Opinió

No fa gaire, El Singular Digital oferia als seus lectors una interessantíssima entrevista feta per Maria Coll al senyor Jordi Bonet, arquitecte de la Sagrada Família i director, des de fa vint-i-cinc anys, de les obres del temple, que hauria d’haver sacsejat el Parlament de Catalunya. Vegem-ne alguns fragments:

“Per sota de l’edifici que pesa més de la ciutat arribaran a passar tres túnels. [...] El túnel del TGV es construeix a més profunditat, per sota del nivell del mar, a l’anomenat Terciari, i allà hi ha aigua.”

“La pantalla [per protegir de les vibracions] és una pila de forats, d’1,5 metres de diàmetre, col•locats cada 50 centímetres. Es tracta d’una barrera. Si privem el pas de l’aigua que baixa anirem generant una presa. I si l’aigua s’obtura corre més de pressa i aleshores arrossega sorres fines. Això podria provocar una baixada dels nostres fonaments. Una gran temeritat!”

“Ens podem protegir de les vibracions però no corregir les longituds d’ona. En aquest sentit seria catastròfic que la vibració d’una longitud d’ona d’aquí entrés en consonància amb una longitud d’ona de les columnes del temple. Així s’enfonsen els ponts i els túnels! Aquest ha estat el cas de l’enfonsament del pont de Minnesota, del metro d’Amsterdam i del metro de Colònia.”

“No els ha donat la gana de buscar un altre camí, no han estudiat res, cap alternativa. Són un mentiders perquè diuen que això és molt segur, però només cal veure com ha de passar la gent. Ja hi ha hagut accidents.”

“Ja han passat moltes desgràcies a Barcelona en relació amb l’arribada del TGV però s’han volgut amagar. Per exemple, després del desviament del Llobregat, el mar s’ha emportat uns 600 metres l’escullera que s’estava fent al Port de Barcelona.”

“Aquest traçat, tant aquí com a la Pedrera, incompleix la Llei de Patrimoni Històric Català. Aquesta diu que està prohibit fer moviments de terres que puguin afectar greument la geomorfologia i la topografia del subsòl. Fa anys que havien d’haver fet els sondatges de la Pedrera. Els dol haver de dir que s’han equivocat!”

Són paraules que haurien d’inquietar el sentit comú, certament, però no hi ha hagut cap reacció. Tampoc el govern català no ha fet cas del SOS que, en forma d’Espelmada Popular, la Sagrada Família va llançar al món el passat 20 de març des del davant de la façana del Naixement. La resposta ha estat només silenci i indiferència. Un silenci i una indiferència que conviden a pensar que mereixem que el temple s’esfondri. Jo, com moltíssims catalans, no ho desitjo, perquè estimo la Sagrada Família –sóc fill del barri– i estimo l’obra d’Antoni Gaudí, però crec que un poble que és incapaç de respectar aquest patrimoni de la humanitat no mereix ser-ne dipositari. És molt greu que sigui la mateixa Catalunya, en connivència amb el govern espanyol, qui es converteix en destructora d’allò que tenia el deure de protegir. Sembla inversemblant, oi? Doncs no ho és. Tenim coses bones, quan volem, però volem poc. Per això, tot sovint, acaben surant els aspectes més negatius de la nostra personalitat, com ara la mesquinesa, el materialisme, la covardia, la pusil•lanimitat i, en definitiva, la mediocritat.

Què es pot dir d’un poble que es queda assegut al sofà de casa mentre la dèria infernal d’un partit polític, el Partit Socialista, per interessos inconfessables i menyspreant els advertiments contundents arribats d’arreu del món, pretén fer passar el TGV per sota de la Sagrada Família? On és la classe política de Catalunya, que calla i dissimula davant d’aquest atemptat? Fan declaracions, sí. D’això en saben molt. Però no els paguem el sou perquè facin declaracions televisives, sinó perquè facin accions executives. On és la força de Convergència i Unió per frenar aquest disbarat? On és Esquerra, que sembla estimar més el Partit Socialista que el patrimoni del país? On són tots aquests diaris que es vanten de fer capçaleres conjuntes en favor d’un Estatut humiliant i que no baden boca en un tema d’aquesta magnitud? Si un poble no pot confiar en els seus gestors polítics ni en la seva premsa per tal de salvar-ne el patrimoni, què li queda? Francament, no sé que és més escandalós: que s’hagi prohibit fotografiar el forat que es va produir recentment al paviment del carrer Mallorca o que la premsa, amb la seva obediència, n’esdevingui còmplice.

Dissortadament, encara hi ha una cosa més escandalosa que aquesta i és que, com denuncia l’arquitecte Jordi Bonet, el president de la Generalitat, José Montilla, no ha posat mai els peus a la Sagrada Família. Això sol ja ens diu en quines mans es troba Catalunya. I és que els qui imposen el traçat diabòlic –José Montilla, Joaquim Nadal, Jordi Hereu i José Luis Rodríguez Zapatero– se senten més còmodes movent els fils a l’ombra i lluny d’unes imatges que un dia es podrien tornar en contra seva que no pas donant la cara. Les cares, ja se sap, queden fotografiades per sempre. Però la resta de partits hauria de saber que el dia esmentat no hi haurà eximents perquè el país tindrà ben present que, quan encara érem a temps de substituir el traçat diabòlic per un traçat racional –el litoral o el corredor del Vallès–, cap partit polític no va fer res, absolutament res, per salvar la l’obra més universal de Catalunya. L’obra que la identifica arreu del món. Tots, per tant, del primer a l’últim, en seran culpables.