Opinió

Tots els països tenen polítics execrables. Als meus estimats EUA, Sarah Palin, l’antiga governadora d’Alaska i candidata republicana a la vicepresidència l’any 2008, és un exemple paradigmàtic de l’ascens meteòric d’una persona sense preparació i amb una capacitat intel•lectual molt limitada. De fet, vaig sentir-me alleujat amb la victòria de Barack Obama pel simple fet que, alternativament i amb un triomf republicà, la possible mort del perennement cancerós John McCain hauria convertit Palin en la dona més poderosa del món.

Els paral•lels entre Palin i el President Montilla són nombrosos. Mentre Palin, en preparació per algunes entrevistes, porta escrites algunes respostes al palmell de la mà, el fill d’Iznájar ha de portar apunts amb les dedicatòries pels llibres de visita oficials. Així doncs, la incapacitat per memoritzar unes simples paraules és un factor en comú entre ambdós discapacitats.

Les connexions entre l’antiga model i l’ancià maoista no s’acaben pas aquí. Com és fàcilment imaginable, cap dels dos es defensa amb desimboltura en les entrevistes no pactades. És a dir, quan tenen al davant un periodista – més o menys independent – tendeixen a barrejar conceptes, repeteixen arguments bàsics i, veient-se fàcilment acorralats, intenten fer mostra d’una certesa sense fonament.

Coneixent la feblesa dels seus capitostos, tant els comentaristes republicans – els famosos spin doctors conservadors – com els dòbermans socialistes – Juan Ferran i Josep Maria Balcells – segueixen una estratègia mimètica; davant el desastre que suposa un interviu, el millor sistema de defensa del seu líder és atacar el periodista. Així fou quan Katie Couric deixà en evidència Sarah Palin i com, recentment, s’ha esdevingut a Catalunya després de la visita de Montilla al plató de Mònica Terribas.

Si bé Terribas mesurà amb molta prudència les seves envestides, cal reconèixer-li un nivell de professionalitat a anys llum de les ensabonades que el poruc Jaume Masdéu féu a Pasqual Maragall. Al capdavall, malgrat no haver pogut redreçar l’espanyolisme creixent a l’antiga televisió nacional de Catalunya, Terribas roman una bona periodista.

Hom s’hauria de preguntar quin és el nivell de patetisme al que haurà d’arribar el Govern de la Generalitat abans d’esfondrar-se definitivament. Quan sembla que els integrants del Tripartit han tocat fons, la seva malaptesa es demostra encara més profunda. Seria desitjable haver vist el cessament d’un nombre important de consellers; no obstant, havent estat testimoni de la performance de Montilla, qui pot dubtar de la necessitat d’un canvi a la mateixa Presidència?