Opinió

En una clàssica anècdota atribuïda a Freud s’explica que un dia que estava fumant un puro i la seva figura quedava envoltada del fum, borrosa, com desfigurada, enigmàtica, un grup d’estudiants començà a qüestionar-se si Herr Freud estaria expressant en aquella imatge el símbol fàl•lic de la seva virilitat; de seguida, un altre grup va suggerir que de cap manera, que d’aquella escena es deduïa sense cap mena de dubte que es tractava de la plasmació de la seva homosexualitat reprimida; encara uns tercers, proposaren una altra interpretació, referint-se claríssimament als efectes del subconscient de Freud, que aquella boira de tabac deuria recordar-li l’agradable estada en l’úter matern. La discussió anà pujant de to fins que algú va atrevir-se a comentar-li al mestre. Aleshores, Freud es va endur el puro als llavis, va fer una fonda calada, va llançar el fum per la boca fent petits cercles que s’encadenaven i es dissolien en l’aire, i, mirant-se primer al seu alumne i després a l’havà, va dir-li, glacial: “a vegades, un puro només és un puro”.

També fins i tot en el nostre país a vegades les coses poden arribar a ser més senzilles del que semblen. Ho pensava diumenge quan va arribar a les meves mans el projecte de Constitució catalana que Reagrupament va presentar als seus associats. Un document extremadament simple, esquelètic, de només 26 articles (pensin que l’actual Estatut en té 223 per regular el que regula), del que em va agradar sobretot dues coses: el començament i el final. L’arrencada porta al record de la mateixa constitució americana i en anglès sona com: “We, the people of Catalonia, willing to re-establish our sovereign rights, conscious of our responsibility towards future generations and in order to build a united, prosperous, supportive, open community respectful with human dignity and with the fundamental rights, we provide ourselves with the present Constitution...”. El final consisteix en una clàusula que amb tota tranquil•litat i elegància es limita a derogar la Constitució espanyola de 1978.

A vegades un puro només és un puro; talment com un Estatut només és un Estatut i una Constitució només és una Constitució. Tan senzill com això.

Quan un s’esgarrifa de la vida tortuosa que patim pel fet de ser catalans, del laberint de pactes i tàctiques en les que ens ofeguem i no sabem sortir-ne, del sacrifici de generacions senceres per trobar un full de ruta que no s’acaba d’escriure mai, vet aquí que tot pot arribar a ser molt fàcil i natural. Es tracta, simplement, d’aprovar una Constitució catalana que derogui l’espanyola. I punt. Pitjor ho van tenir els americans, que van haver de tirar totes aquelles saques de te a l’aigua i després lluitar contra els anglesos i tal i qual. Uf, una feinada. Nosaltres no caldrà ni que ens embrutim les mans: uns quants vots, i alehop, ja som fora.

Tot és molt difícil abans que tot esdevingui molt senzill. 223 articles d’autonomia contra 26 d’independència. Al catalanisme, que s’ha passat anys a la chaise longue del psiquiatre de torn, li cal decidir si opta definitivament per la camisa de força o si prefereix deixar de pagar les factures caríssimes del metge, obrir les finestres, aixecar-se i posar-se a caminar. Agafar un puro i encendre’l. Aleshores, envoltat del fum, tot es tornarà més clar. La independència és un joc de nens més fàcil que el joc de l’oca, perquè no hi ha daus, només vots, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la. Ara, això sí, hi ha un petit detall a tenir en compte: si de debò ho desitgem, hauríem de ser una mica conseqüents. Si volem ser una autonomia serem una autonomia, si volem fumar hem d’encendre un puro, si aspirem a la independència no veig cap altre camí que votar uns representants que la proclamin en el nostre nom. Llavors un dia sentirem a la CNN i a les altres grans cadenes de televisió americanes com anuncien que en un petit país del sud d’Europa, on no es pot fumar gairebé enlloc, els seus habitants havien votat per separar-se d’un altre país una mica més gran i més pesat que tenien al costat. I havien proclamat una Constitució que s’assemblava a la seva, de tan sols 26 articles, amb una clàusula derogatòria i una introducció que començava: “We, the people of Catalonia...”. I a tothom li semblarà la cosa més normal del món.