Opinió

No és estrany que la decisió de l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, de donar suport a la consulta del 30 de maig a la capital vallesana sobre la independència, hagi causat una gran sorpresa. Especialment entre el seu propi partit, el Partit Socialista. Més que res perquè, com tothom sap, aquest partit no sols s’ha declarat obertament en contra dels drets nacionals de Catalunya –48 hores després que el Parlament l’aprovés, va fer 62 retallades a l’Estatut–, sinó que està en contra que aquesta qüestió pugui ser consultada als catalans, i encara més que aquests puguin dir-hi la seva. Vull dir que, en lloc de votar no, com correspondria a la seva ideologia, el Partit Socialista ha anat més lluny i ha donat ordres de boicotejar les consultes per mitjà d’una apagada informativa en els mitjans de comunicació públics i de posicionar-s’hi explícitament en contra. Només cal veure a quins extrems ha arribat aquest rebuig en la immensa majoria dels ajuntaments amb govern socialista i recordar les galdoses paraules d’un dels seus dirigents, referides a la consulta d’Arenys de Munt, que tanta hilaritat provoquen avui dia en totes les facultats de ciències polítiques d’arreu del món: “Demano a tots els demòcrates que demà no vagin a votar”.

“I què pretenen amb aquest boicot?”, es pot preguntar algú. Doncs pretenen que la realitat no els posi en evidència. Ja fa molt de temps que el missatge oficial català consisteix a amagar dues coses: una, l’ascens imparable de l’independentisme; i dues, la probabilitat que el sí podria guanyar en un referèndum vinculant. Sí, he dit que el sí podria guanyar en un referèndum vinculant –si algú vol rebatre aquesta afirmació només ha de permetre celebrar-lo– i també dic que si la prohibició persisteix és per poder mantenir viva la cantarella que l’independentisme és minoritari a Catalunya. Una cantarella, per cert, que té adeptes fins i tot en l’anomenat sector sobiranista, perquè resulta molt més còmoda que no pas la convicció que l’Estat propi ja és a tocar. “Si decideixo que encara som pocs, no cal que faci res. M’assec al sofà i ja m’avisaran”. És la filosofia de l’encara no toca. “Si, en canvi, admeto que som ben a prop i que ara és el moment d’empènyer, se’m girarà feina i m’hauré d’alçar del sofà”. L’acceptació del missatge oficial, per tant, és la coartada perfecta del mandrós.

Hi ha, tanmateix, una cosa que no ens hauria de passar desapercebuda a fi de desemmascarar els vincles ideològics que certs sectors de l’antifranquisme mantenien amb el franquisme pel que fa als drets nacionals del nostre país. No parlo de franquistes reciclats, parlo dels abrandats antifranquistes que avui dirigeixen el PSOE de Catalunya. Com s’explica, si no, que molts d’aquells que llavors cridaven a plena veu “llibertat d’expressió!” en els concerts de Lluís Llach i Raimon siguin els mateixos que avui, des de la Generalitat i els ajuntaments, es neguen a donar suport a les consultes i boicotegen la llibertat d’expressió dels seus ciutadans? Si de debò fossin demòcrates, com a mínim participarien en les consultes votant en contra de la independència de Catalunya; però ja hem dit que menyspreen el vot perquè és la deslegitimació de la convocatòria el que persegueixen. I amb això els cau la màscara. És molt significatiu que siguin aquests antifranquistes els encarregats de deslegitimar allò que Franco ja considerava il•legítim. Al capdavall són els mateixos antifranquistes que ara, des del govern de la Generalitat, es dediquen a retre homenatge a figures destacades d’aquell règim criminal i genocida, com Juan Antonio Samaranch.