, a base de repetir-se, tendeix a presentar-se com un fet normal. De corrent, però, no en té res. Hi ha tres qüestions preocupants en tot això.

La primera qüestió és la legitimació que sovint tenen aquests grups per part de la majoria. Afirmar que una minoria desarmada ha aconseguit amb èxit i mitjançant la violència –cridant o promovent un escàndol- interrompre una conferència on una aclaparadora majoria havia decidit que continuessin és desorientador. El que succeeix en aquests casos és molt seriós: la majoria es nega a emprar el seu poder i a imposar-se als que interrompen. Com va escriure Hannah Arendt: “no hi ha cap forma més extrema de poder que la d’un contra tots”.

La segona qüestió és la dificultat per raonar. Ahir es va veure clarament quan Salvador Cardús, degà de la facultat, intentava parlar amb els presumptes estudiants. Cardús els parlava de la llibertat d’expressió mentre aquests li responien, com a autòmats, que ell era un feixista. La primera lliçó que em van ensenyar les classes de relacions internacionals va ser que per resoldre qualsevol conflicte era essencial que les dues parts en disputa utilitzessin el mateix sistema de raonament. És a dir, que les dues parts enfrontades entenguessin els raonaments de l’adversari. Doncs bé, en l’enfrontament entre el reducte d’estudiants i Cardús succeïa justament això: ambdues parts no utilitzaven el mateix sistema de raonament i, per tant, la finalització de l’enfrontament d’una manera pacifica no era possible. Quan un parla de llibertat i els altres responen llançant boles de pintura no hi ha cap possibilitat d’establir un diàleg. En aquests casos l’única dialèctica que s’acostuma a entendre és la que s’aplica amb la porra. Vaja, que si l’Estat gaudeix del monopoli de la violència és, al capdavall, per aplicar-la en casos com aquests.

La tercera qüestió és la publicitat gratuïta que aquests energúmens fan al partit de Rosa Díez i a tot allò que representa. Amb el seu comportament –més proper als animals que a les persones- alimenten el discurs del victimisme que predica l’espanyolisme de la caverna. De veritat: ¿Com poden ser tan limitats per no veure que són justament ells els millors publicistes de la campanya anticatalanista de Díez?

Quan Rosa Díez marxava de la Universitat Autònoma escortada per diversos guardaespatlles, els energúmens aquests van començar a cridar: “Fora feixistes de la universitat”. Una proclama a la que m’adhereixo completament i, ja que hi som, els convido a respectar-la. Així, doncs, ja poden anar passant.