vols rebre el Singular? Rebre elSingularDigital al teu correu electrònic Subscripció al butlletí
Pagaràs els impostos a la Hisenda catalana, si Mas la crea?
Pagaràs els impostos a la Hisenda catalana, si Mas la crea?
98 %
2 %
0 %
53 vots
Elvira Centelles: El primer pas del camí cap al sobiranisme, p...
Dijous, 17 de Maig de 2012
Actualitat

Política

25/05/2010
00:02  h.
Entrevista a Santiago Espot, president de Força Catalunya
“La proposta de consulta nacional és pura especulació electoral”
Els propers mesos s’acabaran de definir els partits que finalment es presentaran a les eleccions de la tardor al Parlament de Catalunya. Un de les formacions que té la intenció de fer el pas, malgrat encara no està definitivament confirmada la seva llista entre l’oferta política, és Força Catalunya, grup liderat per Santiago Espot. Un partit del ventall independentista, que en aquest cas es distingeix per una opció “radical i dura”, segons el seu màxim representant.
Santiago Espot entrevista 2
per Maria Coll
Força Catalunya es presentarà a les eleccions?
Tot apunta que les eleccions seran a finals de novembre. En primer lloc hem contractat uns professionals de la comunicació perquè portin a terme tota l’estratègia electoral del que pot ser la precampanya i campanya de Força Catalunya. Estem confeccionant una web electoral. També, el juny, hi ha haurà un acte públic de presentació. Tot això pensat per estar en les millors condicions per oficialitzar el mes de setembre la candidatura.

Per tant, no està confirmada la llista de Força Catalunya?

No, encara no està confirmada, però nosaltres estem convençuts que en aquest moment un discurs dur i radical com és el de Força Catalunya seria molt ben acollit per l’electorat. I no només per l’electorat independentista, exvotants d’ERC, sinó també per un electorat important de CiU.

Vostè qualifica l’independentisme de Força Catalunya de “radical i dur”. Concreti més quines diferències hi hauria amb altres propostes independentistes.

Altres propostes són massa toves. Parlen de possibilismes, especulacions.... parlen com si els espanyols no existissin. En el moment que hi hagi un procés d’independència hi haurà un enfrontament polític i institucional amb l’estat. I darrerament l’independentisme no busca aquest enfrontament. Per exemple, com poden donar suport als pressupost de l’estat que ens colonitza? L’estil polític de Força Catalunya és molt particular i es demostra amb la xiulada a Mestalla o les tres mil denúncies lingüístiques, les quals han provocat una empipada per part dels sectors més incivilitzats de l’estat.

Precisament aquests sectors a vostè li han dit de tot: “nazi”, “Berlusconi català”...
Són uns talossos i no els hi dono més importància. Només el nostre independentisme genera aquests atacs tan furibunds. Això ens singularitza.

Aquest és el moment idoni per apostar per la independència directe?
No estem en una situació de ara o mai, però sí és cert que ara vivim en una conjuntura política que és molt favorable a les tesis independentistes. El catalanisme i l’encaix amb Espanya ha fracassat. Fins i tot un home tan poc independentista com Jordi Pujol reconeix la inviabilitat de l’estat espanyol. La situació és òptima per les tesis independentistes, però no d’aquelles passades pel bany maria. És el moment d’una tesi independentista diàfana i clara, sense cap vinculació amb aquest règim –nosaltres no hem format part de cap govern ni hem donat suport a cap tripartit-.

I aquesta independència s’ha de proclamar des del Parlament de Catalunya?
Sí. També se’ns ha volgut fer creure que la independència és possible des de l’aixopluc jurídic de la llei de l’ocupant. Encara hi ha algú savi que vol enredar la gent amb això. Parlen d’una nova llei consultes, de votacions que aprovaran després a Madrid... i, al final, estat català. No això no és així. Tothom sap que s’haurà de traspassar una línia vermella i en un moment o altre vulnerar la legalitat espanyola i francesa vigent. Des de Força Catalunya no oblidem que som un poble mutilat entre dos estats.

