Opinió

Hom s’hauria de preguntar si els catalans han començat a sensibilitzar-se davant la desfeta nacional que ha suposat la gestió de la Generalitat a mans del Tripartit. Mentre els morts es van acumulant – ja siguin cremats per manca de coordinació a Horta de Sant Joan o per inhalació de diòxid de carboni a l’Empordà – els integrants de la coalició de desgovern han començat a culpar-se mútuament de la crítica situació al Baix Empordà i La Selva. Mentre Montilla reclama la línia elèctrica de Molta Alta Tensió (MAT) tot posant en evidència ICV i “Esquerra”, els representants d’aquests darrers dos partits es dediquen a culpar les companyies elèctriques i Red Eléctrica Española.

Ja fa mesos que el Tripartit fa tuf de putrefacció i, com és lògic, alguns periodistes han començat una croada personal per defensar una coalició de govern alternativa. Malauradament per aquests creadors d’opinió, les apostes sobre la composició del proper govern de la Generalitat són massa prematures ja que les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatutet – si és que arriba abans de les eleccions nacionals catalanes – i els efectes de nous projectes polítics – en especial els independentistes – romanen un misteri. No obstant, l’admirat Jordi Barbeta sembla convençut de la necessitat de fer sortir de l’ostracisme el Partido Popular (PP).

En un article  publicat el passat 7 de març i titulat “Papanatas”, Barbeta féu una apologia de la intel•ligència per, tot seguit, suggerir la incapacitat de raonar de tots els qui defensen postulats d’esquerra. Barbeta és un home valent i un dels pocs periodistes capaços d’enfrontar-se a les amenaces de vendetta provinents dels representants del règim socialista; en el passat, la denúncia pública contra Toni Bolaño, llavors cap de comunicació de Montilla, fou un exemple de dignitat professional poc habitual al Principat. No obstant, em temo que l’article dedicat al “papanatisme” anà massa enllà en el proselitisme de “l’esperit del Majèstic”.

Ningú no dubta de la futura desfeta dels socialistes espanyols a Catalunya i a nivell de l’Estat espanyol. No obstant, l’escenari que sembla configurar-se a l’Estat – un cop constatat l’esfondrament del “Zapaterisme” – és el d’una futura majoria absoluta del PP. Així doncs, CiU restaria incapaç d’articular un rol de frontissa a Madrid i, en canvi, a Catalunya i sense majoria absoluta al Parlament, quedaria en una situació de feblesa evident si optés per cercar el recolzament de partits espanyolistes com el PP o la delegació catalana del PSOE.

Com he indicat abans, Barbeta hauria d’entendre la necessitat d’escriure amb peus de plom abans de suggerir una ruta de viatge quan, evidentment, els vents de canvi semblen imprevisibles. A més, no és raonable atorgar cap grau d’honorabilitat a un PP que ha fet de l’anticatalanisme una eina d’ús diari – ja sigui en afers com l’Estatutet o la ILP sobre les curses de braus – ni, tampoc, és acceptable escriure desqualificacions genèriques contra els independentistes presents al seu “grup”. Emprant mots com “gilipollas” i “friquis de la estelada” Barbeta entra en un estil periodístic groller i superficial, clarament influenciat per la vulgaritat de la premsa espanyola.

Els insults de Barbeta són injustos. Al capdavall, mentre l’independentisme ofereix un ventall concret de solucions per fer sortir Catalunya de l’atzucac autonomista, personatges com Duran i Lleida no han sabut articular un discurs polític en el que s’expliciti com es pot garantir el progrés d’una Catalunya sotmesa als dictats espanyols i espoliada fiscalment. En tot cas, seria d’un gran interès llegir les propostes de Barbeta per garantir la futura prosperitat catalana amb les migrades eines ofertes per l’autonomisme dins un context de majoria absoluta popular. Estarem amatents.