Opinió

Davant de les consultes pel dret a decidir, en comptes de qüestionar-se un sistema que impedeix la civilitzada resposta dels ciutadans, alguns espanyolistes obten per l’insult: “Pero si no sirve pa na”, diuen els més castissos. Però estan de mal humor, perquè per més equilibris que s’hi facin, les consultes han estat un èxit. Èxit de participació i èxit aclaparador del “sí.

Ultrapassar el vint per cent de la població, és a dir, estar a prop de la quarta part dels votants i aplegar quasi mig milió d’independentistes, sense una engruna de propaganda, de suport mediàtic i lluitant contra les objeccions dels “demòcrates” que encara avui “desprecian cuanto ignoran”, havent d’usar de la iniciativa de la gent i fer-ho amb claredat i valentia és un esforç el resultat del qual, en condicions normals, coma mínim seria el doble.

Voldria destacar els tres trets que trobo fonamentals en aquesta consulta: en primer lloc que són fetes de baix a dalt, per iniciativa de la gent, i no de dalt a baix, des del poder.

En segon lloc que, gràcies a les consultes, hem aconseguit desdemonitzar el mot i el concepte d’independència.

I en tercer lloc que els resultats serien impensables en la majoria dels partits polítics, que tants diners gasten i tantes campanyes endeguen, amb tot el dret, però també amb tota la cobertura oficial.

Que rumien per exemple els espanyolistes enemics de la llengua catalana, que, al llarg d’aquesta llarga, contradictòria i amb ferum de feixisme de la transició espanyola, què van aconseguir els col•lectius repressors de la llengua. Recordo un col•lectiu que es deia una cosa així com Amigos de Cervantes o qualsevol altre lirisme per l’estil, que van rebre substancioses quantitats per fer una campanya per tot Catalunya. Van muntar una flota d’autocars i, tot xirois, anaren de poble en poble regalant adhesius i pìns i van aplegar, arreu de Catalunya i amb un enorme desplegament unes tres mil adhesions. Més o menys com els aguerrits signants del “Manifesto” -per cert: què se na fet?-, que tot i la influència social de què disposaven i la cobertura periodística de què gaudiren van morir d’inanició.

La propera vegada que digueu amb un gest de menyspreu que som quatre gats, tingueu la humilitat de sumar bé. I sisplau, deixeu de parlar de “media Catalunya”. De Catalunya, només n’hi ha una, sí senyor. I tots hi cabem.