S’ha presentat un manifest demanat la unitat dels partits independentistes. Què en pensa d’aquest document?
Quan un demana la unitat cal posar noms i cognoms. Ara per ara qui ha manifestat que vol anar a unes eleccions? Sobirania i Progrés, Deumil.cat, Òmnium Cultural...? No es presenten pas. Per tant, cal distingir aquells que volen anar a unes eleccions i aquells que són independentistes. Si hi ha d’haver unió cal posar noms, fer una llista i convocar els responsables a una asseguda. I, en segon lloc, cal dir que totes aquestes persones – Alexandre, Broggi, Barrera, Calçada...- van donar suport fa cinc mesos a Reagrupament, la candidatura unitària i transversal. Ara ja no ho és? Doncs, que ens ho expliquin.

De fet, vosaltres el mes de desembre vau presentar un document que es deia Suma Independència. Alguna diferència?
És el mateix. Tornen a repetir les coses. Només vam canviar de capellà, uns tenen Ballarín i els altres Dalmau! I gent més jove: en Fontanals no té l’edat d’en Broggi, ni en Canela l’edat d’en Barrera!

Per tant, no creu que sigui possible aquesta unitat.
L’independentisme fa trenta anys que està dividit. Hi ha independentistes a CiU, a ERC, al PSC... La unitat és possible, però particularment la veig difícil perquè a les proves em remeto. Des de Força Catalunya, que va néixer el mes d’abril de l’any passat quan encara no hi havia Reagrupament, sempre hem intentat parlar amb ells, també amb en Laporta, però sempre hem rebut a canvi silenci administratiu.

Ni un contacte?
Només en una ocasió, en conversa amb Jaume Renyer, em va dir que podríem entrar i sotmetre’ns a la seva assemblea. Força Catalunya té una entitat pròpia i una trajectòria i no tenim perquè dissoldre’ns en una altra entitat.

La divisió del vot independentista no perjudica a tots els qui us presenteu sota aquesta etiqueta?
Si escoltem els mitjans de Madrid la majoria del Parlament català és independentista. I, en clau catalana, considero que el 60% dels votants de CiU són independentistes. De fet tampoc som tants! Partits que ens presentem amb persones independentistes hi ha: ERC, CDC, Reagrupament- Laporta, que en encara no se sap, i Força Catalunya, que estem en procés. No hi ha res més.

Però els nous partits us heu de disputar l’oferta de vots de persones desil•lusionades dels partits tradicionals...
Sí, però també de l’abstenció. Una cursa electoral és una carrera i qui es vengui millor s’emportarà els vots. Ningú pregunta això als partits unionistes. Per què no s’ajunta PP, Ciutadans, ICV i PSOE?

Home, la fragmentació, en el seu sector, també perjudica a aquestes formacions. Concretament, el fenomen Laporta us preocupa?

Ell preocupa per una qüestió de crisi de la partidocracia. Per exemple, estic convençut que molta gent votarà Força Catalunya sense ser independentista. Ens votaran per ser un aire nou i dir les coses clares i obertes.

Avui es presenta al Parlament la proposta de fer una consulta a nivell nacional. Què n’opina?

Les consultes tenen un pare polític, el regidor de la CUP d’Arenys de Munt: Josep Manel Ximenis. I uns pares ideològics: Jordi Bilbeny, Agustí Majó i Agustí Barrera. Això s’ha de reconèixer amb noms i cognoms. Catalunya Acció vam ser els primers a donar suport a la consulta d’Arenys quan alguns deien que era un brindis al sol. Nosaltres creiem que són les primàries de la nostra independència. Per mi les consultes són l’esperit d’Arenys. Tot el que es deriva d’allò, com aquesta proposta, és la pura especulació electoral.

Per tant, n'és completament contrari...

Sí. Aquestes accions són les misèries pròpies d’intentar arreplegar algun vot més. Tot això no anirà enlloc. Les signatures per les seleccions catalanes no van servir per a res. Que deixin d’enredar a la gent!

