Resultats
Divendres, 10 de Febrer de 2012
Agro.- El sector de flor i planta estima pèrdues inicials de 9,5 milions
Agro.- Orange renova la seva plataforma de comunicacions en Mercabarna
Agro.- Agricultura organitza jornades tècniques per al sector agrari català
Garzón.- "Ens han tocat, però no enfonsat", carta de la filla del jutge "als qui avui brindaran amb xampany"
El Banc d'Espanya obre expedient disciplinari a la cúpula de la CAM
Successos.- Renfe retirarà aquest dijous a la nit el tren accidentat a Mataró
La UB publica tres llibres sobre el conflicte armat a Colòmbia
Successos.- Quatre incendis de vegetació a Catalunya mobilitzen més de 50 dotacions de Bombers
L'Hospital Sant Pau paralitza l'ERO de suspensió de gairebé la meitat de la plantilla
Grip.- L'epidèmia s'expandeix un 30% a Catalunya i castiga nens
L'onada de fred s'intensificarà aquest cap de setmana
Barcelona acull el Dia Internacional de l'Asperger que afecta a 3 de cada mil nens
El Govern sosté que la xarxa de Rodalies és "segura, però pateix estrès"
La Caixa obre el termini de presentació de projectes per al programa d'ajudes socials
Campanile adverteix que la vaga de TMB "posa en risc" la continuïtat del MWC
Tal dia farà un any
Un debat miop
"El que rau darrera de la pèrdua de públic i, en conseqüència, de publicitat –en fi, del negoci– és la gegantina pèrdua de credibilitat dels diaris"
Ara fa dos diumenges, el 30 Minuts de TV3 va emetre I tú, quin diari compres?, un retrat de la crisi de la premsa impresa. Potser el to era una mica negre, però de cap manera esbiaixat o agressiu com el vol veure La Vanguardia, que retrucà dissabte amb un editorial amb perfum de revenja i un afany de ferir que ni el reportatge ni la televisió es mereixien.
A banda de la picabaralla –que l’oasi ja ha metabolitzat com a incident menor crida l’atenció el pessimisme sobre el futur de la premsa que traspuaven gairebé totes les intervencions dels periodistes “de paper” que apareixien al reportatge.
Certament, la situació de la premsa és molt greu. La patronal dels diaris espanyols, l’AEDE, té sobre la taula un estudi on es planteja demanar al Gobierno un pla de reconversió a l’estil del que als anys 80 es va aplicar al sector naval o la mineria. Poca broma.
Ara bé, el que més sobta és la miopia d’aquest debat. El que rau darrera de la pèrdua de públic i, en conseqüència, de publicitat –en fi, del negoci– és la gegantina pèrdua de credibilitat dels diaris.
La culpa del menor consum de mitjans tradicionals té la seva arrel en una pèrdua prèvia d'autoritat i credibilitat d'aquests mateixos mitjans, a més d'altres tendències que la indústria ja venia experimentant des dels anys setanta i que no eren pas desconegudes. Per exemple, la contracció de les audiències, l'especialització dels mitjans i la seva desmassificació i la facilitat amb què avui qualsevol es pot convertir en propietari d'un mitjà informatiu. Les audiències són menors i els competidors més nombrosos. Aquestes tendències no han estat provocades per Internet, que només les ha aguditzat.
La premsa porta massa anys pensant que el seu negoci son les notícies i no la influència social. La influència social indica al lector que és interessant comprar el diari i aquest fluxe de lectors fa rendible la publicitat inserida al mitjà. En fi: la influència fa a un mitjà de comunicació rendible.
Si el públic deixa de confiar en el mitjà, per què hauria de llegir-lo?
El que té la premsa entre mans és el repte més gran de la seva història: l'escassedat d'atenció i la gran pluralitat d'oferta per a captar-la. Sense atenció, no hi ha influència. Philip Meyer, veterà professor de Comunicació de la Universitat de Carolina del Nord, ho demostra en l'estudiar l'evolució de la confiança en la premsa i la difusió de diaris des del 1972 al 2010: són línies paral•leles descendents.
El model de Meyer per a aconseguir una influència social rendible és un cercle virtuós en el que la qualitat del contingut augmenta la credibilitat del mitjà, aquesta credibilitat abona el creixement de la influència social i de les vendes i ambdós milloren la seva rendibilitat. El cercle es tanca si aquesta rendibilitat s'inverteix –almenys en part– a millorar la qualitat del contingut, és a dir, en guanyar credibilitat.
