Opinió

Després d’unes setmanes d’absència i havent deixat enrere els Jocs Olímpics de Vancouver, voldria compartir algunes reflexions sobre les implicacions que podria tenir per a Barcelona l’organització d’un esdeveniment d’aquesta natura.

Malgrat un començament difícil, els Jocs de Vancouver han estat una experiència globalment positiva; el rigor del comitè organitzador fou lloable i l’existència de diversos plans de contingència van permetre fer front a les conseqüències del gener més càlid dels darrers cent anys a la Colúmbia Britànica. En tot cas, la projecció internacional de Vancouver ha estat extraordinària en tots aquells països amb una sòlida tradició d’esports d’hivern. Curiosament, la gran majoria d’aquests estats – exceptuades la dictadura xinesa i la pseudo-democràcia russa – coincideixen amb el grup de països democràtics i desenvolupats, és a dir, un desitjable mercat turístic d’alt poder adquisitiu.

El limitat nombre de catalans que vam ser a la cerimònia d’obertura i en la resta de competicions vam compartir, novament, una sensació corrent en qualsevol esdeveniment esportiu internacional oficial: la constatació d’una orfenesa de selecció nacional. Si bé, segons l’enquesta efectuada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) el juliol de 2008, un 66.5% de catalans està a favor que les seleccions catalanes puguin jugar competicions oficials, l’Estat espanyol ha continuat amb la seva guerra bruta per evitar aquesta possibilitat.

És lamentable que els esportistes catalans – un terç de la delegació espanyola i els únics amb possibilitats reals d’aconseguir medalla – haguessin d’anar disfressats d’espanyols i, fins i tot en el cas de na Queralt Castellet, li fessin portar una bandera estrangera corresponent a un Estat pària. En tot cas, fou un plaer tenir l’oportunitat de parlar amb els seus pares, en Josep Castellet i na Inès Ibáñez qui, molt amablement, van voler conèixer-me en veure que portava una bandera del seu País; l’Estelada.

Com sabran, el batlle Hereu, tot intentant ressuscitar en les enquestes, s’ha embarcat recentment en una aventura olímpica de futur incert. Si bé Barcelona no seria la primera ciutat que pretén organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern després d’haver estat seu dels Jocs Olímpics d’Estiu – Munich aspira a organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern de 2018 – la veritat és que les úniques zones de Barcelona que romanen enfarinades són les discoteques i els despatxos de la Guàrdia Civil a l’aduana. A més, Catalunya, amb l’excepció de l’esquí, és un país amb una tradició d’esports d’hivern molt limitada.

Hereu segueix el model socialista per a la ciutat de Barcelona, és a dir, l’organització de macro-esdeveniments culturals o esportius per apedaçar una ciutat mancada de tots els avantatges associats amb la capitalitat d’un Estat. A més, el clamorós fracàs del Fòrum de les Cultures no sembla haver escarmentat un règim socialista en avançat estat de descomposició. Així doncs, en comptes d’adonar-se de la necessitat de convertir Barcelona en la capital de l’Estat més pròsper de la Mediterrània, el socialista Hereu, de forma improvitzada, aposta per un rol secundari per a Barcelona (entenent el Cap i Casal com a segona ciutat espanyola i no pas com la capital d’una nació).

Ara bé, si a més de la capitalitat d’un Estat, l’Ajuntament de Barcelona es prengués seriosament l’opció d’organitzar uns Jocs Olímpics d’Hivern, hauria d’haver tingut en compte la feblesa de la proposta de Jaca-Saragossa 2022, deixar-la fracassar i optar als Jocs de 2026. Al capdavall, l’aposta d’uns Jocs Olímpics de Barcelona-Pirineus només tindria sentit si, finalment, es volgués resoldre el dèficit de connexions amb els Pirineus i es construís, amb suficient temps de gestació, l’enllaç del TGV entre Barcelona i Tolosa, capital del Llenguadoc (tot incloent una connexió amb Andorra). Malauradament, la discriminació contra Catalunya del Ministeri de Foment espanyol i la lentitud en el desenvolupament de les infrastructures catalanes, signifiquen que la connexió transpirinenca només seria finançable per un Ministeri d’Obres Públiques d’una Catalunya independent; una paradoxa incomprensible pel règim socialista.