Doncs, quin ús dóna al resultats de les consultes?
Les consultes han servit per dues coses. En primer lloc, han estat la imatge motivacional de la nostra independència. S’ha votat la independència, amb tota la litúrgia democràtica, i no ha passat res. En segon lloc, hem comptabilitzat els independentistes. En tenim 600.000 i encara no ha votat tot el cens. I, finalment, després de veure la comèdia de l’Ajuntament de Barcelona amb la consulta de la Diagonal, les consultes són una lliçó de civisme i democràcia. Malgrat estar fetes amb una sabata i una espardenya mai s’han qüestionat els resultats.

Aquesta setmana el Tribunal Constitucional ha tornat a fracassar en dictar una sentència sobre l’Estatut. Creu que aquesta podria arribar abans de les eleccions?
Estic convençut que arribarà abans la independència que la sentència de l’Estatut. Si la sentència es fa després de les eleccions ja hi podria haver una força important independentista al Parlament i aleshores la societat catalana ja estaria situada entre el binomi independentistes i unionistes. Aleshores el Tribunal Constitucional ja no importa a ningú. Pot passar! A més, amb la situació actual, que una sentència pot condicionar les eleccions espanyoles, algú creu que sortirà ara? L’estat espanyol viu en l’esperit de José Larra: “Vuelva usted mañana”.
Imprimir Enviar notícia
La TafaneraRemoumeIndependènciaTechnoratiCatosferaDeliciousMeneameWikoGoogleDiggYahooFurlRedditFresqui
23Veure i/o afegir comentaris
CA:És evident que, per superar aquest cul de sac fatal en què estem atr...
Comentaris (0 en total)
CA
27/05/2010
És evident que, per superar aquest cul de sac fatal en què estem atrapats, cal que tots aquells que ja han saltat del carro de la “morta” i s’han encarat decididament cap a la consecució de la independència, bandegin personalismes i partidismes i construeixin la “unitat” que el nostre poble reclama. Però, quins dels potencials implicats s’han plantejat, amb rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són els factors i les actituds que en garanteixen l’èxit? Estem immersos en una inèrcia de pensament que estrafà la concepció d’“unió”, tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot “unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest emmascarament és fruit directe de la nostra experiència històrica i psicològica que ha emprat equívocament la paraula”unitat” allà on s’estava experimentant “l’unitarisme”, o sigui, la destrucció de les individualitats, personals o col·lectives, en benefici d’un únic poder, sovint imposat. La història en va plena d’imperis que, en nom de “la unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on una nació n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se monstruosa. El grup nacional no dominant s’ha vist sotmès a la dissolució, mentre “les dretes” i “les esquerres” que aparentment polaritzen la història, es dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un model més ampli. En aquest context continua plenament vigent la vella idea que per unir-se en un grup, partit ... cal amuntegar-se i dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent inevitable la massificació i la depauperació progressiva de la societat que hi està sotmesa. La por i, el seus inevitables corol·laris, la violència i la manipulació física i psíquica, esdevenen els trets característics d’aquesta manera primitiva i poc madura de concebre “la unió”. La mentalitat “unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú, ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el paper del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió saludable. I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els vells paràmetres ha de fracassar perquè és incapaç de fomentar una actitud de confiança mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El possible “aliat” és percebut com una crossa que et permet fer-te més gran quantitativament, però, alhora, és una nosa, un perill potencial que cal neutralitzar, tot diluint-lo, dintre d’aquest magma que en diuen “unió”. Aquest model ha dominat la història fins als nostres dies, i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està tocat de mort. Es un exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça impetuosament per última volta allò que després ha de quedar llargament humiliat en el fang”. Signes inequívocs provinents tant de la nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la mateixa dinàmica psicològica i històrica assenyalen l’emergència d’un nou paradigma on la unió es concep a partir de la integració d’elements diferents que treballen coordinadament, en xarxa, en benefici de tot el conjunt, en un context de confiança i acceptació profunda, agraïda. En aquesta nova concepció emergent, la configuració de la unitat reconeix el valor de la individualitat humana i nacional com un factor fonamental. Com més ric és cada individu, més ric és el conjunt. La lliure responsabilitat d’integració substitueix la submissió, que s’ha comprovat empobridora i distorsionadora del benefici comú. És un paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc i assolir la seva plenitud per assegurar l’excel.lència del conjunt. Es perfila una realitat orgànica, on les qualitats de cada individu, posades de manera natural al servei del conjunt, acaben revertint, incrementades, en benefici propi. És el paradigma de l’organisme sa. Aquesta concepció post-històrica de la unió, retroalimenta un ambient de confiança que incentiva les qualitats existents i permet l’eclosió de qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se en un context d’aquestes característiques. És a través d’aquesta unitat integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva nova etapa evolutiva, mostrant capacitats mentals, psíquiques i sensitives, ara encara embrionàries. En el vell paradigma històric, convulsament agònic, el tot mai no arriba a ser la suma de les parts, perquè hi ha una dinàmica contínua d’assimilació i destrucció. En el nou paradigma que estem fent emergir, el tot és sempre més que la suma de les parts perquè la cooperació i la interacció crea una nova realitat rica i dinàmica. La construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la superació del concepte uniformitzador i assimilador tan estès encara avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat integradora. És cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes històrics. Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà, farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric. Tindrem tots els actors implicats la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana? Serem capaços de fer aquest salt qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps exigeixen? Qui quedi ancorat en els vells models regits per la por i la desconfiança s’autoexclourà del procés en negar la llavor de futur que vol germinar al si d’aquest nostre poble. La unió fecunda que portarà la nació catalana cap al seu futur la consumaran aquells que ja han saltat del carro de la “morta”, s’han girat definitivament d’esquena al vell ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida que s’obre davant la nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i amb totes les fibres del seu ésser per fer-la possible.
Unió. Quina unió?
27/05/2010
La construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la superació del concepte uniformitzador i assimilador tan estès encara avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat integradora. És cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes històrics. Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà, farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric.
Cornellanenc
26/05/2010
Quan a aquest senyor se li ha ofer la possibilitat de treballar amb altres independentistes, entrant a Reagrupament, no és que discrepi de l'estratègia de proclamar la independència amb una majoria parlamentària, segons diu ell mateix, sinó que vo, que els seu grupet ja tingui la cadira assegurada. Ningú li va demanar que disolgués Força Catalunya, sinó que una associació no pot admetre grups organitzats a l'interior, que treballés com qualsevol associat. Anar de vedet amb fumm no és la millor manera d'aportar un gra de sorra a la feina comuna. És millor ser cap d'un grupet que no deu passar d'una desena de membres que treballar amb més de 3.500 persones. A RCat hi ha gent de CiU i ERC (o que hi han estat), algú que ha estat al PP i fins i tot a Ciutadans (han rectificat), però tots amb l'objectiu: la indepedndència. Quin ego més gran i quin patriotisme més petit!
Anna
25/05/2010
Un altre que no va acabar la carrera i es dedica, literalment, a "vendre". En aquest cas, fum.
carmen bagaria
25/05/2010
