Política

Quin valor real dóna als Fets del Palau dins la lluita antifranquista?
Va ser un tomb. Hi havia una joventut que pujava que va decidir aguantar i enfrontar-se al que fos. Nosaltres havíem portat la campanya contra el director de La Vanguardia, Luís Martínez de Galinsoga, i el fet que caigués ens va donar una valentia afegida. Aleshores quan va venir l’operació Catalunya nosaltres ja estàvem molt preparats.

Per què van decidir fer aquella acció?
En primer lloc, ens sàvia molt de greu que es fes servir la figura de Joan Maragall per acostar Catalunya i Espanya. I, en segon lloc, no volíem que el règim ens fes ballar al seu so, ja que primer van donar permís per cantar El cant de la Senyera i després el van prohibir. El governador civil, que tocava de peus a terra, va adonar-se que aquella cançó substituïa Els Segadors. Aleshores nosaltres van decidir que si no el podia cantar l’Ofeó Català, el cantaríem nosaltres.

I diuen que vostè va fer el primer do de pit.
Sí, però va ser molt curt. Jo vaig dir: “Al damunt dels nostres caps, aixequem una senyera...” i ja tenia els polis al damunt. “I els farà més triomfants” ja va ser més baixet perquè tots estàvem agafats. Uns, però, set o vuit, amb estrebades i llenya ens vam escapar i uns altres, catorze o quinze, van ser detinguts.

Realment, però, la gent va cantar?
Tota la gent jove que hi havia a dalt va cantar i també gent del primer pis. Aquests però tenien més dificultat perquè davant d’ells hi havia la llotja presidencial i tots anaven amb guardaespatlles. El problema és que a la sala no hi havia ni un sol uniforme perquè tenien la consigna que no hi hagués soroll.

De fet, vostès van repartir la lletra amb octavetes.
Sí, perquè en aquella època la gent no se sabia la cançó, de fet amb prou feines sabien Els Segadors.

Jordi Pujol s’ha convertit en el protagonista d’aquest episodi de la història, però éreu molts més...
Cal destacar que nosaltres no érem uns esvalotats, no érem gent amb ganes de gresca. Nosaltres érem gent molt entenimentada i que en els Fets del Palau vam tenir molta por perquè savíem perfectament que cantar comportava ser detingut. De fet, quan vam cantar ja sabíem que quatre dels nostres ja havien estat detinguts, però igualment volíem sortir d’allà dignament.

La detenció d’en Pujol dóna la transcendència al fet?
Els Fets del Palau no haurien estat res si no haguessin estat la porta que van obrir la detenció d’en Jordi Pujol. I en Pujol va fer una cosa fantàstica. Encara que el vam anar avisar perquè fugís, Pujol va decidir quedar-se. Recordo que aquella nit un dels polis ens va dir: “Nos teneis que dar las gracias porqué os estamos haciendo el presidente de la Generalitat”.

Ostres, aquest era visionari!
Doncs, sí. Aleshores Pujol va decidir afirmar la seva catalanitat i el seu sentit democràtic i es va declarar part d’una joventut que pujava defensant uns ideals de pàtria i llibertat. Aleshores va ser quan li van clavar set anys de presó, encara que no els va complir tots. Els Fets del Palau provoquen el tomb, es passa d’una resistència passiva a una resistència activa i plena d’esperança. Però, en conclusió, gràcies a la seva detenció els Fets del Palau han passat a la història.

Com vostè mateix reivindica no eren “quatre esvalotat” estaven agrupats en el moviment CC. Què reivindicaven?
Aquest moviment agafava totes les organitzacions cristianes i catalanistes del moment. Defensàvem que l’esperit cristià porta a l’esperit català, perquè no es pot ser cristià sense ser fidel al teu propi país. Nosaltres vam ser la base fonamental per polititzar una gran part de la joventut catalana. Nosaltres vam anar a predicar a totes les ciutats de Catalunya. Defensàvem un cristianisme actiu, amb profund sentit social. Consideràvem que el cristianisme havia de tenir en compte tota la persona, el menjar, el beure i l’allotjament, però també tota la càrrega de l’esperit. Aleshores aquest era un missatge molt nou!

Té la sensació que els historiadors no han donat prou relleu a aquest moviment?
Potser sí. De fet cal tenir en compte que el pòsit que Pujol portava dins venia d’aquest grup. A més, però, ell també portava el lideratge. Pujol no el vam fer líder, sinó que era líder. I es va trobar amb un missatge que encaixava amb ell.

