Opinió

No fa gaire, Manuel Fraga Iribarne va fer unes declaracions en contra de la normalització de l’èuscar i va titllar aquest idioma de “llengua prehistòrica” i de “museu”. Amb aquestes paraules, és clar, Fraga pretenia ridiculitzar la política de normalització lingüística del País Basc tot ridiculitzant, de passada, aquelles persones i entitats que intenten que la llengua pròpia d’aquell país no s’acabi convertint justament en allò que volia el règim en el qual el senyor Fraga era ministre: que l’èuscar esdevingués una llengua tan venerable i domèstica que només la parlessin els més grans de 90 anys. Fraga, a més, va reblar les seves declaracions afirmant que no van ser els castellans sinó els bascos els inventors del castellà i que, per tant, el castellà és l’autèntica llengua pròpia d’Euskal Herria. D’això, en català, se’n diu embolica que fa fort.

En el seu llibre ‘Gens, pobles i llengües’, el professor de genètica i director del programa de recerca sobre la diversitat del genoma humà, Luigi Luca Cavalli-Sforza, V Premi Internacional Catalunya, diu que “el territori on avui dia es parla basc és molt reduït, sobretot a França, on actualment només parlen aquesta llengua uns quants milers de persones, cosa que sens dubte és a causa de la pressió del govern a favor de la llengua francesa. Antigament -al Paleolític superior-, la regió basca s’estenia per gairebé tota la zona de les grans pintures i escultures rupestres”. I conclou: “em sembla molt versemblant la hipòtesi que la llengua basca provingui de les llengües parlades pels primers humans moderns de Cromanyó fa 35.000 o 40.000 anys”.

Ves per on, uns arguments que no fan altra cosa que reforçar el profund respecte que el món hauria de sentir per la llengua basca són utilitzats per l’absolutisme per negar-li el dret a ser allò que sempre ha estat: la llengua pròpia del País Basc. No és estrany, per tant, que el senyor Fraga i els qui pensen com ell -que són molts-, estiguin en contra del més mínim suport oficial que l’èuscar pugui rebre, no és estrany perquè saben que això significa a la llarga la fi dels privilegis que fins ara s’havia autoconcedit la llengua castellana. I és que, com diu Àngela Cotano en el seu llibre ‘Les llengües minoritzades d’Eu¬opa’, Premi de Sociolingüística de la Generalitat de Catalunya, “qualsevol llengua amb voluntat de pervivència necessita el suport de les autoritats corresponents. Per regla general els estats no s’oposen a l’ús familiar o col•loquial d’una llengua. Aquest principi de tolerància és, en el fons, una condemna a l’extinció perquè la llengua és de per si un element de comunicació social i si queda reduïda a l’àmbit familiar deixarà en algun moment de ser emprada. Una llengua ha de tenir ús social i presència pública. Si no es porta a terme una política lingüística que aconsegueixi prestigiar-la, difondre’n l’ús i fer-la sentir als parlants com a útil, l’oficialitat de la llengua té ben poca validesa perquè resta sense aplicació pràctica”.

Als enemics de la llengua catalana i de la llengua basca els encanta dir que una llengua no té cap valor, que una llengua és només una eina per comunicar-se. Gran, això no obstant, deu ser la importància de la llengua en la definició idiosincràtica d’un poble, i inquietant el matís de la seva diferència, quan d’altres de més poderoses volen sacrificar-la en nom de la uniformitat.