Xavier Fähndrich

La nevada del dia 8 de març, com qualsevol fet excepcional, ha posat en evidència moltes coses amagades o latents. La majoria de les notícies, d’article d’opinió, posts i tweets han fet referència a la mala gestió d’aquesta crisi per part del Govern. Només alguns escrits i alguna tertúlia a la TC i a la ràdio ha reparat en altres aspectes de la nostra actitud davant d’aquesta situació insòlita com a societat i com a individus. L’actitud majoritària (o almenys la impressió resultant del què hem pogut veure en els mitjans de comunicació) per part de molts ciutadans bloquejats per la neu o privats de llum o accidentats per culpa de les nevades era, per dir-ho gràficament, d’espera. Esperant que algú els solucioni el problema. Esperant l’helicòpter del RACC.

Evidentment, si busquem trobarem uns quants centenars de petites històries de solidaritat interveïnal o familiar. Però, globalment, el què hem pogut apreciar és que hem perdut, com a poble, com a societat, l’actitud cívica individual i col·lectiva que ens (hauria) d’empènyer a buscar per nosaltres mateixos la solució als problemes, a través de la iniciativa personal, la cooperació veïnal i la solidaritat desinteressada i lleial entre compatriotes. Aquest dies de desordre i de calamitat, hem estat testimoni de persones que protestaven perquè ningú tallava l’arbre caigut del seu carrer o perquè ningú els donava una explicació de res... En altres temps, no tan llunyans, quan l’Estat era més un aparell repressor que no pas un proveïdor anorreador de benestar, els ciutadans i ciutadanes eren capaços d’organitzar-se de manera ràpida i improvisada per resoldre situacions anòmales: una nevada, una riuada, una ventada, etc. L’exemple d’això podria ser l’esmentat per Ferran Mascarell en el minut 8’25” del programa L’Oracle de Xavier Grasset del dijous passat.

En canvi, són pocs els exemples que hem pogut veure en el sentit contrari. En una situació com la de dilluns passat, els gestos desinteressats sorgits de la societat civil, sense la participació per a res de les administracions, han estat escassos. Però, n’hi ha hagut. Els Pescadors de Palamós van lliurar el seu gasoil per alimentar els grups electrògens de l’hospital ; gent anònima oferia allotjament a la gent atrapada a Barcelona a través del twitter; i veïns de Sant Celoni acollien passatgers de la RENFE bloquejats al seu poble. Aquests exemples, i segur que molts més, demostren que aquest esperit cívic i solidari encara perdura en algunes persones de la nostra societat. Però, el seu caire anecdòtic, esporàdic, dispers, fa pensar que ens hem tornat una societat individualista, anarquitzant i comodona: Que vingui algú i m’ho solucioni...

La denúncia d’una Catalunya més passiva, de sabatilles i manteta davant la TV, no és nova. L’hem llegida aquí i allà en els darrers anys. Jo recullo aquí un post escrit el 2009 pel Marc Arza en el què explica més bé que jo aquest símptoma i, a més, amb arguments molt senzills, tot fent servir una anècdota aparentment anodina relacionada amb els fets de l’11 S a Nova York.

És curiós que, en el país de la Marató de TV3 i de 0,7 % solidari, davant d’una situació de crisi no es despertin amb més força i amb més empenta els valors i actituds que representen aquest esdeveniments (jo sóc el primer en entonar un mea culpa). Voldria pensar que un dels trets de la nostra identitat –més enllà de la llengua, la Història i la voluntat de ser- fóra aquesta actitud cívica, comunitària i solidària que està per sobre de rivalitats i interessos. Voldria tornar a sentir tocs de campana (com aquests) i que els pobles, barris i urbanitzacions, veiessin aparèixer voluntàries i voluntaris disposats ajudar desinteressadament la seva comunitat davant els perills que l’amenacen. Això voldria dir que la nostra nació ha recuperat l’esperit de servei i el sentiment de poble que es necessita per fer front a qualsevol repte. Ara ha estat una nevada, però demà.. qui sap, aquesta cohesió podria obrir-nos la porta a la llibertat.