Opinió

Estant sent unes setmanes realment bones. Boníssimes, diria jo: per anar begut tot el dia. Tot és com una gran botiga de licors. Fixi’s. Ja deia Eugeni Xammar que Espanya és un país de torrats. Salut! Els que vam fer el batxillerat líquid ens vam escolaritzar amb el “sol y sombra”. Vaja, anís i brandi. Barreja de begudes oposades: color, ingredients, sabor. Pols contraris, diuen. I beguda preferida dels Déus.Diuen. Perquè com un tomahawk més unit que el ciment instantani i pastat amb mel de cal apegalós et perfora, igual que una banya única, dictatorial, l’estómac.

Samaranch i Garzón: sol y sombra. Ai, aquest licor. Ai, ai, ai. Els que hem jugat les champions de la nit, del dia, i de la migdiada el coneixem. L’ensumaria fins el dia del deliri final. Ai! Aquests aromes que ens expliquen, aquests contes de la vora del foc. Aquests contes. Fixi’s el lector seré que ara Espanya vol tornar a la Guerra Civil. Ja té caratxos la cosa!

No hem superat la guerra, el franquisme, la pansició... I ara volen ressuscitar la Guerra. Garzón és aquella Espanya roja perdedora, aquells bons nois. Els bons. Ja, ja, ja. Ja em perdonaran, però se m’escapa el riure. I Samaranch aquella Espanya nacional vencedora. Avui, ho plantegen amb els mateixos termes. Increïble. Increïble. Cal recordar el mestre Pla quan va dir allò que el conyac espanyol havia causat més morts que la Primera Guerra Mundial. Brindem.

La primera fase de la desintegració d’Espanya: artefacte artificial i pseudo cafeïnic ja ha començat. Espanya s’enfronta i Catalunya... pot perdre. Com sempre. Aquesta història de poli bo i poli dolent és mortífera. No ens serveix. No ens serveix per Catalunya. Un altre cop atrapats entre Samaranch i Garzón. Entre aquestes dos Espanyes que és una Espanya. Independència, amics, independència. I mira que avui volia parlar dels federalistes, però no tinc temps. Parlaré, parlaré dels federalistes. Sisplau, espereu-me una altra setmana. Perquè entre Samaranch i Garzón hi ha un país que ningú vol veure, que ningú mai diu que existeix. Hi ha un país. Sí, hi és. I també hi ha l’estranger que ens recorda qui som, qui hem estat. Entre el Garzón salvador i el Samaranch olimpista també hi ha un país que existeix. Si el conte diu que Garzón és un home just i Samaranch un esportista, per què no diu el conte que també existeixen els catalans? Estem a favor de la biodiversitat, però del 3% de bitxos rars, no pas del 30%. Entre Samaranch i Garzón els catalans no existeixen. Ummm... nova prova de genocidi. O ets Samaranch o ets Garzón. Curiós, oi? Ja m’entendran, però així ho va dir Francesc Pujols a la seva manera: “L’emperador Carles V deia: “El castellà és per parlar amb Déu; el francès, per parlar amb els homes; l’italià, per parlar amb les dones; i l’alemany amb els ases”. A aquestes consideracions, Pujols afegeix: “i el català és per parlar amb un mateix”. Parlem? Ni Garzón, ni Samaranch. Entre sol y sombra hi ha alguna cosa. Entre la beguda dels Déus hi deu haver també aigua (aigua que va bé per fer passar les ressaques). Fes que no sigui Catalunya. Fes que no siguem els catalans. Fes que no siguis tu. Salut i a hidratar-se!