Cultura

“El catalanisme és una estratègia sense finalitat, Catalunya morirà sense haver nascut”... diu un dels seus personatges. Ho creu així?
A vegades ho sembla. Sento que és una estratègia sense finalitat, que no té altre sentit que fer perviure el propi catalanisme sense que acompanyi el país. És una espècie de discurs que només té com a finalitat el propi discurs, sense que comprometi a res, això no t’obliga a cap tipus d’actitud cívica, ni moral...

El que li falta al catalanisme és compromís, doncs?
Sí, el catalanisme és poc compromès, molt ambigu, molt obert i és una actitud que hauria de tenir més implicació social i hauria d’obligar a unes certes coses indispensables. Hauria de tenir un nucli fort, a vegades sembla com un supermercat, on cadascú agafa el que vol.

El moviment de les consultes populars és un pas endavant cap aquest compromís?
És un moviment molt minoritari. Sento constatar que és així. Parteix d’una base residual i els organitzadors de les consultes se n’adonen i per això convoquen aquesta mena de referèndum perquè veuen que sense estat propi això se’ns morirà.

“Catalunya té por del sí i del no. Recela dels altres perquè en primer lloc recela de si mateixa”.
Crec que sí, som un país amb poca autoconfiança. Som un país acomplexat en moltes coses, que encara reflexionem sobre coses que ja haurien d’estar molt assumides. Sembla que tinguem una personalitat a mig fer, com un adolescent. Som un país molt aprensiu i això és nociu.

Quins altres problemes més diagnostica?
En primer lloc, una manca de projecte col•lectiu sòlid i que pugui vertebrar el país d’una manera majoritària, sense sectarismes i sense que els partits confonguin una ideologia de minories amb una realitat. Crec que primer ens hem de formular què volem ser, però de veritat, i que això estigui pel carrer, se senti. Això ara no es veu.

Per això cal més implicació...
Implicació, esperit cívic... El nostre problema és que volem fer coses que s’haurien d’haver fet fa cent anys i arribem tard. Estem construint un país en el moment en que la gent ja no es preocupa de construir països. Això preocupava fa cent anys, però ara a la gent ja no li pots anar amb cert tipus de discursos. Aquest és el nostre drama.

Llavors, cap a on hem de virar?
No ho sé, en certa manera cap a l’esperit nord-americà, cap a un gran lideratge, una gran idea moral de país i que aquesta sigui suficientment àmplia perquè hi pugui participar molta gent. Hi ha tres països al món fundat en una idea: els Estats Units, França i Israel. Necessitem la nostra idea, doncs. Però bé, ja hi ha gent que fa aquest discurs però ningú se’ls escolta tampoc. De fet, jo tampoc tinc grans solucions ni veig ningú que les tingui, el problema és aquest. Jo el que faig és expressar mitjançant una novel•la el batibull del món perquè m’espanta i m’inquieta, no sóc un visionari polític de cap mena.

“El que Catalunya hauria de fer, amic Bellot, és aprendre a llegir. No sabem què ens passa, Certament, com vostè diu, aquest és un país que s’entén a si mateix, que necessita un psicoanalista”. Qui hauria de ser el nostre psicoanalista?
La psicoanàlisis és aquesta teràpia de curació mitjançant l’expressió i això és el que fem molt a Catalunya, expressar-nos contínuament a nosaltres mateixos, pensar molt sobre nosaltres mateixos. Catalunya és un gènere literari, periodístic, assagístic, novel•lístic i escoltar-nos. El que hem de fer és aquest exercici de maduresa que consisteix en assumir-te tal i com ets, sense cap tipus d’autoengany. Hem de superar l’autoengany.

Qui ens ha de fer aquesta teràpia?
Nosaltres mateixos, a Catalunya no l’ajudarà ningú des de fora, això ja s’ha vist ben clarament. Ni des de l'ONU ni des de cap altra banda. La teràpia ens l’hem de fer a base de construcció cívica, nacional..

