Opinió

Durant els anys en què es va emetre La Nit al Dia, el país estava dividit entre la gent a qui li agradava la Terribas i la gent a qui no li agradava la Terribas. A mi, aquest estil seu que intenta suplir la manca de picardia amb l'agressivitat formal, no em va convèncer mai, i tot i així trobava que el seu era un molt bon programa de televisió. Era un programa oportú, amb convidats sovint relacionats amb l'estricta actualitat de la setmana i fins i tot del dia; era un programa didàctic, amb una manera de contextualitzar la informació i d'aprofundir-hi més pròpia d'un bon diari que no pas de la televisió, i era un programa català, digne de la que hauria de ser la televisió nacional de Catalunya. Naturalment, algun mèrit hauria de tenir ella en tot plegat. En les cites importants, però, la Terribas sempre fallava. Semblava que portés el guió memoritzat, era rígida, no sabia emmotllar-se a les giragonses de l'entrevista, li faltava rapidesa i astúcia, regat. Per això els polítics poderosos acostumaven a colar-li tants gols. Recordo una entrevista que va fer-li a Mariano Rajoy poc temps després que el PP portés l'Estatut al Tribunal Constitucional. El líder d'un partit que fa dir-se liberal però que en canvi sempre apel·la a l'Estat per justificar les seves imposicions patriòtiques, va poder dir una vegada i una altra -amb una insistència gairebé insultant- que el seu principi bàsic era el de la llibertat. Terribas no li va retreure en cap moment aquesta aclaparadora contradicció.

Els personatges importants se li escapen de les mans. I aquest dèficit, repeteixo, sempre l'ha volgut compensar amb una agressivitat formal que busca tapar el forat. Amb el cos tens i tirat endavant com si estigués a punt de mossegar, amb un to de veu intimidador, sec i dur, i amb constants interrupcions al convidat. Terribas sempre està més pendent de demostrar el seu domini que no pas de dominar. A l'entrevista de dilluns passat amb Montilla, això es va veure molt clar. Les preguntes que va fer-li van ser prou incisives, prou compromeses, o si més no, van ser-ho molt més que les de l'any passat -ara Convergència és aquí a la cantonada i ella ho sap- però tot i així, no va saber treure'n suc. O bé no deixava contestar a Montilla o bé no l'obligava a aclarir les seves fugides d'estudi. Només pensava en la seva propera pregunta, que també havia de ser incisiva però que al final resultava igualment improductiva. La periodista es va esforçar més a fer veure que volia deixar en evidència el president socialista que no pas a deixar-lo en evidència. I és així que li va quedar una entrevista poc resolutiva i amb un ritme entrebancat. Punxa més el cinisme que un nas postís de bruixa. Com bé diu el refrany, fa més el llop callant que el gos lladrant.

Si Terribas vol demostrar que és prou bona per continuar al seu càrrec podria començar deixant de fer una televisió nyonya, dispensadora de pa i circ i regionalista. I també podria obrir les portes de TV3 a periodistes que estic convençuda que sabrien fer les entrevistes importants molt millor que ella i que avui en dia no hi tenen cap lloc. I avançant-me a la previsible malícia d'alguns comentaristes, diré que naturalment no em refereixo a mi, que seria un absolut desastre televisiu. De fet, en la més que hipotètica situació en què jo hagués de seure davant del president Montilla, a la primera resposta m'alçaria de la cadira per escanyar-lo i aquí s'hauria acabat l'entrevista i la meva impossible carrera televisiva. Cadascú hauria de saber les seves limitacions, i la senyora Terribas també. La Nit al Dia era, excepte en comptades excepcions, un molt bon programa de televisió. TV3, en canvi, fa cada dia més mal d'ulls.