Política

J.B Culla diu en el pròleg d’ Anticatalanisme i antisionisme, avui (Duxelm) que es tracta d’un llibre “valent”. Hi està d’acord?
La valentia i el coratge en aquest país no es cotitzen gaire. Prefereixo que la valentia la certifiquin els fets de la trajectòria política.

Doncs, per què decideix fer aquest llibre?
Aquest llibre no és per fer-se el valent, sinó per respondre a una situació que va tenir lloc ara fa un any: l’exèrcit israelià va atacar Hamàs a Haza i aquí una sèrie de persones i col•lectius van fer acusacions gravíssimes i van assenyalar sis persones en una diana. Jo no havia opinat sobre aquest tema prèviament, ni havia tingut presència mediàtica.

En el llibre també publica textos contraris a Israel.
Sóc jurista de formació i primer exposo allò que s’ha dit contra mi, però no per difondre-ho, sinó per contraposar el dret de rèplica, el dret d’honor i el dret a la informació veraç a unes acusacions que són difamatòries.

Independentista i sionista. Avui una combinació singular.
Ara sí, però fins els anys setanta el catalanisme era proisraelià. Aleshores l’estat d’Israel – per la recuperació que havia fet de la llengua, per la renaixença d’un país després de dos mil anys a l’exili... – era un referent per Pujol, per la gent que havia anat als kibucs... Però a finals dels setanta la filosofia del pensament filocomunista capgira la mentalitat de l’esquerra independentista catalana i copien els arguments de l’esquerra europea antisionista.

Què tenen en comú l’anticatalanisme i l’antisionisme?
El nacionalisme espanyol ha tingut una llarga tradició de judeofòbia i alguns d’aquestes acusacions també s’apliquen als catalans.

Trobaríem més punts entre sionisme i catalanisme?
No, n’hi ha pocs, perquè no tenim el mateix nivell de consciència, ni Catalunya ha viscut el genocidi que han patit ells.

Què aporta l’antisionisme a l’independentisme català?
No aporta res. L’independentisme català té un problema: manca la concreció d’un projecte polític.

Però vostè en fa un paral•lelisme...
Catalunya viu de l’anticapitalisme, de l’antibolonya, de l’antiliberalime.. es fan esforços amb causes llunyanes que moltes vegades són efímeres, quan no hi ha res concret que ens permeti construir un projecte nacional propi. En el llibre denuncio aquesta abstracció dogmàtica i estèril que no porta en lloc. Per què el comunisme odiava l’estat d’Israel? Doncs perquè ells estaven immersos en una abstracció que va fracassar, mentre que el sionisme vivia en una realitat concreta que va reeixir.

Segons vostè aquí passa igual.
Sí, l’independentisme català no prosperarà mai políticament si no es desprèn de dogmatismes estèrils que el tenen atrapat.

Per tant del sionisme en podem aprendre...
La seva forma d’organització, com han cohesionat una comunitat nacionalment diversa amb gent que parla diverses llengües... Jo no converteixo Israel en el meu mite, és criticable com qualsevol estat, però òbviament tampoc situo el paradís ni a Cuba, ni a Rússia, ni a Veneçuela.

A vostè, conjuntament amb Pilar Rahola, Joan B.Culla, Lluís Bassat, Vicenç Villatoro i Miquel Sellarès, els van acusar de crear un lobby mediàtic prosionista i dominar els mitjans de comunicació.
Sí, home! Només cal veure TV3 com barreja informació i opinió quan tracta temes d’Israel i sempre afavorint la impunitat i les desqualificacions dels que defensem Israel.

Això s’ha aguditzat els darrers anys?
Evidentment. Els anys del tripartit s’ha incrementat allò que ja existia abans, però ara amb la cobertura del govern.

A què atribueix l’enfrontament que hi va haver entre el conseller Saura i els jueus que viuen a Catalunya?
És una barreja de dogmatisme i d’ignorància de la realitat i de la comunitat jueva a Catalunya. Aquesta gent està acostumada a veure una hostilitat contra ells que existeix a Catalunya i que moltes vegades a nosaltres ens passa desapercebuda.

A quines causes atribueix la judeofobia?
Hi ha causes religioses, molt profundament impregnades, i causes polítiques, gent que creu que Israel és un estat colonial i imperialista. Aquesta barreja fa que Catalunya sigui, fruit de la seva espanyolització, un dels territoris més antiisrealians d’Europa.

En el llibre també dirigeix dures crítiques contra ERC. Els acusa d’haver censurat escrits de defensa d’Israel, obviar el debat...
Esquerra no tracta mai cap tema en profunditat, la prova és que sempre es mou en l’ambigüitat. Quan aquest tema es va posar sobre la taula el debat va ser ínfim.

I un partit català no s’ha de centrar més en temes d’aquí que en afers llunyans?
Un partit català hauria de tenir política internacional i ERC no en té.

Doncs un dels seus representants en el govern, Carod-Rovira, porta els temes de relacions exteriors.
En Carod viatja, però això és una altra cosa. Se li hauria de preguntar a ell quin balanç fa. Però estem parlant d’Esquerra, no del govern. I Esquerra no té política internacional.

Denuncia que a l’independentisme català li manca concreció. Vostè ha estat al PSAN, ERC, Reagrupament... Tot comença amb voluntat d’unitat, però mai acaba bé...
No és un problema de voluntats, sinó de coherència. Manca concreció en una política coherent amb els principis independentistes.

Vostè ha marxat de Reagrupament.
Sí. Reagrupament ha estat incapaç de complir allò que va acordar fa tres mesos en assemblea. En aquest temps Reagrupament ha passat de creure en la regeneració política a caure en les dimissions trampa i en el chavisme, cosa que demostra la poca consistència del projecte i la manca de concreció real.

Cap moviment independentista supera aquest escull.
Hi ha condicions favorables socialment a la causa independentista, com es pot veure amb els resultats de les consultes, però en canvi electoralment no veig de cara les properes eleccions cap alternativa que ens porti a una estratègia política a pocs anys vista.

Ha estat, també, una qüestió de lluites personalistes?
És una qüestió de cultura política. L’independentisme ha crescut sense una continuïtat organitzativa, ni ideològica. Hi ha hagut talls generacionals i polítics i col•lectivament no ha madurat. Per exemple a Catalunya no hi ha sindicats independentistes o una organització tipus la Federació Catalana de Municipis de caràcter independentista. I l’espai comunicatiu català és el que és.

És una història trencada, però suficient per organitzar-se. De fet, ERC arriba a governar...
Arriben a estar al govern, però governar?...

D’acord. Doncs ERC “arriba” al govern quan encara no és prou madura per governar?
Han acabat acceptant el finançament que el PSOE volia, respecte la Llei de Dependència van votar contra el dictamen del consell consultiu... Davant les decisions importants ERC ha fet tot allò que el PSOE ha determinat. La Llei del Cinema potser ha estat la única llei determinant.

Quin pronòstic fa dels resultats de Reagrupament de cara les properes eleccions?
Reagrupament en lloc de ser l’eix d’una candidatura transversal acabarà sent un component més de la candidatura de Laporta. I això evidentment no és regeneració democràtica perquè allò que caracteritza una opció d’aquest tipus, fer primàries i llistes obertes per territoris, s’ho han carregat expressament. Ara ja no és un procés democràtic, sinó chavisme a la catalana!

Laporta pot ser un bon líder?
Fenòmens com Bernard Tapie o Berlusconi, projectes al voltant d’un lideratge, poden funcionar en un estat consolidat, però no són la formula adequada per crear un projecte estratègic d’anys, per arribar a crear un estat.