Agustí Colomines

Ahir La Vanguardia publicava un ampli sondeig que es va fer entre el 8 i el 10 de març a una mostra de 1000 persones. Deixant de banda les prediccions electorals que insinuen les ànsies de canvi, tot i que, de moment, la realitat és la que és: el tripartit governa i CiU és a l’oposició amb 48 diputats. El que sí resulta interessant és el que el sondeig posa de manifest amb relació a la situació econòmica. Segons se’n desprèn, el pessimisme s’ha estès entre els catalans. La magnitud del creixement del pessimisme s’aprecia en el fet que fa una mica més de dos anys només un 29% dels consultats expressava una opinió negativa sobre l’estat de l'economia. La tardor del 2008 aquesta taxa s’havia multiplicat per dos i ja arribava al 61%. I fa quatre mesos va arribar al 71%. Ara fins i tot ha crescut en quatre punts, mentre que les opinions optimistes han baixat fins al 12%. És a dir, només un de cada deu catalans considera bona la situació econòmica.

El sondeig també reflecteix que aquesta percepció negativa sobre la situació econòmica és compartida pels votants de tots els partits catalans, amb ben pocs matisos. Únicament un 25% dels electors d’ICV-EUiA tenen una opinió positiva sobre la situació econòmica, el que és prou significatiu sobre com és una part de l’electoral ecosocialista. No obstant això, més del 65% dels votants socialistes o d’Iniciativa i més del 80% dels electors de CiU, PP o ERC tenen una opinió negativa sobre la situació econòmica. Aquest pessimisme també s’estén a la valoració sobre la situació política catalana, que cada vegada és més negativa. En aquest moment, el 69% dels ciutadans la considera dolenta o molt dolenta, enfront d'un 15% que la jutja bona o molt bona. Quant a les condicions que es donen a Catalunya per afrontar la sortida de la crisi respecte a que té Espanya, el 36% dels ciutadans creuen que Catalunya té més oportunitats mentre que el 26% sosté el contrari . I tanmateix, un 34% opina que les condicions de Catalunya per sortit del sot són les mateixes que a Espanya. En fi, la desconfiança ciutadana és per tot tal com reflectia el titular que encapçalava la notícia: “El pessimisme sobre l’economia bat rècords i assoleix el 75% dels catalans”.

Per raons òbvies el sondeig no deia res sobre què opinen els ciutadans de la cimera econòmica que va convocar el president Montilla el divendres passat. Però el fet que al cap de quatre dies d’haver tingut lloc no se’n canta ni gall ni gallina, ja és prou significatiu. I és que la cimera va ser una pantomima. Una mostra més del tacticisme que impregna la política catalana. Com explicaven les cròniques periodístiques, el president Montilla no va aconseguir portar l’aigua al seu molí en la cimera anticrisi amb agents socials i l’oposició, convocada en el marc de l'Acord Estratègic. I què es pensava? Una oposició responsable no podia fer cap altra cosa. Quin sentit hauria tingut subscriure una declaració de vuit punts que el govern va fer arribar la nit del dia 11? La patronal i els sindicats ja havien rebaixat les expectatives perquè van obligar al govern a presentar tan sols un document genèric i sense cap proposta concreta. Hi ha algú que pugui confiar que la greu crisi econòmica se solucionarà amb un paperot de vuit pàgines que no diu res? No m’estranya que una gran majoria de la gent sigui pessimista. N’hi ha per ser-ho, atesa la negligència i la frivolitat del govern que tenim! El Govern no buscava acords en convocar la cimera quinze dies després del ple de Parlament, només reclamava adhesions sense ni tan sols saber per fer què. Una falsa unitat.

Després de la reunió, i donat l’impàs, que d’altra banda era d’esperar, es veu que es va obrir un debat sobre si allò s’acabava amb aquell simulacre d’unitat. El president va plantejar aleshores la creació d’un comitè d'enllaç entre els integrants de l’Acord Estratègic (Govern, sindicats i patronals) i els grups parlamentaris. Más madera! La deriva burocràtica del Govern fa feredat! Al final van quedar que s'intercanviarien documents els uns amb els altres, com aquell que es passa la targeta de visita, fins que se celebrés la propera reunió, que previsiblement serà passat Setmana Santa. Cimera express, doncs! Curteta, curteta. Aquesta és la demostració que el Govern no volia arribar a cap acord, perquè quan ho ha volgut, per exemple quan ha pactat amb CiU la Llei d’Educació, el Pla d’Infraestructures o el Pacte Nacional per a la Immigració, s’ha passat més d’un any negociant-hi. I és que els acords estratègics no volen presses si és que hom vol que siguin efectius de veritat. Mentre que el Govern i el president no ho entenguin, el pessimisme de la gent augmentarà i les expectatives electorals del tripartit minvaran.