Opinió

Sóc hiperindividulista, hiperconsumista, hipermoderna i m’encaro a una hipercrisi (hiperemocional i hiperfinancera). Tot això segons el sociòleg francès Gilles lipovetstky, que defineix el concepte hipermodernitat com una modernitat que supera tots els límits de la modernitat. Que va més enllà. Un concepte que, penso, és extrapolable a moltes de les coses que ens envolten. Vivim en una era “hiper”. Un era de superació i d’exageració. De creuar fronteres i de saltar-se tots els límits. Com que hi ha tant, i tant de tot de tot, tot ha de ser “més”per arribar a ser alguna cosa. De la mateixa manera que l’hipermeracat ha acabat amb el supermercat, L”hiperitat” acabarà amb la superioritat. Ser súper, ja no és suficient. No és prou descatable. Aviat parlarem d’ “hipermans” i “hiperclubssupertres”. Superada la generació súper, ara entrem a l’era “hiper”. Un temps on tot és susceptible de ser més.