Opinió

El passat 12 de maig, en una entrevista publicada pel Singular Digital, Santiago Salvat, precandidat a la presidència del Barça, feia unes declaracions ben curioses. Deia: “No sóc independentista, però crec en la nació catalana”. Vaig llegir la frase un altre cop per estar segur que no hi havia cap error i, en veure que la lectura era correcta, vaig pensar que algú hauria d’advertir el senyor Salvat que fos més mesurat en les paraules i més generós amb les reflexions, perquè, només que hagués dedicat un parell de minuts a reflexionar-hi, s’hauria adonat que constitueix una flagrant incongruència. Com és possible creure en algú que no vols lliure? No s’adona el senyor Salvat que dir “no sóc independentista, però crec en la nació catalana” és tan contradictori com dir “estic en contra de la llibertat, però crec en la vida”? I quin sentit té la vida, si no pot ser viscuda en llibertat?, seria la pregunta immediata. Què en fem, de la nostra existència, si renunciem a decidir sobre ella i deleguem aquest poder en un tercer? El contrasentit d’aital afirmació és tan gran que és impossible que el seu autor no se n’adoni. I com que sí que se n’adona, però no ho vol reconèixer, necessita justificar-se davant dels altres i davant d’ell mateix i acaba fent encara més gran la seva contradicció.

Ignoro si el senyor Santiago Salvat té fills, però, si els té, seria interessant saber si mai arribarà a dir això mateix de cap ells quan siguin adults. Per exemple: “No estic a favor de la llibertat dels meus fills, però crec en ells”. Cal suposar que els fills, en el millor dels casos, li respondrien d’aquesta manera: “Doncs si tant creus en nosaltres, pare, per què no ens vols independents?”. I tindrien raó. Sobretot tenint en compte que la independència, ja sigui d’una persona o d’una nació adultes, no és només un dret, és també un deure. Un dels atributs de la maduresa, justament, és la capacitat de decidir, i qui hi renuncia tot lliurant-se a una voluntat aliena és, per força, una persona o una nació amb cos d’adult i ment d’infant. Per tant, quina confiança pot inspirar en els electors un candidat que es confessa immadur i contrari a la plena llibertat del seu país? Com pot, el soci madur del FC Barcelona, lliurar les regnes del club a un home que renega de l’exercici del dret a decidir? Com pot conduir una nau tan potent com el Barça algú tan infantívol?

El problema dels hispanodependents és que no s’adonen de l’infantilisme sobre el qual construeixen els seus arguments. Són tan febles que una suau brisa d’estiu els tomba. Per això es veuen obligats a definir-se com a catalanistes cada cop que es declaren “no independentistes”. “El catalanisme forma part també del nostre discurs”, diu el senyor Salvat conscient de la seva contradicció. Doncs bé, a mi, en canvi, mai no se m’acudiria definir-me com a catalanista. Sóc senzillament català; i amb això, per principi, ja deixo clar que no sóc ni espanyol ni francès ni tailandès i que no concebo ni admeto per al meu país cap altre estatus que no sigui el de la seva plena llibertat i independència. És, per tant, qui hi està en contra, el qui es veu obligat a justificar-se. I això és el que fan el senyor Salvat i altres candidats a la presidència del Barça.