Opinió

¿Per què la gent no va a votar? ¿Per què aquest menyspreu per la política? ¿D’on surt i en què es fonamenta el discurs que repeteix fins al fàstic que les classes polítiques estan desconnectades del món, i que el que plantegen i debaten no té res a veure amb la realitat o ‘amb el que vertaderament interessa a la ciutadania’? ¿Fins a quin punt és veritat aquest tòpic: ‘tenim la classe política que mereixem’?

Entre el problema i el seu diagnòstic hi ha una barrera feta de paraules inflades i buides, que sovint ens impedeix veure el problema en tota la seva entitat. En el temps en què vivim, els grans projectes col•lectius ja han declarat la seva bancarrota —fins i tot la construcció d’un Estat català, vertader projecte trencador en la nostra dinàmica política, no arrossega les passions necessàries ni dins el catalanisme, ni tampoc —ho veiem amb tristor— mobilitza majoritàriament l’electorat. Al meu parer, aquest desconfia d’un trencament institucional i polític que fa massa olor de desconegut —massa poc explicat, temor i tremolor—: una aventura que majoritàriament es detectada com a excessivament dràstica. Aquest és el resultat del meu particular sondeig, preguntant a les perruqueries, les places, els prostíbuls i les sales de lectura de les biblioteques més sàvies.

Això és una llàstima, però és així. Una de les coses que més provoquen la separació i la desmotivació és que el projecte polític s’assembla massa a la venta de qualsevol producte, un cotxe o una marca de galetes. El meu amic Toni Aira ja porta temps estudiant el fenomen, però tanmateix el màrqueting polític sembla que a vegades allunya més que no pas apropa: tot el que fa olor de propaganda o de publicitat ja ens tira enrere. Ens volen vendre una moto, i se’ls veu massa el llautó: perquè la política engrapi ha de tenyir-se d’uns altres valors, més sòlids i menys virolats, menys del color de gos com fuig del tactisme d’un dia o d’un titular llampant que l’endemà embolica sardines.

Quan no es té un bon programa, elaborat amb decisió i bons fonaments, s’ha de distreure la perdiu d’alguna manera, i al final tot això aboca en l’antipatia del ciutadà envers la política. Sense comptar-hi els nombrosos casos de corrupció, i la simpatia que ja desperten. Perquè quan ja no hi ha projecte col•lectiu només hi ha projecte personal, i aquest —¿podria ser d’una altra manera?—, és el projecte de l’enriquiment, fer una gran carrera, guanyar fama o glòria, tot això és el que mou un polític que no té altre programa que si mateix, que la gestió de la seva pròpia cartera o llegenda.

Potser, doncs, que aquest sigui el problema: hi ha desencís en la política perquè la política ha desaparegut, perquè ja no se’n fa o se’n fa massa poca, reduïda a batalles gairebé invisibles.

¿Quan es fa política vertadera? Quan es fa història, quan s’empeny el mecanisme social cap alguna fita d’envergadura. Quan això no passa, només es fa gestió, es passa la maroma —la finalitat del poder: el poder mateix—, s’abandona la confrontació de valors, d’idees contraposades, de models de país o societat, i tot es redueix a economia, és a dir, a fer quadrar pressupostos.

Política és risc, sense risc no hi ha política o tan sols hi ha desafecció o passotisme ciutadà. I per arriscar-se el polític de veritat s’ha de posar a prova amb un projecte il•lusionant, ambiciós, ple de somnis de llibertat, justícia i benestar. Pensem en el cas Obama; ¿per què va mobilitzar tanta gent? Va proposar-se moure i remoure pilars bàsics del sistema econòmic i social del seu país, fer història; nosaltres ‘sí que podem’ fer coses importants, va repetir. Llavors fins i tot els més desapassionats van sentir la força d’unes paraules noves.

El polític que vulgui superar el menyspreu, que vulgui fer-se mereixedor de l’atenció de tots i superar l’atzucac immobilista en què ens hem ficat, ha de recordar-li a la gent que la política esta feta per al ciutadà, no contra seu sinó perquè aquest pugui millorar les seves condicions de vida, i les dels seus fills, i per posar fre a la violència, a la misèria, a la ignorància, a la mala fe. Sovint, però, el ciutadà té la impressió que tot això se sacrifica en nom del políticament correcte, o dels interessos de la classe dirigent.

El políticament correcte ha fet més per la desafecció del que voldríem imaginar-nos: ha tallat les ales al coratge reformador, no s’han dit certes coses ni s’han descrit certs problemes, s’ha amagat la crua realitat tot per no ofendre la bona consciència satisfeta d’un plegat de ximplets, que es pensen que amb bondat i petons subvencionats solucionaran les xacres que ens amenacen.

La política es buida de si mateixa si es fa políticament correcte, perquè amb correcció no es fa política sinó malabarisme o il•lusionisme, del qual la gent se n’ha cansat.

Doncs res; la recomanació literària d’aquesta setmana és el pamflet ‘Sentit comú’, un petit opuscle de Thomas Paine que explica les raons per a la independència americana l’any 1776, en plena revolució alliberadora. Aquest llibret l’han traduït per primer cop al català a l’editorial Riurau de la mà de Jaume Ortolà. El cito i m’acomiado:

“No pretenc mostrar l’horror a fi de provocar la revenja sinó de despertar-nos d’un son fatal i impropi d’homes, perquè puguem perseguir amb determinació un objectiu fixat”.