Opinió

José Luis Rodríguez Zapatero s’ha desbudellat. Ha hagut de cedir a les pressions de la Unió Europea i als consells dels Estats Units per no ensorrar la credibilitat del deute públic espanyol i ha acceptat, a contracor, un gir en la seva política econòmica. Per primera vegada des que és president del govern espanyol, Zapatero ha pres una decisió que el pot perjudicar. Ha acceptat rebaixar la despesa pública a costa de fer mal a funcionaris, jubilats, famílies amb nadons, famílies amb persones dependents i promotors d’obra pública. Tot plegat, un terrabastall. Sobretot, considerant que fins ara el també secretari general del PSOE no es cansava de proclamar que no baixaria el llistó de la seva política social. Això sí, sense dir en cap moment qui la pagaria. Com que la resposta dels afectats ha estat contundent, el govern de Zapatero ha respost amb demagògia: “Pagarà més qui més té”. Una divisa a la qual s’ha acollit immediatament la Generalitat quan ha hagut d’adoptar una fórmula semblant en un moment en què la fallida és molt més que una amenaça.

Mentre Zapatero es pensa, doncs, com farà que els “més tenen” siguin els que “més paguin”, Iniciativa pressiona el president Montilla perquè a Catalunya augmenti la pressió fiscal sobre els trams alts. Una mesura absolutament demagògica. En primer lloc, perquè els que més tenen ja són els que més paguen. Els impostos directes en aquest país, com arreu, es defineixen segons els ingressos. En aquest moment qui més cobra més paga a l’Estat. Però, atenció!, no qui més té, sinó qui més declara. Els que tenen més sempre troben la fórmula d’evitar la pressió del fisc. I els que més declaren, en el fons, són els més incauts. I a més, tampoc en són tants. La demagògia d’Inciativa té com a objectiu rebolcar aquells que menys menteixen. El govern els ha definits: són els que declaren cobrar més de 100.000 euros anuals. Els dirigents ecosocialistes en parlen amb repugnància. I qui són aquests presumptes sospitosos? Ells mateixos. Els sous de president i de conseller del govern de la Generalitat, abans d’aplicar-se la rebaixa, se situaven exclusivament per aquest concepte entre els 150.000 i els 111.000 euros. “Que paguin més els que més guanyen!”, proclamen. És a dir, també ells.

Tot plegat comença a ser un deliri. I per acabar d’arrodonir la farsa, només cal recordar que quan el govern de Zapatero augmenti la pressió fiscal, sigui dels trams alts o dels baixos, el dèficit fiscal a Catalunya es farà encara més gros. “Qui més té”, o qui més declara, són els catalans. L’espoli augmentarà. Temps de turbulències, aquests, en què la demagògia fa estralls.