Em sembla molt acertat tot el que dius.
Alexia
25/05/2010
Aixó d'apropiar-se de l'abstenció és un !quentu" com una casa de pagés. Aquí tothom el que vol és disputar-li l'espai que puguin a CiU, no hi ha més. Perqué en comptes de dividir en xiringuitos sense futur no se sumen a l'ùnica opció potent que nacionalment te Catalunya?...i si creuen que alguna cosa n'han de canviar...perqué no ho fan des de dins?. Perqué d'una p. vegada no deixeu de fraccionar el catalanisme politic?.
carmen bagaria
25/05/2010
No crec que vengui fum, ningu a tingut els pebrots de posar 3000 denuncies. Aixo no es fum , es algo molt concret.
Jordi
25/05/2010
Seria bo que des de l'independentisme no s'ataqués l'independentisme. El que menys critiqui i més treballi serà l'escollit.
Joan
25/05/2010
Tots units amb Reagrupament directes cap a la Independència
joan senet
25/05/2010
A la manifestació de l11 de Setembre, sota la pancarta de Força Catalunya -o com es digués llavors- hi havia exactament 19 persones. És impossible que es presentin sols a les eleccions. No tenen ni efectius ni mitjans. Espot només juga a què li donin un lloc adequat en una altra candidatura, però li falta humilitat.
Foça ERC
25/05/2010
Un altre messies i posseïdor de la veritat absoluta: En aquest cas sol com un mussol i que segueix fragmentant l'iindependentisme a casa nostra.
Jonás Miró
25/05/2010
El Sr. Espot situat dintre d´un partit catalanista de primer ordre, faria millor feina que anar tant solet per el mon politic catalá. L´equip es important en tota empresa. El individualisme es negatiu i esteril.
i abonyegatdelterrat
25/05/2010
com era allò del kissinger, narcís, tu que ets 1 independentista llest, forçut i eixerit?, jajjs.
REPUBLICA CATALANA
25/05/2010
Una cosa hem de tenir en compte. O s'es unioniste, o s'es independentista. Els independentistes i els unionistes, no som amics, ni som companys de viatge. Els nostres interessos, no son els mateixos, ni els nostres ideals de pais son els mateixos. Per tant s'ha de triar. Prou d'enganyar a la gent. No som un pais bipartidista, l'unionisme no va unit, ni l'independentisme tampoc. No es bó per un pais el bipartidisme, les coses no son sempre blanc o negre, i hà molts colors. Pero el que de veritat compte, es dir la veritat. Els partits han de dir la veritat, dir quin es el seu futur i el que pensen fer amb el nostre vot. No val dir una cosa i despres de les eleccións, fer-ne un altre, en definitiu, no val fer la puta i la ramoneta. Hem de votar nomes partits que es defineixin independentistes, si volem el millor per Catalunya. Si no, haurem begut oli i continuarem com fins ara, depenents de españa.
REPUBLICA CATALANA
25/05/2010
Volia dir que, s'es unionista ó s'es independentiste, pero tambe hi hà qui no es res, que no pensa ni decideix, que va a remolc del que guanyi, "donde va vicente ? donde va la gente", i aquets no son de fiar. O també que es móuen per interessos personals ó de partit deixant de banda el que es bó per el pais, aquets, tampoc son de fiar. Nomes el que va de cara i diu la veritat, es el que ha de recollir els fruits dels vots. Sigui un o deu partits amb les seves caracteristeques. L'important ara es l'independència, sigui del color que sigui, o algú vol seguir com estem ?
Carmen Bagaria
25/05/2010
M´agradaria que els catalans deixessim de ser negatius i excluents, aixi no arrivarem enlloc. Mentre no mirem les virtuts, en comptes dels defectes, que tots els tenim, els fets positius i no siguem tant primmirats no arrivarem enlloc. El meu respecte cap a Espot que fa molt bona labor al programa Catalunya Opina.
Ex votant d'ERC
25/05/2010
I ERC qué és? "REPUBLICA CATALANA"?
REPUBLICA CATALANA
25/05/2010
ERC es independentiste i tant se val si hagues amb ciu o amb el psc, perque cap dels dos son independentistes. Els que volien que ERC pactes amb CIU, no volen l'independència tampoc. Perque si la haguessin volgut, haguessin votat tots a ERC perque tingues la majoria absoluta. A les hores SÍ que s'hagues vist la féina d'ERC a favor de l'independencia. Pero es molt facil dir: jo voto ciu, no voto a ERC, pero vull que ERC pacti amb CIU perque vull que en Mas sigui president, pero no vull que el lider d'ERC sigui president. Quí ets tú per dir qui ha de ser president i qui ha de pactar amb quí, quan ciu va pactar amb el pp. El 1995 i 1999, les dues legislatures CIU+ERC, tenien la majoria absoluta ????? ERC es independentista, l'únic partit independentista al Parlament de Catalunya i els independentistes ho sabeu, pero ERC el mes que ha tret son 23 diputats. I li voleu donar les culpes de tots els mal de Catalunya ???? Au va, els votants de ciu, aneu votant al vostres que defenseu tant, i mai ens mourem d'on som. Ni ciu ni psc treballaran mai, nomes per Catalunya. Treballaran sempre per ecspaña i tambe per Catalunya una mica, sino se'ls hi veuria el llautó. Mira en mas dient, "que ajudarà al gobierno de zp, por el bien del pais". De quin pais parla ????? Nomes votant a partits que es declarin independentistes abans de les eleccións, podem arribar a ensumar l'independència, encara que quedarà molta fèina per a fer. Tot lo altre es llençar el vot a ecspaña.
Albert
25/05/2010
Estic d'acord amb la proclamació unilateral de la independència. Respecto el punt de vista de CIU i ERC, però poden donar lliçons ni menystenir als qui volem accions més decidides, sia Corça Catalunya, sia Reagrupament o sia el que sia. I sobre lo de les denúncies, qui cregui que podem aconseguir la independència sense comptar amb els castellanoparlants, és que no viu la realitat catalana ni vol escoltar-la. He estat en meses recollint vots de la consulta, i la majoria dels votants no parlaven català.
Toni
25/05/2010
Aquest Espot hauria de provar d'acabar la carrera d'Història a la UAB, que és on la va començar sense gaire èxit. Quins elements més mediocres!
Agustí
25/05/2010
Sí senyor amb dos collons! M'agrada la gent q planta cara, teniu el meu vot ben garantit
ciuuuuuuuuu
25/05/2010
amb 2 col.liris?... pura especulació electoral.
CA
27/05/2010
És evident que, per superar aquest cul de sac fatal en què estem atrapats, cal que tots aquells que ja han saltat del carro de la “morta” i s’han encarat decididament cap a la consecució de la independència, bandegin personalismes i partidismes i construeixin la “unitat” que el nostre poble reclama. Però, quins dels potencials implicats s’han plantejat, amb rigor, com es construeix una “unió” fecunda i quins són els factors i les actituds que en garanteixen l’èxit? Estem immersos en una inèrcia de pensament que estrafà la concepció d’“unió”, tot fent-la sinònim d’assimilació, d’aglutinament amorf. El mot “unitat” ha esdevingut, de facto, un sinònim “d’unitarisme”. Aquest emmascarament és fruit directe de la nostra experiència històrica i psicològica que ha emprat equívocament la paraula”unitat” allà on s’estava experimentant “l’unitarisme”, o sigui, la destrucció de les individualitats, personals o col·lectives, en benefici d’un únic poder, sovint imposat. La història en va plena d’imperis que, en nom de “la unitat”, han desencadenat autèntics processos fagocitaris on una nació n’ha destruït i n’ha sotmès d’altres per a engreixar-se i fer-se monstruosa. El grup nacional no dominant s’ha vist sotmès a la dissolució, mentre “les dretes” i “les esquerres” que aparentment polaritzen la història, es dibuixen com a “anècdotes” puntuals en un model més ampli. En aquest context continua plenament vigent la vella idea que per unir-se en un grup, partit ... cal amuntegar-se i dissoldre’s dintre d’unes sigles, fent inevitable la massificació i la depauperació progressiva de la societat que hi està sotmesa. La por i, el seus inevitables corol·laris, la violència i la manipulació física i psíquica, esdevenen els trets característics d’aquesta manera primitiva i poc madura de concebre “la unió”. La mentalitat “unitarista” empobreix el conjunt i el porta a l’autodestrucció en no entendre ni la funció de catalitzador que ha de tenir l’objectiu comú, ni el paper enriquidor que ha de jugar cada una de les parts, ni com el paper del lideratge s’imposa de manera natural en qualsevol procés d’unió saludable. I tampoc no entén que qualsevol “unió” sorgida sota els vells paràmetres ha de fracassar perquè és incapaç de fomentar una actitud de confiança mútua i de valoració respectuosa de l’altre. El possible “aliat” és percebut com una crossa que et permet fer-te més gran quantitativament, però, alhora, és una nosa, un perill potencial que cal neutralitzar, tot diluint-lo, dintre d’aquest magma que en diuen “unió”. Aquest model ha dominat la història fins als nostres dies, i malgrat que ara es mostri més prepotent que mai, està tocat de mort. Es un exemple fefaent que “abans de la tempesta s’alça