Opinió

Quan al meu avi -pujolista aferrissat- li parlo d'independència, sempre constreny el cos i arrufa el nas. Just després, per fer-li la punyeta, li pregunto si la voldria o no, i llavors el dubte l'ofèn i em mira com dient "¿però tu per qui redimonis m'has pres, joveneta?". Poques coses farien més feliç el meu avi que veure una Catalunya lliure, la felicitat que ell sentiria no crec que pogués ser comparable a la que sentiria jo. I quan dic el meu avi vull dir tots els catalanistes de la seva generació. I en canvi, ells es conformarien amb molt menys que no pas els seus néts. Ells estan obsessionats amb Espanya. Quan parlen del país no saben dir una frase sense incloure-hi la paraula "Espanya". No és un retret, perquè de fet és comprensible, és només una observació. L'odi i el temor que tenen acumulats vers Espanya els encadena a ella d'una manera esclavitzant. Per això pensen que les generacions joves, que per motius obvis vivim el nacionalisme d'una manera més lliure i desacomplexada, som uns somiatruites. "Tu no saps què és, Espanya!", et diuen. Ells estan obsedits en la inflexibilitat d'Espanya i nosaltres estem obsedits en les oportunitats de Catalunya. Mentre ells odien Espanya des de la víscera, nosaltres la ignorem des de la superioritat. Com que ells la temen molt més que nosaltres, només contemplen la possibilitat de treballar per anar arreplegant molles, i en canvi nosaltres centrem tots els nostres esforços a treballar perquè algun dia puguem fotre el camp. Sovint et pregunten com ho pensem fer, això d'aconseguir la independència. Jo els pregunto com volen que ho fem, això d'encaixar amb Espanya. Sense desaparèixer, s'entén. I aquí arriba el tema, perquè tots els independentistes que no creuen en l'independentisme com una fita possible, el que creuen és que Catalunya ja té la liquidació signada. Les persones tendim a pensar que les coses no canviaran mai, que la història s'acaba amb nosaltres, que és una cinta estàtica, quan de fet és una carrera on els corredors es van passant el testimoni. Cada generació, a banda d'avançar -o precisament pel fet d'avançar- empenta més enllà la següent generació. Vet aquí el progrés, la grandesa de la humanitat! Si el nacionalisme d'avui en dia tingués com a referent el pujolisme, el pujolisme hauria estat un gran fracàs. Si ha estat un èxit és perquè no ha mort amb el seu final, sinó que ha plantat una llavor que ara creix per ella mateixa. El meu avi em va transmetre la consciència nacional, però mala cosa seria si jo tingués les mateixes aspiracions que ell. Per tant, a mi m'és ben igual el que diguin els avis escèptics de Catalunya. La seva part ja l'han feta, i l'han feta molt bé. Ja em poden dir que no en tinc ni idea de política, ja em poden dir que perseguiexo l'impossible i ja em poden arrufar el nas tant com vulguin, que si ara nosaltres som i volem ser amb més ambició que ells, és gràcies a l'herència que, amb tants esforços, ens han sabut llegar.