Cinema Català

Club Bilderberg, trobada anual de "col legues". Sitges, és població d'alegres carnavals un cop l'any i de hedonistes plaers de la carn en les càlides nits d'estiu. Fa poc, es van reunir en aquesta població del litoral català els del Club Bilderberg. Això sí, una mica apartats de la conegudíssima carrer del "pecat", que és bulevard de plaer i de deixar-se veure i mirar més que que de amagar-se. Aquests, són els que tallen el pastís de les nostres futures il.lusions més desitjades o els temors del nostre incert demá, i són molt discrets i misteriosos, on els ingredients més importants per a ells són el poder i el so cruixit a metall dels diners. Els del Bilderberg, van estar per allà fent la seva pròpia alquímia, del seu pròpi llevat que fermenta les escaioles del motlle de la riquesa mundial. On, l'ingredient més important i que dicta l'accent, és la opulència i copiositat amb la qual es mostren. D'adorn i gala per als rics i d'ombres descurats per als pobres. En principi, això de el Club Bilderberg és com una associació secreta de prodigioses ments, que es veu, que pensen i discorren que és un portent de adivinancia i profecies de futur molt discutible. S'eleven amb la imatge que es veuen, i gaudeixen amb un fals delit del que probablement no és. Sembrant llavors d'on germina un esdevenidor futur fet a escaire i cartabó, llaurant la nostra veritat més esdevenidora a curt termini i marcant ells el camí. Un sol i únic camí, que és paradís d'uns quants i privilegi d'altres pocs. I dels que van de convidats, la mar de contents i embriagats, de rebolcarse al bassal al qual són convocats per rigorosa invitació. Els del Club Bilderberg presumeixen de tenir l'ànima de polit i lluent or. Associació aquesta de arcans misteris, místics i científics a la vegada. Una cosa secret i molt selectiu, d'uns pocs elegits que creuen que poden aturar el temps per il.luminar amb la seva llum, que des de fora, tira més a tenebra de fosca cova i de eclipsi torbador, que enlluernadora oracle i predicció de profecia d'arreglar aquest desorientat món. Però els que som del poble pla i treballem,-més per necessitat que per costum-, no tenim aquest privilegi de reunir-nos en allotjaments faraònics i de luxes "saudites". Els mileuristes, no ens congregem en luxosos hotels escortats per àngels armats ni filats de foc. A nosaltres, els de pas discret i caminar del carrer, ens val la taverna de tota la vida. Amb els mantels a quadres, copeta d'anís del Mono i broqueta de truita. Entre els assistents a aquestes conferències, acudeixen els mecenes més il.luminats per la vara subjectiva del poder més tenaç i inexpugnable, que pretenen ordenar el “microcosmos” social, coberts amb un sòlid sostre opac de marbre que no deixa passar el sol. Molt amics del silenci, vesteixen vestits que llueixen com túniques invisibles de puresa ortodoxa i luxóses gales. De mudes paraules, gairebé callades, gairebé enigmàtiques. A porta tancada es poden dissimular millor els errors. Perquè, la veritat embolicada en secrets, passa més dissimuladament. Una veritat tancada com un nus i sota una muda eloqüència d'una sabiesa fecunda que ells, i només ells, perceben com un patrimoni dels rics, sense cap dissimulació i sense amagar de la seva pintoresca llegenda. L'ànima es fon com si es rentés a l'aigua. La por i el dolor també es fonen i es dissolen. Què importa si després el poble no sap a quin port es dirigeix navegant per ignorats rumbs sense sextant que li serveixi de guia en que el orienti! Aquests del Bilderberg porten com a present delicat el "saber estricte" en safates de plata. I cada any, es reuneixen una vegada en la seva "nau nodriza", que sol ser hotel descaradament fastuós, i no posada de viatgers més humils i de modesta senzillesa i sobrietat. Pensant una mica en la vanitat no els aniria malament. Això de reunir-se en cau fosc i estances segellats amb cadenats de plom, és cosa de mala educació i menyspreu al poble treballador que solen ser gent més senzilles i discretes. La majoria, probablement mai va estar a la mina de picador. Això és veritat. I, si no ets de l'elit global ni banquer sumptuós, es veu, que no et donen