Opinió

Al carrer Nicaragua fan reformes. Les enquestes vaticinen mals resultats i, per tant, convé mobilitzar-se i fer canvis. Els sondeigs donen als socialistes uns resultats més que discrets, el tripartit no suma i CiU augmenta (ara per ara considerablement) el nombre de diputats. Les enquestes són hipòtesis i no es demostren fins que la ciutadania va a votar. I tanmateix, qualsevol maquinària de partit intel•ligent sap que davant dels mals presagis convé donar un cop al timó o, almenys, fer veure que tot belluga i que els canvis seran importants, vigorosos i vitals per a la bona marxa de la campanya. Els grans exponents d’aquestes novetats socialistes són la Causa Comuna i el nou equip de campanya electoral. Parlem-ne.

Montilla afirma que és l’hora de les noves idees. La Causa Comuna, dirigida per Raimon Obiols, és el laboratori d’aquestes idees, les quals hauran de permetre a la família socialista renovar-se i oferir nous plantejaments. La tasca d’Obiols al Parlament Europeu és meritòria i experta, però la seva actuació per generar nous conceptes, diguem-ho clar, ha quedat curta. A diferència del que va passar amb la trobada de la Catdem, l’acte de dissabte passat va ser un míting al més pur estil del partit socialista, amb tots els dirigents a les primeres files, cosa que fa pensar que no s’han eixamplat excessivament les vores del partit. Al contrari! A més, s’hi va exposar un corol•lari de preceptes que encaixen més amb el socialisme dels anys vuitanta que no pas amb la modernitat i la innovació que necessita el socialisme del segle XXI.

José Montilla també afirma que calen cares noves. Jaume Collboni i el nou equip de campanya són els protagonistes d’aquesta pretesa renovació. Els proposo, però, que observin bé la fotografia que van publicar diversos diaris i veuran que aquest canvi és ben minúscul. L’equip de campanya és format per alcaldes de confiança, malgrat que ara discrepin de la Llei de Vegueries (Àngel Ros i Fèlix Ballesteros); alcaldesses joves promogudes des de la seu de Nicaragua que tenen el repte de resoldre algunes problemàtiques importants als municipis de Santa Coloma de Gramenet i Salt (Núria Parlon i Iolanda Pineda); i els homes del nucli dur del president (Isaías Táboas, Miquel Iceta i José Zaragoza), entre d’altres. Tot plegat, doncs, fa que aquestes cares noves només representin el continuisme del que ja existia. Els noms escollits indiquen que l’aparell pren força i que, en canvi, la branca catalanista del PSC desapareix de la llista dels elegits i s’esborra del mapa. Els parlo, per exemple, de la consellera Montserrat Tura i del conseller Antoni Castells (encara que en aquest cas li consultin algunes coses).

Quan jo era petita, existia un personatge de ficció que s’anomenava Capità Enciam. Sempre deia una frase que va fer fortuna: “els petits canvis són poderosos”. Doncs bé, crec que el PSC està fent tot el contrari. Els seus moviments pretenen ser molt importants: volen generar un nou llenguatge; pretenen crear escola i encomanar-se a les altres formacions polítiques; volen mostrar el camí de la Catalunya que sap on va i, en definitiva, necessiten fer veure que hi ha una gran mobilitat política. Em temo, però, que és molt soroll per a no res. Seran la continuïtat del que ja coneixem i sotmetran el socialisme català a la immobilitat d’aquells que, segons que sembla, ja preparen la seva caserna d’hivern per esperar millors èpoques.