Tot això resulta complicat si la credibilitat se’n ressent: la influència decau i, amb ella, les vendes i la rendibilitat. El procés acaba fent malbé la qualitat dels continguts, fet que minva de nou la credibilitat. És un cercle viciós.
No em sembla aventurat suggerir que la decreixent credibilitat dels mitjans no ha estat causada per Internet, sinó que ve d'una pèrdua d'autoritat prèvia, motivada per la davallada en la qualitat de la informació i en la fiabilitat que els mitjans mereixen per al públic.
Però de tot això no en van parlar ni el “30 Minuts” ni “La Vanguardia”.
A banda de la picabaralla –que l’oasi ja ha metabolitzat com a incident menor crida l’atenció el pessimisme sobre el futur de la premsa que traspuaven gairebé totes les intervencions dels periodistes “de paper” que apareixien al reportatge.
Certament, la situació de la premsa és molt greu. La patronal dels diaris espanyols, l’AEDE, té sobre la taula un estudi on es planteja demanar al Gobierno un pla de reconversió a l’estil del que als anys 80 es va aplicar al sector naval o la mineria. Poca broma.
Ara bé, el que més sobta és la miopia d’aquest debat. El que rau darrera de la pèrdua de públic i, en conseqüència, de publicitat –en fi, del negoci– és la gegantina pèrdua de credibilitat dels diaris.
La culpa del menor consum de mitjans tradicionals té la seva arrel en una pèrdua prèvia d'autoritat i credibilitat d'aquests mateixos mitjans, a més d'altres tendències que la indústria ja venia experimentant des dels anys setanta i que no eren pas desconegudes. Per exemple, la contracció de les audiències, l'especialització dels mitjans i la seva desmassificació i la facilitat amb què avui qualsevol es pot convertir en propietari d'un mitjà informatiu. Les audiències són menors i els competidors més nombrosos. Aquestes tendències no han estat provocades per Internet, que només les ha aguditzat.
La premsa porta massa anys pensant que el seu negoci son les notícies i no la influència social. La influència social indica al lector que és interessant comprar el diari i aquest fluxe de lectors fa rendible la publicitat inserida al mitjà. En fi: la influència fa a un mitjà de comunicació rendible.
Si el públic deixa de confiar en el mitjà, per què hauria de llegir-lo?
El que té la premsa entre mans és el repte més gran de la seva història: l'escassedat d'atenció i la gran pluralitat d'oferta per a captar-la. Sense atenció, no hi ha influència. Philip Meyer, veterà professor de Comunicació de la Universitat de Carolina del Nord, ho demostra en l'estudiar l'evolució de la confiança en la premsa i la difusió de diaris des del 1972 al 2010: són línies paral•leles descendents.
El model de Meyer per a aconseguir una influència social rendible és un cercle virtuós en el que la qualitat del contingut augmenta la credibilitat del mitjà, aquesta credibilitat abona el creixement de la influència social i de les vendes i ambdós milloren la seva rendibilitat. El cercle es tanca si aquesta rendibilitat s'inverteix –almenys en part– a millorar la qualitat del contingut, és a dir, en guanyar credibilitat.
Tot això resulta complicat si la credibilitat se’n ressent: la influència decau i, amb ella, les vendes i la rendibilitat. El procés acaba fent malbé la qualitat dels continguts, fet que minva de nou la credibilitat. És un cercle viciós.
No em sembla aventurat suggerir que la decreixent credibilitat dels mitjans no ha estat causada per Internet, sinó que ve d'una pèrdua d'autoritat prèvia, motivada per la davallada en la qualitat de la informació i en la fiabilitat que els mitjans mereixen per al públic.
Però de tot això no en van parlar ni el “30 Minuts” ni “La Vanguardia”.
17
Jaume N.:Molt bé, Piqué!
Comentaris (17 en total)
Molt bé, Piqué!
EL problema é sque mentre hi ha mitjans a tot el món que poden plantejar-se sigui bona idea o no) cobrar per alguns dels continguts que ofereixen, no conec mitjans a Catalunya (ni en paper ni digitals) que puguin fer-se aquest plantejament, ja que no ofereixen contingut exclussiu i amb valor afegit.
La desafecció politica dels catalans es molt deguda al partidisme del mitjans de informció que sols van a favor del partits del Govern que els subvencionan. Lo del Periodico es escandalós. Avui, la gent ha perdut interés en el sistema i els diaris.
