Opinió

Hi ha una bona notícia. Només una, però és una gran notícia. En aquests moments els que penquen, s’esllomen, suen, es sacrifiquen són els que treballen per la llibertat de Catalunya. Au, fem repicar les orelles. Home, dona, des de que vaig néixer em medico davant els virus de ganduls i rates xucladores que hi ha al llarg i ample d’aquest miserable país. No s’enganyin. Com va escriure l’historiador Josep Termes: “Catalunya és un miracle. Un miracle en l’Europa contemporània”. Amen.

Segons em diuen –via Esperit Sant- aviat proposaran beatificacions, canonitzacions, elevacions santorals, enlairaments divins, coets, naus especials... pels catalans. Motius no ens en falten. Ara llegia un llibret que li van fer al senyor Ramon Trias Fargas el 1977 i diu: “La guerra civil española se puede considerar como un intento fracasado de suprimir Cataluña”. Bé, bé, anem bé cirerer. Hi ha més veritat el 1977 que no pas ara. Continuem. “Un ministro del general Franco, pasado después a la política democràtica, me decía: Es una pena que cada cincuenta años haya que tomar militarmente Barcelona”. Bé, bé, de traca i mocador. Prosseguim. Trias Fargas escriu el 1967 un article on ja denuncia una cosa que a tots els sonarà: “la diferencia a favor del Estado español entre lo que recauda y lo que gasta en Cataluña supera los 15.000 millones de pesetas...”. Gran, gran. 15 mil milions el 1967. Tira encara més endarrere, o tira més endavant, vaja, ara. No vull apropar-me a cap calculadora en deu anys. El dèficit fiscal, el dèficit neuronal, el dèficit que ens provoca això que diu que es diu Espanya -però que, tanmateix, no existeix- és per vomitar tot el dia. D’aquí que em mediqui des de la placenta. Amics, practiquem un moment el coitus interruptus. Ai.

Hi una error preocupant. A veure si ens entenem: l’independentisme no neix ara, o ahir. Hi ha catalans que, avui, poden estar emprenyats, sulfurats, sofregits, o fan bacalla al pil-pil, però com va espetegar Francesc Cambó al Congrés espanyol e1 1934: “Pasará este Parlamento, desapareceran todos los partidos que aquí están presentes, caerán regímenes pero el hecho vivo de Cataluña subsistirà”. Jesús és nat, viscut i ressuscitat. Hem estat, som i serem. No és ara: és sempre. Som fills de l’eternitat.

Vull dir que també m’amoïna que això sembli una anècdota, o un caramel de mel. El llepes, el llepes i ja està desfet. No és que pugi l’independentisme: és que quan Catalunya olora llibertat s’enlaira. Som un llençol sense pinces d’estendre la roba. Volar és la nostra natura. Ha estat sempre així. Serà sempre així. Perquè piquem pedra és així. No ens equivoquem: que no ens robin el treball. El nostre treball ens fa lliures. Vull explicar-ho amb una lliçó que he rebut fa poc.

Fa unes setmanes vaig entrevistar un empresari d’un sector econòmic català històricament pioner. Un cas desconegut, com tots els nostres. Portava molts mesos amb el tema: llegint, parlant, cap aquí, cap allà. Doncs bé, em planto davant el senyor amb totes les meves preguntes i reflexions i al final em diu: “Vols saber perquè, realment, som reconeguts, respectats i som un referent mundial?” Clar, clar. I em diu: “És la paraula, som gent de paraula. El que diem ho fem”. Volen diferència més clara entre Espanya i Catalunya?

Així ho vaig aprendre des de que vaig néixer. I, tanmateix, així veig que s’està dissipant al meu voltant. Treballadors i gent de paraula versus ganduls, dropos, aprofitats, lladres, usurpadors, mentiders, farsants, il•lusionistes. Avui només treballem els que volem la llibertat, perquè la llibertat demana molta feina. La llibertat fa suar. Que no els enganyin. No som Zapateros, Hereus i tots els seus fraus. Mentides de dretes i esquerres. Mentides espanyoles. Ells son els inventors del: ¡Que trabajen ellos! Doncs sí. Nosaltres som d’una altra mena. Som eternament joves. Com tots els Moisès Broggi, Agustí Bassols, Heribert Barrera... Treballant sempre. Lliures sempre. Catalunya sempre.