Opinió

“És una situació sense precedents”
José Montilla, president de la Generalitat

Dimarts al matí, desesperats per la pèssima imatge del Govern de Catalunya que s’estava donant a causa de la tempesta de neu i vent, un assessor oficiós de presidència de la Generalitat va treure’s del barret la solució d’urgència per salvar José Montilla: que el president vagi a la seu barcelonina d’Endesa i, envoltat de càmeres, faci veure que rep moltes explicacions per part dels responsables de l’empresa elèctrica; hi ha pobres diables que realment es pensen que tota la credibilitat d’un personatge pot dependre d’una fotografia. Que la política també sigui representació no vol dir pas que tot hagi de ser forçosament “teatre”. Els comediants mediocres, en comptes de transmetre veritat, només mostren les limitacions de llur talent.

Mentre, els nombrosos altaveus del PSC van dedicar-se a repetir dos missatges. Primer: Montilla, gran estadista, amonesta els veritables culpables del caos. Segon: el tripartit ho està fent millor que no ho va fer CiU el desembre del 2001, quan Mas era conseller en cap. La primera operació pot qualificar-se de sobreactuació presidencial, tan evident i tardana que derrapa cap el grotesc. La segona operació és una provocació temerària basada en aquell lema que tan agrada José Zaragoza: “un atac sempre és la millor defensa”. La diputada Figueras repetint allò de la discoteca i en Mas és l’estampa d’una derrota més enllà de la política: una derrota moral, una derrota cultural, una derrota intel·lectual.

La tàctica de l’entorn Montilla és molt clara. El candidat del PSC ha de figurar com l’home que ho té tot controlat, i que Saura i Boada s’espavilin. Al capdavall, el titular d’Interior no serà el cap de cartell del seu partit a les pròximes eleccions. La desesperació del conseller poscomunista i el seu segon és tan gran que, quan escric aquestes línies, a més de derivar la responsabilitat al servei meteorològic que depèn del conseller de Medi Ambient (de la seva mateixa corda), han començat a culpar l’administració francesa. Sensacional. Inerrable. Apoteòsic. Tot això no és una ficció, tot això no és un guió del Polònia, tot això està passant “en temps real”, com diuen els moderns i els tecnoeufòrics.

Els socis del gabinet tripartit són víctimes d’un drama que va ser resumit de manera excel·lent per un bolero d’aquells que ballaven els nostres pares: “Ni contigo ni sin ti tienen mis males remedio”. Montilla s’enfonsa del bracet de Saura, però Montilla no pot cessar Saura perquè, aleshores, l’enfonsament esdevindria explosió immediata (també “en temps real”, sigui dit de pas). Sense marge per tocar ni una peça del Consell Executiu, el president de Catalunya i líder del PSC ha fet seva la frase que va donar títol al llibre de memòries de El Lute: “Camina o rebienta”. Entre l’espasa i la paret, Montilla exhibeix les seves incommensurables dots de gestor. Se’n recorden, del gestor? Quan ens el van vendre com a recanvi de Maragall, van dir-nos que Montilla era un home de gestió i van fer-nos grans teories sobre la seva enorme capacitat de treball. Fets, no paraules. On és, ara, la gestió, mil vegades cantada pels profetes de la cosa?

Ni gestió diària competent ni projecte polític coherent. Ni un mínim de sentit de la institució. Res de res. Montilla també fracassa en allò que – segons els seus propagandistes – és teòricament fort. Saura ha portat la credibilitat del seu càrrec més enllà de la dimensió desconeguda, però això ara és un afer menor. El responsable màxim d’aquests desgavell no és Saura sinó el president Montilla, un figurant enxampat en un paper de protagonista.

Al tripartit li passa ja com al peix fresc quan porta massa dies esperant de ser cuinat.