Realment la gent compraria un mitjà amb credibilitat? La gent sempre compra per costum i sempre el mitjà de tota la vida. Mai canvia, si no es per un cas molt excepcional. Així ho demostren les enquestes de finals del 80 i dubto molt que el consumidor de premsa actual sigui molt més crític que el d'aleshores.
Dels diversos usos que es dona a un diari (des d'embolicar l'esmorzar o encendre foc fins mirar la cartellera, passant per informar-se o formar-se opinió), ni ha uns quants que es poden dur a terme per mitjans alternatius i gratuïts (no els dos primers, és clar). I si un mitjà gratuït em dona gairebé el mateix, i a més afegeix la possibilitat d'una interactivitat, links, consulta ràpida... està clar que una part important de mercat s'ha de perdre. Crec que la premsa en paper segueix tenint un lloc, però s'ha de redimensionar i reorientar. Sabem que "llegir el diari" és diferent que consultar el seu contingut, com "anar al cine" no és el mateix que veure una película. La credibilitat de la prensa escrita no és ni millor ni pitjor que la de la premsa digital. Tots sabem de quin peu calça cadascú.
Moi ben señor Pique, sega nesa liña.
[secció] VIST DES D'ESCANDINÀVIA
[títol] Jugar a qui la diu més grossa
[text] Entre les moltes crítiques que ahir va rebre el departament d'Interior, ens va fer gràcia especialment la d'algun col·lega lector opinador com nosaltres que s'exclamava perquè la Generalitat s'havia inhibit fins i tot d'ordenar la suspensió de les classes arrepenjant-se dels Consells Comarcals. Esclar que, si el conseller era a Palma, i el secretari general ja recomanava prudència amb to contundent al Telenotícies de diumenge al vespre, potser és demanar massa que, a primera llum de dilluns, tots dos ben coordinats es plantessin a la sala de màquines que tenen muntada a la conselleria per escodrinyar, en tàndem i totes alhora, les quaranta-una pantalles que mostren en temps real el temps que fa a cadascuna de les quaranta-una comarques catalanes. Ara: que no s'amoïni ningú perquè, suposant que no sigui una mentida --que ja no vindrà d'una-- , avui demanaran a duo que els Consells Comarcals deleguin en Protecció Civil les seves atribucions en matèria de transport escolar, tot sigui en favor d'una centralització barcelonina.
[títol] Arrinxolant més els rínxols
[text] L'editorial de l'AVUI és una de les veus que aquest dimecres reincideixen en la crítica fora de lloc i, mai més ben dit, de temps. Comença amb aquesta perla: "Més que per les accions del govern, ahir Catalunya va començar a recuperar la normalitat gràcies a una ràpida millora del temps." Vaja: que aquest solet d'ahir i d'avui ens ha fos la joguina de la neu. I ja no sabem si la normalitat la vam perdre pel temps o per la Generalitat. És la humana l'única espècie animal que amb la seva activitat, com més va més i cada dia que passa, destrueix l'ecosistema comú de tots els éssers vivents. Aquesta autodestrucció va de bracet amb un perceptible augment del grau d'alienació dels autoanomenats monarques de la creació --que vol dir del medi, de la natura--, directament proporcionals l'un i l'altra, i que, pel que sembla, arriba ja a l'extrem de pretendre un control humà absolut sobre els fenòmens naturals. Deu ser aquest impossible sobrenatural aquell "més" que "hem d'exigir" a uns "responsables polítics" terrenalment incapaços de combatre l'actual debacle socioeconòmica justament per no haver aconseguit un nivell d'autogovern suficient i concret en una cançó estatutària les primeres notes de la qual daten de l'any 2003.
