Opinió

No sé, però penso que poques vegades es diu, es recorda, però és així: Catalunya és un país ocupat. Oi tant! Veuran, jo, que sóc un miserable, dono tombs com una baldufa drogada i a tot arreu veig els mateixos excrements: rotondes, adossades, quillos, quilos de formigó, de ruqueria, de imbecil•litat, de vegetalisme... Un país de ciment, un país de merda, un país ocupat. És així, o no? És així, és així. Vés, és que sóc ruc, però no mentider i sí, sóc hipermetrop, però no cec. Però mira, mentre ens fotem uns bistecs i un traguet de salfumant. I rota i rebota pilota.

Hem venut el país per quatre rotondes. Ves quin negoci. Si només fos això. Dos desgraciats i mig tenen mig paralitzat el Canal Segarra Garrigues perquè volen salvar un ocell que és addicte a les migdiades. Abans el pardal, després l’home: Benvingut a Catalunya. Abans els altres, mai nosaltres. Jo em medico, i cada dia més, ja em foto fins i tot plastidecors triturats pel nas, l’orella i per on faci falta. Tot sigui per veure un món de colors. Estic fins als orificis de sentir tota aquesta cantarella rovellada, enrogallada i ventríloqua de tot humà i bestiola que es pixa i es caga damunt el país i després diu que és fabricant de perfum ecològic.

Veuran, surt un paio de Silvania Aszanistan o Nabarillo del Esternón i que si Catalunya, i que sí no sé què. Surt un mandril, Tom&Jerry, o un moc liofilitzat i reclama tots els drets. Sempre reclamen els altres. Vull sentir, vull sentir l’home, la dona, el nen, la nena, el gat, la gata, la puça, el cabell d’àngel, el préssec, el raïm... Vull sentir el país que un dia va veure com l’inundaven el poble, la ciutat, de bloc de pisos, d’adossades, de desossades. Vull sentir el país que li van cobrir els camps de blat de ciment. Que no ha patit el veí de Lloret de Mar, Hospitalet, Salou, la Cerdanya... que ha vist com el seu poble es convertia en un holocaust de ciment i mala educació?

No sentiran, no explicaran mai la història de tota aquesta gent. Dels que hem vist com el nostre paisatge, com la nostra terra s’ha convertit en un vòmit. Nosaltres no comptem. Compta l’immigrant fet heroi. El que va venir de Aceitunero del Tulipán, o del que ve de Ashjikaj. Treballa molt, diuen. Ves, bada, perquè aquí resulta que no hem treballat mai! Sisplau!!! Escolti, que això de les vuit hores és un invent. Aquí treballem i aquí patim molt. Ahir, avui i sempre. Ja ho entendrà això del país ocupat. Per això treballem el doble, i el triple. Ja se n’adonarà... o no.

Perquè uns se n’adonen, d’altres no. Aquest país és així: he conegut gent que porta més de quaranta anys aquí i no és que no parli català, és que no l’entén. Això no es diu, però és així, és així. He conegut gent que du cinc anys aquí i és independentista. Aquest país de bogeria superlativa és aixines. Un país que la seva màxima aspiració és minar qualsevol metre quadrat de rotondes, de ciment franquista, empegar Catalunya com una gran femer. Tots junts, grans i lliures. I mentre juguem a dòmino o a la botifarra.

Hem progressat. Fa uns anys per escriure això m’haguessin dut a la presó, o a la cuneta amb una amanida de trets, però jo no em quedo tranquil ni amb un cabàs d’ansiolítics. Alguns diem, direm, tot això perquè no suportem que no puguem estimar i viure al nostre país. No suportem que ens hagin destrossat la terra. No suportem la mentida, i no suportem que ens matin i neguin que ens han matat. No suportem que, divendres, que feia 72 anys de l’assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera, ningú sàpiga qui és, ni per què el van assassinar. Per estimar el seu país, per voler viure al seu país. El volien assassinar el 1936 anarquistes i comunistes i va marxar de Catalunya. I el van assassinar els franquistes el 9 d’abril de1938.

Carrasco i Formiguera és Catalunya: com ens volen matar uns i uns altres, com ens maten uns i altres. Com ens menteixen uns i altres. El certificat de defunció diu: “Hallado muerto en un descampado a consecuencia de un tiro”. L’humor espanyol. I la veritat és que ell va morir, escrivint abans una carta demanant que no es prenguessin represàlies per la seva mort. No va voler que li embenessin els ulls, va voler mirar endavant, de cara (el seu botxí va dir: “me parece que he matado un caballero”). La veritat és que el van assassinar per ser català, per estimar la terra. Per això les seves últimes paraules van ser: “Jesús, Jesús, visca Catalunya lliure!”

Per cert, aquella Catalunya lliure que ell va defensar a les Corts espanyoles lluitant per l’Estatut de 1932. Sí, aquell que ja van foradar i destruir... ui, ja veus, com ara, i són els mateixos. Per tant, ja se sap qui som els rucs. Per tant, ja se sap com acabarem, de nou: el ciment és una senyal de la creu clavada al país.