Al llibre vostè diu que el centre del món és sota la Sagrada Família. Busca explicar que el problema el tenim sota els nostres peus?
Sí, el problema el tenim sota els nostres peus i el que vull dir amb la novel•la és que el problema el tenim ara i aquí. No vagis a esperar coses, no emprenguis grans expedicions per fer coses que ja tens, no busquis el que ja ets, assumeix el que ets i treballa a partir del que tens. El missatge és aquest, la gran expedició, la gran cosa...no, no, estima el que ets. No desitgis tant sinó estima.

El que sigui concretament sota la Sagrada Família...
Home és el gran símbol nacional i és una cosa a mig fer en aquest país. Certament era això, una gran obra que ens simbolitza a tots i inconclusa, en perill, un poc monstruosa perquè és una amalgama d’estils i d’arquitectes. És una metàfora del que som.

Ara que hi ha la polèmica amb el túnel de l’AVE, sobre si hi ha risc de que caigui...
Esperem que no caigui, però des del punt de vista novel•lístic és interessant que estigui en perill de caure. El país també és una mica això, contínuament trontolla. Ara estem esperant la sentència si fos la fi del món. Una sentència és un paper...

Però és un paper que determina molt...
Determina molt però determinem més nosaltres. La nostra convicció. No perquè ho digui un jutge deixarem de tenir un símbol o de ser o no ser.

Llavors el dia després de la sentència. Què hem de fer?
Un esforç, una mobilització col•lectiva brutal, això no hauria de tenir precedents. Si aquí no ens unim tots, llavors si que el país resultarà que no té altra sortida que cap al centre de la terra. Tota la gent que senti el país d’alguna manera ha de sortir al carrer i fer sentir la seva veu. Tots els partits s’han d’unir i signar un manifest, fer un programa polític i un pacte, algun tipus de cosa així.

No és complicada aquesta unió ara que vénen eleccions?
El problema és això, que s’interposen els interessos de partit i de govern als de país. Aquesta és la malaltia d’aquest país, des del postpujolisme.

El pare del narrador li diu al president Montilla “no tingui por, la por no és res de prestigiós ni de noble, però en ella hi ha una força continguda”...?
És el moment de no tenir por i aquest país contínuament té por de la divisió.
Aquest país també vol tenir tothom content i a vegades això no pot ser.

“Hi ha una assignatura pendent, la neteja del cos polític d’aquest país nostre. Si vols netejar l’escala comença pels graons de dalt”...Ara vénen eleccions....
És una frase que pertany a una tertúlia radiofònica de un periodista una mica sonat, però la neteja del nostre cos polític també crec que és una mica necessària. Cal una classe política més ambiciosa. Hi ha grans figures polítiques a Catalunya però no estan en primer pla.

Com qui?
Els ex presidents de Catalunya haurien de tenir molt més prestigi i haurien de ser molt més escoltats.

“Catalunya es defineix contra Espanya, o a través seu, o en oposició interessada i estratègica. Sense Espanya seríem com un gos pigall, no tindríem nord”. Només ens dóna sentit Espanya?
Sembla que sí...

Diu que “l’autoodi dóna tanta energia al país com el petroli”. Llavors quan aconseguim la independència cap on anirem? No farem res?
Jo també m’ho plantejo a vegades. Sembla que no sabem que ser, és una putada molt gran. Encara hem de construir el projecte, el país està molt verd.

Els protagonistes decideixen explicar-se a través d’una revista, per una banda dóna una imatge pèssima del periodisme, però per altra ells creen una publicació de qualitat que es ven bé. Per què tanta mediocritat doncs?
Pot venir de moltes coses. Tampoc hem fet mai l’esforç d’explicar-nos a nosaltres mateixos d’una manera ferma i pot venir d’aquí. No és que sigui un país produït per la mediocritat però sí que molts dels problemes vénen de la mediocritat, n’estic convençut.

“L’Atlàntida”, “la Catalunya a mig fer”, “calen empresaris emprenedors”. Liderar un projecte de país. Al llibre és el pare qui aixeca el país i el referent del fill és el pare...si els referents se’ns van morint...
Hem de tornar a construir referents. Això és el que li passa a aquest país, que fa 30 anys que mirem els mateixos referents i no en tenim de nous. No hi ha uns grans visionaris com passava fa 30, 40 o 100 anys. Això és una putada molt gran.