[títol] El poc rigor que fa que tots plegats hi perdem
[text] Sense sortir del mateix AVUI.cat, és ben veritat que ens hem de remuntar al franquisme per trobar l'última vegada que els barcelonins d'esperit més lúdic es van poder calçar els esquís arreu de la ciutat. Ens sorprenen, en canvi, els articles que retreuen al secretari d'Interior que s'adrecés a la població "a la seva manera i amb to desafiant" i "altivesa defensiva", fenomen que nosaltres de debò que no hem notat. Però si a ca la Iniciativa estan mosques amb els mitjans, no deu ser pas perquè sí: no pot ser casual tanta coincidència a l'hora d'ignorar l'aparició de Joan Boada al TN de diumenge al vespre (el del migdia no el vam veure). De la manera com funciona la jungla informativa, que ERC i ICV-EUiA seguin a la Generalitat i no tinguin allò que se'n diu mitjans afins és una autèntica anomalia que només pot servir perquè hi prenguin mal. Un article tan gratuïtament corrosiu com el 'Passa-ho' d'avui n'és una mostra. Diríem que fins dilluns, amb l'excepcionalitat de la nevada, no es van produir els talls d'electricitat, que no han estat pas deguts, d'altra banda, a cap presumpta falta de potència. I al 'Desclot' li diríem que a nosaltres també ens ha fallat el telèfon per falta de corrent a les antenes. I que si trens i autobusos metropolitans no poden circular, no és tan estrany el col·lapse de línies. L'autèntica "excepcionalitat" a Catalunya és la "descoordinació" parlamentària i informativa que hem de patir la gent sempre que un ampli consens nacional es fa indispensable perquè no ens toqui el rebre, ja sigui per la via política o en forma de temporal nival. No és gens estrany, doncs, que a ELSINGULARDIGITAL.cat Antoni Maria Piqué s'hagi de fer ressò de "la gegantina pèrdua de credibilitat dels diaris".
[títol] Equivocar els objectius
[text] Després de llegir la secció 'D'AVUI.cat', dubtem si els nostres governants, amb recursos migrats i difuminades competències, poden "obligar les grans empreses a fer un bon manteniment de les infraestructures d’interès general". Si més no, ens farà estrany si el govern central no hi té res a dir. I el govern central acostuma a tenir l'última paraula sempre que al Parlament de Catalunya no hi ha un consens que l'hi discuteixi, com hem vist a les diferents estacions on ha parat l'Estatut i encara ho vivim avui amb la gestió del Prat. No sembla just, doncs, tirar encara més pedres a la teulada de la Ciutadella. Molt menys si a més van destinades a dos partits menors que assumeixen la sempre ingrata tasca de governar amb la intrèpida valentia de no tenir, ni que fessin front comú, la capacitat aritmètica necessària per establir consens, decidir govern, lligar pactes puntuals o forçar comissions. Així, si "la cambra que presideix Benach" no és "2.0", ni el president del Parlament hi té res a veure --i ja fa prou mirant de preservar-ne l'ordre--, ni tampoc és una culpa més del tan 'maquiavèl·lic' Joan Boada. Al contrari, justament per l'operació aritmètica que acabem de fer, republicans i ecosocialistes demostren més aviat una certament encomiable aptitud per "parlar amb la gent en lloc de parlar a la gent". Pel que fa a l'alcalde d'Ascó, que vagi al Parlament té el mateix sentit que si el president Montilla volgués visitar la casa consistorial d'aquesta població ebrenca per explicar el posicionament de la Generalitat. Si abans parlàvem dels mitjans, sembla curiós que no s'interessin per saber què va motivar la decisió del ple municipal coneixent que el Parlament ja s'havia pronunciat en contra i, a més, sense consultar ni els veïns del municipi ni els municipis veïns.
Excel.lent article.
Piqué, i els mitjans digitals, ¿sí que tenen aquesta "autoritat i credibilitat" que no tenen els escrits? Però si són molt pìtjors, molt més sectaris i descarats! Directe.cat és d'ERC, El Singular és de CDC, etc etc... Es repeteixen els mateixos esquemes i, a més, aguditzats i radicalitzats: amb la barra lliure d'opinions hi entren comentaris freakies, insults, radicalismes i exageracions de tota mena. Si hem de tenir una percepció global de la realitat a partir dels diaris digitals i confidencials, estem ben arreglats!!! La causa de la crisi de la premsa escrita és senzillament que hi ha gent que prefereix tenir accés a la informació (o a allò que creu que és informació) sense pagar un duro a través d'internet (o creient que no paga un duro, perquè sí que paga: 40 o 50 euros al mes per la línia d'ADSL més cara i lenta d'Europa occidental!). Això de la credibilitat que dius pot influir en alguns casos, però no n'és el motiu central i, encabat, el lector passa del foc a les brases, perquè els mitjans 'on line' són encara molt més sectaris, parcials, esbiaixats i contaminadors que els de paper. I donen cobertura a insults, injúries i desqualificacions gratuïtes (dignes de denúncia al jutjats) per part dels lectors, cosa que un diari de paper mai no acceptaria. És la barbàrie!
