Opinió

Dies enrere, coincidint amb el 29è aniversari de l’intent de cop d’estat que va tenir lloc al país veí, Televisió de Catalunya va projectar “23-F, el dia més difícil del Rei”, una minisèrie produïda per la mateixa cadena amb la participació de Televisió Espanyola. Dirigida per Sílvia Quer i protagonitzada per Lluís Homar, Mónica López, Emilio Gutiérrez Caba, Juan Luis Galiardo, Pepe Sancho, Jordi Dauder, Manel Barceló i Pep Munné, la minisèrie narra els fets del 23 de febrer de 1981 al Congrés espanyol, quan el tinent coronel Antonio Tejero va irrompre violentament a l’hemicicle amb efectius de la Guàrdia Civil. Fins aquí, res a dir. No deixa de ser un tema com un altre. El problema és que en cap moment no ofereix el més mínim element de reflexió sobre la baixa cultura democràtica d’Espanya, que, amb aquell esperpent, es va convertir en portada de tots els telenotícies del món. Res d’això. Tampoc no entra a fons en els punts foscos de la trama, àmpliament comentats però mai no aclarits, relacionats amb el monarca, i encara menys en les conseqüències del cop d’estat, que, com sabem, va triomfar en molts aspectes. Recordem, en aquest sentit, la ràpida subordinació del PSOE a la monarquia i als poders fàctics espanyols i l’immediat retall de les llibertats nacionals de Catalunya en forma de LOAPA encoberta. Des d’aleshores, ja res no ha estat igual. De fet, aquesta producció de TV3 és hereva d’aquell triomf. Fixem-nos que no es tracta només d’una pel•lícula amb una visió espanyolitzada de la qüestió –cosa, ja en si mateixa, impròpia d’una televisió nacional catalana–, sinó també descaradament espanyolitzadora.

“23-F, el dia més difícil del Rei” és una pel•lícula produïda amb l’única finalitat de promoure la figura del rei d’Espanya, d’oferir-ne un retrat idíl•lic del personatge i de lloar sibil•linament la monarquia tot mostrant-la com la base de la democràcia espanyola. Ho veiem en el contingut, totalment apologètic –si el guió l’hagués escrit la casa reial no hauria canviat absolutament res–, i ho veiem en l’enfocament dels fets, induint l’espectador a la identificació amb l’heroi, l’heroi de la història en minúscules –la del film– i l’heroi de la història en majúscules –la d’Espanya. La intenció, per tant, per bé que revestida de document històric, és clara: fer que l’espectador sacralitzi la figura del Borbó i, per extensió, la de la monarquia espanyola. Cosa que en termes col•loquials es sintetitzaria en aquesta frase: “Què seria de nosaltres, sense la monarquia?”. Aquesta frase, tanmateix, no és res més que una versió adaptada d’aquella altra –“què seria de nosaltres, els catalans, sense Espanya?”– i que resumeix tota la política informativa de TV3 i bona part de la programàtica. És a dir, la marginació de l’independentisme, l’ocultació de tot allò que aporti consciència nacional i la discriminació de les veus i dels fets que puguin enfortir el pensament i la reflexió en aquest sentit. Això sí, la rentada de cervell ens la fa en català per tal que els nostres filtres preventius no s’activin com ho fan quan veiem una cadena espanyola.

El mateix títol de la minisèrie ja és tota una declaració de principis: “23-F, el dia més difícil del Rei”. El rei? Quin rei?, es preguntaran un francès, un italià o un alemany i, en bona lògica, s’ho preguntarà també un català catalanocèntric. Es refereix TV3 a aquell rei que els catalans i els bascos xiulen sonorament quan entra en un recinte esportiu? Doncs sí, sí que es refereix a aquest, perquè en l’expressió “el rei” hi ha aquest parany subliminar: si interioritzo que “el rei” (d’Espanya) és “el meu rei”, estic interioritzant que sóc espanyol i, si sóc espanyol, he de sentir com a propis tots els seus símbols i rebutjar tot allò que qüestioni la indivisibilitat de la meva pàtria, que és Espanya. En altres paraules, per què hauria de voler jo la independència de Catalunya? Arribats aquí, només cal amanir-ho tot amb un premi que faci creure a la gent que s’ha fet una obra mestra ben progre, ben d’esquerres i ben defensora dels valors de l’Espanya plural. És la cirereta que fa encara més immaculada l’apologia, una apologia rodada en espanyol i pagada amb els nostres diners. El doblatge també.