impetuosament per última volta allò que després ha de quedar llargament humiliat en el fang”. Signes inequívocs provinents tant de la nova percepció de la realitat que va dibuixant la ciència, com de la mateixa dinàmica psicològica i històrica assenyalen l’emergència d’un nou paradigma on la unió es concep a partir de la integració d’elements diferents que treballen coordinadament, en xarxa, en benefici de tot el conjunt, en un context de confiança i acceptació profunda, agraïda. En aquesta nova concepció emergent, la configuració de la unitat reconeix el valor de la individualitat humana i nacional com un factor fonamental. Com més ric és cada individu, més ric és el conjunt. La lliure responsabilitat d’integració substitueix la submissió, que s’ha comprovat empobridora i distorsionadora del benefici comú. És un paradigma on cada individu i cada nació han d’ocupar el seu lloc i assolir la seva plenitud per assegurar l’excel.lència del conjunt. Es perfila una realitat orgànica, on les qualitats de cada individu, posades de manera natural al servei del conjunt, acaben revertint, incrementades, en benefici propi. És el paradigma de l’organisme sa. Aquesta concepció post-històrica de la unió, retroalimenta un ambient de confiança que incentiva les qualitats existents i permet l’eclosió de qualitats adormides i insospitades que només poden desenvolupar-se en un context d’aquestes característiques. És a través d’aquesta unitat integrada que l’home, les nacions i la humanitat desplegaran la seva nova etapa evolutiva, mostrant capacitats mentals, psíquiques i sensitives, ara encara embrionàries. En el vell paradigma històric, convulsament agònic, el tot mai no arriba a ser la suma de les parts, perquè hi ha una dinàmica contínua d’assimilació i destrucció. En el nou paradigma que estem fent emergir, el tot és sempre més que la suma de les parts perquè la cooperació i la interacció crea una nova realitat rica i dinàmica. La construcció de la unitat que demana el futur immediat implica la superació del concepte uniformitzador i assimilador tan estès encara avui a casa nostra, i la seva substitució per la del concepte d’unitat integradora. És cert que el poble català reclama i necessita la unió, però cal que entenguem que la frontissa històrica en què la independència de Catalunya està cridada a consumar-se, exigeix no caure en l’error de repetir anacronismes històrics. Només la integració de les diverses sensibilitats independentistes, la seva coordinació al servei de la nació i l’emergència natural de lideratge que propiciarà, farà possible una força potent i imparable que alliberarà el nostre poble de les grapes de la històrica unitat castradora dels imperis espanyol i francès, i la catapultarà cap a una experiència integradora i regeneradora, cap a un model post-històric. Tindrem tots els actors implicats la lucidesa d’assumir la responsabilitat que se’ns demana? Serem capaços de fer aquest salt qualitatiu en la manera de concebre i construir la unitat que els temps exigeixen? Qui quedi ancorat en els vells models regits per la por i la desconfiança s’autoexclourà del procés en negar la llavor de futur que vol germinar al si d’aquest nostre poble. La unió fecunda que portarà la nació catalana cap al seu futur la consumaran aquells que ja han saltat del carro de la “morta”, s’han girat definitivament d’esquena al vell ordre, i ressonant amb la visió vital i acolorida que s’obre davant la nostra nació, treballen decidits, des el cor, amb el cap i amb totes les fibres del seu ésser per fer-la possible.
Envia'ns el teu comentari
Opini sobre la notícia que acaba de llegir.
Informaciówww.elsingulardigital.cat es reserva el dret a no publicar aquelles aportacions que siguin contraries o atemptin contra la Llei, la moral, la dignitat, la bona fe o l'ordre públic, o que infringeixin drets de propietat intel·lectual o industrial. www.elsingulardigital.cat tampoc assumeix cap responsabilitat derivada de l'enllaç a altres webs de tercers, ni dels seus continguts, que es pugui accedir a través del nostre portal.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT
© ElSingularDigital.cat S.L. 2008
CONTACTA AMB NOSALTRES | QUI SOM | PUBLICITAT | AVÍS LEGAL
Generalitat de Catalunya
Associació Catalana de Premsa Gratuïta RSS XHTML vàlid CSS vàlid CMS ComitiumSuite
desenvolupament: BabSoft disseny gràfic: l'eixida