Esports

L'expresident del Comitè Olímpic Internacional (COI), Joan Antoni Samaranch, ha mort aquest migdia a dos quarts de dues del migdia a l’edat de 89 anys, segons ha informat l’Hospital Quirón de Barcelona. Samaranch havia ingressat aquest diumenge a la unitat de cures intensives del centre sanitari de Barcelona amb una insuficiència cardiàcia que no ha pogut superar.

La salut de l’expresident del COI ja era delicada els darrers anys. L'any 2001 va ha ver de ser internat per una “fatiga extrema” i el 2007, durant un acte a Madrid, va haver de ser tractat després de desmaiar-se a causa de l'alta pressió arterial. I a l'octubre del 2009, a Mònaco, també va restar uns dies a l'hospital per fatiga respiratòria.

Últimament, Joan Antoni Samaranch havia estat assessorant les candidatures de Madrid per als Jocs Olímpics del 2012 i 2016, i a principis d'aquest any, es va reunir amb l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, que li va exposar el projecte de la candidatura de Barcelona per als Jocs d'Hivern del 2022.

Un home d'esport i política

Fill d'una acomodada família de Barcelona, es va diplomar en Comerç a l'escola de negocis IESE. Parlava anglès i francès, i tenia nocions d'alemany i rus. Abans de convertir-se en un dels presidents del COI més longeus, va començar en la base de l'esport, concretament en la disciplina de l'hoquei. Després va ser entrenador del RCD Espanyol, seleccionador nacional i vicepresident de la Federació Espanyola i de la Internacional.

Durant vuit anys va ser nomenat regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, fins al 1962, i des del qual va organitzar els II Jocs de la Mediterrània. Aleshores es va convertir el 1956 en membre del Comitè Olímpic Espanyol (COE). Quatre anys després, va ser cap de missió dels Jocs Olímpics de Tòquio, i el 1966 va ser elegit membre del COI i delegat nacional d'Educació Física i Esports.

La seva ascensió no va tenir límits i, el 1967, amb 47 anys, va arribar a la presidència del COE, va ser elegit procurador a les Corts pel terç familiar i conseller nacional del Movimiento. El 1968 va ser nomenat cap de protocol del COI i, dos anys més tard, va entrar a la Comissió Executiva.
El 1973 va arribar a la presidència de la Diputació de Barcelona i un any després va accedir a la vicepresidència del COI. Però va ser el 1977 quan es va produir el fet crucial en la seva particular cursa olímpica: aquest mateix any va ser nomenat ambaixador espanyol a l'URSS, i tres anys després, el 1980, es va erigir en president del màxim organisme esportiu mundial.

Durant el seu mandat al llarg de 21 anys, va ser un indiscutible gran gestor i modernitzador dels jocs. Els països membres van passar de 141 a 200; 12 dones van entrar al comitè, on abans no n'hi havia cap. El 1980 el pressupost era de cinc milions de francs, per 40 quan va deixar el COI.

Al capdavant de la bandera olímpica, va donar la volta al món, va acabar amb el boicot polític -el seu gran repte en els primers anys de mandat-, va fomentar la presència de la dona, va veure complert el somni d'oferir a Barcelona uns Jocs --amb la seva mítica frase "À la ville de Barcelona"-- i va superar el 1998 les crisis de corrupció per l'elecció de seu dels Jocs d'Hivern de 2002 a Salt Lake City, que va enterbolir la seva tasca.

Va deixar el càrrec el 16 de juliol de 2001, un dia abans de complir els 81 anys, a Moscou (Rússia), precisament la ciutat que l'havia catapultat dalt de tot de l'esport mundial.

12 anys al capdavant de La Caixa

La seva cursa al COI és paral•lela en bona part a l'altura de La Caixa, a la presidència de la qual va accedir el 1987, tres anys abans de fusionar-se amb Caixa de Barcelona, en un dels primers processos de concentració d'entitats financeres del país.

El 1999 va ser rellevat per Josep Vilarasau, director general fins aleshores i Samaranch va atribuir a la seva edat la seva marxa de la caixa, sent nomenat president d'honor.

El 1988, se li va concedir el Premi Príncep d'Astúries dels Esports i el 1991 el rei Joan Carles I li va concedir el títol de Marquès de Samaranch. Va fer visites oficials a gairebé tots els països del món i va ser doctor 'honoris causa' per diverses universitats, com la Complutense de Madrid, la Sorbona de París i les de Calgary i Québec (Canadà).