Troba a faltar avui aquesta relació entre política i església?
Cal tenir en compte que en aquella època darrera nostra i havien moltes parròquies, molts moviments, com per exemple, l’escoltisme catòlic, però també altes personalitats de l’església, com el bisbe Masnou o el bisbe Deig. L’església va fer un gran paper.

La societat està perdent aquests valors hereus del cristianisme?
La societat catalana i europea s’ha laïcitzat. Ara bé, crec que la represa del cristianisme serà més aviat del que ens pensem, perquè l’home no pot viure desesperiatualitzat

Catalunya viu un moment transcendental de la seva història com a nació?
Catalunya ha tingut reserves de nacionalitat, en refereixo a les seves característiques: llengua, economia, manera de fer, d’acollir, de treballar... Però també de nació: voluntat de continuar tenint tot això i de defensar-ho. Hi ha gent que forma part de la nacionalitat catalana, però menys que formen part de la nació catalana. Les consultes independentistes demostren que molta gent ha passat de nació a nacionalitat. I això si dura una o dues generacions més ens portarà a ser nosaltres mateixos.

Està desenganyat de la relació Catalunya-Espanya que fins ara hem viscut?
Molts, jo també, vam pensar que podríem canviar les coses i que Espanya podria arribar a ser plurinacional, confederal... però ara ens hem adonat que a Espanya no hi ha dretes i esquerres, sinó centralistes i anticatalanistes. Això és a tot arreu. A Madrid, a Càceres... però també a Barcelona. Aquí hi ha llocs que encara no han donat el tomb, però això entre una i dues generacions s’haurà acabat. Cal un referèndum global i ja veurem que passa.

Precisament dilluns la coordinadora de les Consultes presentarà la proposta al Parlament. No és massa d’hora per fer un referèndum a nivell nacional?
A la societat en conjunt li falta molta preparació però això s’ha de fer de mica en mica. Cada vegada hem de treballar una base més àmplia i una manera de fer-ho és que la societat política catalana demostri cap on va. I cada vegada es veurà més, perquè no tenen cap més sortida.

Però precisament els partits, no estan una mica desorientats?
Estan desorientats perquè masses anys amb el mateix color no és bo. Cal relleu, relleu... relleu generacional i polític. I el relleu polític ara toca! Tenim una base de candidats tan bona! Quan Mas governi ens adonarem que ja no estem lligats al PSOE, sinó a Catalunya. Això es notarà al cap de quatre dies. Ara bé, canviar una societat que s’ha laïcitzat i que només sap parlar de futbol és més difícil.

Però vostè ja nota canvis.
Sí, per exemple diumenge, quina cosa més bonica veure en Xavi amb la senyera, tots els jugadors dient “Visca el Barça i visca Catalunya” i cantant “campions” en català. Montilla va començar sent del PSOE, va passar al PSC i acabarà sent catalanista. Això són símptomes i vol dir que en el conjunt de la societat la catalanització és necessària.

I Convergència acabarà declarant-se independentista?
No, perquè toca de peus de terra. Ara bé, no crec que hi hagi cap convergent que en aquest moment no hagi donat el tomb. Ara tot el catalanisme ja pensa que som nosaltres i prou, que amb Espanya no hi ha res a fer, encara que uns ho diran d’una manera, els altres de forma més suau, alguns amb el silenci...

Per tant, estem en un gran moment històric.
Nosaltres vam viure el gran moment històric del canvi amb els fets del Palau, però ara és evident que també hi ha un canvi, tant pels catalanistes de sempre i com pels catalanistes nous. Ara només entren en el joc de la federació aquells que s’estimen més el partit que el país.

Encara però no hem après a treballar conjuntament. Ens manca unitat?
Costa perquè com han dit alguns historiadors a nosaltres ens falta tradició d’anar junts, fa tres-cents anys que ens estan separant. Des dels Reis Catòlics s’ha trencat la unitat. No podem oblidar que Ferran El Catòlic era de la casa d’Antequera i era castellà parlant.

Quan van cloure el III Congrés Catalanista, del qual vostè n’era secretari general, van presentar les conclusions al Parlament. N’esperaven una resposta política més clara?
Nosaltres ens vam anticipar històricament. El congrés catalanista marca el pas de ser manats al dret a decidir. El Congrés va ser un estudi de la única possibilitat que té Catalunya de viure, que és sola. Aquesta va ser la conclusió fonamental. El primer Congrés va ser regionalista, el segon autonomista i aquest va ser el dret a decidir amb plenitud de personalitat i de bracet amb tots els pobles del món, també l’hispànic.