Opinió

“El consell d'administració de Caixa Girona, reunit avui dimarts, 9 de març, a la seu central de l'entitat, no ha aprovat les modificacions del pla d'integració amb Caixa Manlleu, Caixa Sabadell i Caixa Terrassa”.
Comunicat de Caixa Girona

Hi ha un gran mullader perquè a última hora Caixa Girona ha dit que no. Que no es fusiona, que prefereix, gràcies, quedar-se soltera, tal com està. S’entén l’enuig dels socis previstos, per descomptat. Tenen la sensació que se’ls ha fet perdre el temps, que se’ls ha marejat innecessàriament.

Tanmateix, si els senyors de Caixa Girona estan convençuts que poden aguantar el que vindrà sense fusionar-se, segurament han fet bé. No consta en les taules de la llei que les coses grans siguin millors que les petites. Moltes vegades és al contrari. A més a més, si algú vol continuar sent com és ho ha de poder fer. Agradi o no agradi al senyor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, del Banc d’Espanya, que és qui primer va ser assaltat per l’obsessió per reduir dràsticament el nombre de caixes.

L’altra possibilitat és que Caixa Girona no pugui aguantar sense fusionar-se i rebre la transfusió milionària del FROB. Si fos així i els seus responsables ho sabessin, haurien comès una absoluta temeritat. Una absoluta temeritat, afegirien els més crítics amb les caixes, afavorida pel fet que, per dir-ho així, aquestes entitats no tenen amo, no tenen accionistes que s’hi juguin els quartos, sinó que estan en mans de l’èlit tecnocràtica que les gestiona.

Un debat a banda és si, per molt que es fusionin, les caixes que van bé han de rebre fons públics. I, encara, si s’han d’emprar fons públics per evitar que bancs o caixes naufraguin. En fer-ho, en exposem al que els anglosaxons anomenen ‘moral hazard’: estaríem provocant que en el futur les entitats, en saber-se a estalvi, en saber que no se les deixarà caure, estiressin més el braç que la màniga.