El problema no es el paper, sino els periodistes minyones del PSC! Les subvencions obliguen i nomes cal recordar al PERIODISTA-FEIXISTA, un tal Bolaño amenaçant criminalment al Barbeta, i la Fiscalia del Periodicio encara no ha obert diligencies; Democracia o el Periodico, Democracia o el Montilla-furer informatiu; i per cert, el feixisme el permet ERC, que sino de que el Montilla fent de Caudillo a TV3 I CAT-RADIO? Democracia o montilla, l'atila de la democracia a Catalunya
Antoni Maria,n´és clar!Puix hi ha dues raons:1.- el periodista o locutor/comentarista hauria d´ésser ´qui passa la cinta´..no la pel·lícula,això és,el protagonisme!,i 2.- la manca de neutralitat,imparcialitat i interès per motiu particular, o/i circumstancial,de cojuntura ´editorial´!No pot ésser se´ns en dongui amb total/absolut desvergonyiment un projecte de noticia,això és,mastegada,empassada,digerida per ells..i nosaltres tan sols per anar-hi de ventre/tirar la cadena! PD:Jordi C..deixa els jutjats,advocats,procuradors,així de fer-ne por a la llibertat d´expressió (manifestar un pensament/un sentiment)!Així mateix,te n´has oblidat d´enumenar els del psc-psoe..allò sí n´era reprendre,censurar..condemnar sense motiu/gratuïtament (a més d´inesperat!)!
A aquest de més abaix que es permet signar com "Llibertat o Montilla": veig que parles dels "periodistes minyones" del PSC; i els "periodistes minyones" de CiU no compten? No existeixen, aquests? Per favor, però si la colla de fans hooligans de Salvador Sostres com tu, que tots parleu igual, sou campions mundials en sectarisme... I el Barbeta precisament és un exemple nítid de periodisme sectari al servei de CiU.
A aquest de més abaix que es permet signar com "Llibertat o Montilla": veig que parles dels "periodistes minyones" del PSC; i els "periodistes minyones" de CiU no compten? No existeixen, aquests? Per favor, però si la colla de fans hooligans de Salvador Sostres com tu, que tots parleu igual, sou campions mundials en sectarisme... I el Barbeta precisament és un exemple nítid de periodisme sectari al servei de CiU.
A aquest de més abaix que es permet signar com "Llibertat o Montilla": veig que parles dels "periodistes minyones" del PSC; i els "periodistes minyones" de CiU no compten? No existeixen, aquests? Per favor, però si la colla de fans hooligans de Salvador Sostres com tu, que tots parleu igual, sou campions mundials en sectarisme... I el Barbeta precisament és un exemple nítid de periodisme sectari al servei de CiU.
A aquest de més abaix que es permet signar com "Llibertat o Montilla": veig que parles dels "periodistes minyones" del PSC; i els "periodistes minyones" de CiU no compten? No existeixen, aquests? Per favor, però si la colla de fans hooligans de Salvador Sostres com tu, que tots parleu igual, sou campions mundials en sectarisme... I el Barbeta precisament és un exemple nítid de periodisme sectari al servei de CiU.
Roberto de Vilafranca, el nazional.socialisme i el comunisme van anar de bracet a Alemania i Russia i aqui continua igual; TV3 es una television per adoctrinar, manipular i dictar consignes feixistes o montillistes, i aixó nomes te un nom: CAUDILLO MONTILLA; Sort que el nazional.socialisme i el comunisme té els dies o mesos comptats; Roberto, i la cabra hispanica a dins del Parlament es legal?
No entenc que t'aporta el Periodico del montilla o el Segre del SiuranaFincas Farré, si saps perfectament, que es pur full parroquial del PSC i redactat per votants quasi analfabets del PSC; el que no es clar es per que la Vanguardia també s'ha decantat per la degradació mental
Envia'ns el teu comentari
Opini sobre la notícia que acaba de llegir.
PUBLICITAT
Periodista per la Universitat de Navarra i PDD per l’IESE. Com a consultor ha dirigit projectes de renovació en més de 70 diaris, revistes i webs de 20 països d’Europa i Amèrica. Professor de la Universitat Internacional de Catalunya. Ha treballat a La Vanguardia i va ser director del Diari de Tarragona.
Blogs de l'autor
Més Opinió
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
El més llegit
PUBLICITAT