conversa ni tracte d'afiliat. El rostre després de la màscara amagat sempre té alguna cosa a amagar, i no solen fer públiques les seves conclusions, perquè els altres no sapiguem el propòsit de les seves quimeres i propòsits de futur. En el pou de l'aigua estancada cada ombra té el seu cos, i cada gota d'aigua el seu sabor més amarg. Des de dalt, a la tarrassa del castell, es veuen les coses molt més petites, engrandint la visió integral de la seva descarada arrogància adherida a la seva pell. ¡Que el metall és fred i el cor calent!, i Ia les seves ganes de beure sadollen la set, el seu got omplen de nèctars saborosos que és elixir de l'opulència. De les seves estances, treuen el cap opacs finestrals on no entra ni surt la llum. Bén ocult, que mai l'aigua reflecteix per no tenir la claror natural, de colors lluminosos i brillants. Els concurrents a aquestes reunions fan promesa de discrets, i el rostre derrere de la màscara sempre amagat tampoc és que de molta confiança. Encara que en contrapunt, molt secrets tampoc són, perquè surten a tots els mitjans anunciant la dieta del coneixement. Donant una imatge de “molt seus” i guardians dels seus misteris. Alguns, amb mala intenció, els diuen "grup de" frikis erudits i amb diners ". ¡Quines coses! L'any que ve que vagin la Belén Estevan i la Patiño com il.lustres convidades- Més que res, per donar salsa i desconcert, i per avivar el foc d'aquesta inflamable foguera de tanta saviesa tancada i hermètica. En un món on ells somien desperts, on la pedra de l'or i la riquesa és la resposta remota del futur. Com una flor gelada, muda i silenciosa que no fa olor a res, que és insípida i morta d'essència. Trist presó pot ser l'excessiu poder. Doncs la solitud més aïllada sol ser patrimoni per als escriptors o els desgraciats. Igual, aquests del Bilderberg només són espectres que dormen de dia, ànimes que vaguen en la nit amb els seus misteris com a excusa. Com el dimoni, que està a la guait d'ànimes perdudes quan cau l'ocàs a l'hora del crepuscle. Mancats de solucions viables, i més enigmàtiques que pràctiques i efectives, murmuren entre ells. Menys pragmatisme seria com un raig de llum en els seus silenciosos i misteriosos rostres. "Don callado" és la discreció, i "Don Dinero", la seva doctrina més hermètica. Amb la seva pròpia ordre de cavalleria: "que calladets estan més macos", tenen prohibit parlar amb la premsa. És la roca que es construeixen ells mateixos, i que s'eleven amb la imatge que contemplen i gaudeixen amb una saviesa que potser no és, o no acaba de ser. Doncs ja Plató, en els seus Jardins de Acadèmos, no era tan escrupolós ni tan desconfiat, i tots podien dir la seva i compartir després amb qui més volguessin, que tampoc passava res. És el que tenia la màgia i la bondat d'aquells pensadors del romanticisme Grec. Tot i que res sapiguem del destí, ni siguem solvents en profecies clarividents, la nostra esperança potser és una malalta, però sap la meva essència, que ingènuament es viu millor i més anys , que envoltat de sumptuosos metalls i miralls de reflexos narcisistes. Qui vulgui l'home mancat de diners que miri cap al poble, que se sol conformar donant-li alè i una mica d'afecte. Com li va demanar a la cançó Jonnny Guitar a Joan Crawford: "Digues que m'estimes encara que sigui mentida, però no em facis que pensi que tot això que sents és tot cert". La saviesa hauria de ser una mica més universal, una cosa que s'hauria de compartir i distribuir sense tantes excuses per al gran negoci de salvar l'ànima universal. Doncs ja deia Epicur de Samos: "Una vida lliure no pot aconseguir moltes riqueses, perquè això no és fàcil de fer sense donar cabuda al servilisme de la torba o dels poderosos". A un banquet es senten a taula els tirans i la set apagen amb got de sobretaula, i no, en tassa sòbria que bull i crema viva la gola de vidre que penja del fil del que més necessita. Es pot matar un pobre fàcilment, només és qüestió d'encertar-li. La cobdícia és com l'horitzó, que no s'acaba mai i no té ni principi ni fi. Probablement, en aquestes reunions no se esmalti la pedra, només se li puleixin els seus cants. Sergio Farràs, escriptor tremendista.